Aquest estiu he vist a les xarxes socials el making of d'una campanya que després he acabat clissant pels carrers de Barcelona en forma de pòster. Hi diu "El cafè del barri". Però com que és d'un negoci gentrificador, els cartells que més es veuen pels carrers de la ciutat són els de "El café del barrio" o "The neighborhood coffee shop". N'hi ha de totes les mides i no cal ser gaire espavilat per encertar quins són els pòsters grans i quins els petits. La mateixa història de sempre. Una amiga basca em deia que a Donosti també han fet la mateixa campanya, atribuint el mateix rol residual a l'euskera.
A banda de la problemàtica de l'idioma, que és una qüestió que m'obsessiona en la mateixa mesura que em fa patir (és a dir, molt), hi ha moltes altres coses perverses en aquesta campanya que ha passat sense pena ni glòria quan fem scroll o quan passegem pel barri. Que una empresa com aquesta, que ven dos-cents cinquanta grams de cafè d'especialitat a gairebé quinze euros i que obre una franquícia cada mes i mig, es reivindiqui com "de barri" grinyola per tot arreu. Els barcelonins hem anat veient com, a poc a poc però sense perdre el temps, han anat ocupant locals ben situats a la majoria dels barris de la ciutat. Ocupant, tot sovint, locals que els comerços històrics del barri no han pogut conservar. Aquesta empresa i tantes altres, per descomptat.
En els últims temps hem hagut de viure el tancament d'alguns dels cafès dels nostres barris. Penso en el Bar Brusi, de Ciutat Vella o la Granja Vendrell, a l'Eixample. I si sortim de Barcelona, aquest mateix estiu hem hagut d'acomiadar la pastisseria Collboni de Palamós, que ha tancat després de cent trenta-sis anys. Sembla que la cosa no tingui aturador i aquesta caiguda lliure fa una por que espanta. I vinga a cobrar sis euros per un cafè àcid d'especialitat amb beguda vegetal, i vinga a oferir dolços típics de països nòrdics, però també vinga a reivindicar-se del barri.
De barri és baixar dilluns a esmorzar i que a la taula del costat hi hagi aquell senyor de les ulleres blaves comentant amb el Pep, el cambrer més culer, la jornada de Lliga del cap de setmana. De barri és que et coneguin la mida justa del cafè, amb la mica exacta de llet. De barri també és que et cobrin cada dia un preu diferent per exactament sempre la mateixa comanda. De barri és cuidar als habituals i rebre amb els braços oberts a les cares noves. De barri és canviar de bar el dia que et lleves sense ganes de xerrar amb ningú, no passa res. De barri és fer les coses amb cura i amb convicció. Penjar cartells impersonals sense miraments en idiomes que no tots dominem serà moltes coses, però no seria mai una acció que faria algú que lluita per la vida de barri.