Joan Safont (Mataró, 1984) és doctor en Ciències Humanes per la Universitat de Girona, licenciat en Dret i màster en Periodisme. És professor associat d’Estructures Socials i tendències Culturals a la UPF. També és bon escriptor, com torna a demostrar en el llibre Amadeu Hurtado, l’eminència grisa (Pòrtic), fruit de la seva tesi doctoral. Safont ens presenta una figura important de la història catalana dels primers quaranta anys del segle XX.

Hurtado va ser un burgès il·lustrat, un republicà amic de Macià que va formar part del paisatge polític del país amb un punt diletant, sempre incòmode enfront el joc dels partits i reticent als molts "ismes" de la Catalunya convulsa dels anys 30. Safont fa un exercici ambiciós de penetrar en la psicologia de l’home i d’interpretar-lo al pas d’una història plena d’èpica i tragèdia.   

Per què creu que cal recuperar la figura d’Amadeu Hurtado?
Des del moment present se’n poden fer moltes lectures. En la seva vida hi ha episodis que semblen de l’actualitat. Li va tocar viure una època amb moments d’esperança però també de caiguda cap a l’abisme. Temps de polarització i ascens de l’autoritarisme. Ell estava molt pendent de la política internacional i veis que ens acabaria arribant l’avenç de l’autoritarisme a Europa. 

Però aquest llibre no el vaig començar a escriure pels seus ressons d’actualitat. És el resultat de la meva tesi doctoral, que vaig llegir el 2022. Fa catorze anys que faig recerca sobre ell.

Què és el que l’atreia d’Hurtado?
Vaig fer la tesina de màster sobre la revista Iberia, que va aparèixer a Barcelona entre el 1915 i el 1919, i que donava veu als proaliats a la Primera Guerra Mundial. Aleshores em vaig trobar amb l’Amadeu Hurtado, que era el líder espiritual d’aquell grup de periodistes, amb Claudi Ametlla, Rovira i Virgili i Romà Jori. Després va ser el fundador de Mirador. Em va captivar el seu paper en el món de la premsa. Després, vaig conèixer els seus néts, com el Víctor Hurtado i l’Amadeu Cuito.   

Explica que es deia Amadeu pel rei Amadeu de Savoia.
Sí. Hi ha estudis d’onomàstica que diuen que entorn els anys del 1870, es va posar molt el nom Amadeu, que tenia connotacions polítiques. Anys després, hi hauria molts Alejandro, pel líder republicà Lerroux. Com també Alfons, pels monarques d’aquells anys. El que importa en aquest tema és que Amadeu va ser rei durant el sexenni democràtic (1868-74), després de la revolució que va fer caure els Borbons, quan el general Prim va voler consolidar una monarquia democràtica i va dur un rei de fora, de la casa de Saboia. El republicanisme modern vindrà del fracàs del sexenni i del fracàs dels polítics catalans governant l’Estat. Amadeu i el sexenni com una oportunitat perduda.

Una oportunitat perduda, com moltes experiències progressistes a Espanya. Ara, Prim va triomfar: va aconseguir establir un règim a Espanya. Altra cosa és que després el van assassinar. L’actuació dels republicans, que uns volien una república unitària, altres una de federal, va desembocar en el retorn dels Borbons. 
Hi ha una figura important en aquesta època, que és Víctor Balaguer. Hurtado el coneixia perquè tots dos eren de Vilanova. Ha via estat ministre d’Amadeu i després d’Alfons XII. És un dels pares de la Renaixença. Precisament una d eles primeres intervencions públiques d’Hurtado va ser un elogi fúnebre de Balaguer.

Hurtado era de família burguesa?
Menestral. El pare era litògraf, dels menestrals més intel·lectualitzats. Prou perquè li donessin estudis, en uns anys en què accedeixen a la universitat fills de pagesos amb terres i comerciants, certa classe mitjans emergent. És el primer universitari de la família. Després, el seu ascens social vindrà pel casament amb la filla del seu mestre, Odó Martí. I serà clau en ell la coneixença d’un jove Pere Coromines, dirigent republicà. 

Explica en el llibre que a partir de cert moment Hurtado comença a sentir desconfiança envers les masses.
Sí, hi ha un moment clau en la seva evolució que és el procés de Montjuïc, el 1896. Hi ha un atemptat al carrer de Canvis Nous al pas de la processoó del Corpus i mor gent. La policia deté molts sospitosos del moviment anarquista però també suposats autors intel·lectuals, i Pere Coromines és assenyalat. Coromines feia xerrades en cercles obrers, on els parlava de Nietzsche i Ibsen. L’acusaren de ser l’instigador de l’atemptat. I Hurtado i els seus amics, com el pare de Salvador Dalí, Eduard Fontserè, es van mobilitzar per salvar-lo. Va sortir amb una condemna lleu. 

Després de l’atemptat, es va generar un afany de revenja, una onada de repressió que fou avalada per la societat. Hurtado, que era molt jove, va tenir una decepció al constatar com l’opinió pública era molt manipulable. I entra en una etapa de més individualisme i poc entusiasme per les masses. 

Anys més tard, sent ja un advocat actiu, participa en la defensa de Ferrer i Guàrdia després de la Setmana Tràgica.
Sí, però val a dir que ell tenia una opinió molt negativa de Ferrer i Guàrdia. El considerava un fanàtic i no va voler participar en l’Escola Moderna. Però estava en contra de la pena de mort i queda sobtat quan veu que fins i tot els cercles republicans resten indiferents al seu processament i afusellament. Torna a veure l’opinió pública molt fluctuant i a partir d’aleshores intenta influir en la societat.

Un vessant de la seva vida va ser el d’editor, de La Publicidad a Mirador.
Ell va començar a col·laborar a El Diluvio. Era advocat i tenia feina perquè en aquells anys hi havia molts plets, demandes contra periodistes i sancions governatives. Però el 1916 entra com a editor a La Publicidad perquè hi ha uns clients seus, els germans Teià, que adquireixen el diari. I Hurtado s’entusiasma. Són els anys de la Primera Guerra Mundial,quan comencen a sorgir tot un seguit de noms, els Xammar, Pla, Segarra. 

El que li passa a Hurtado és que li agrada fer i desfer, però no que el manin, i sempre acaba xocant amb els propietaris. Així és com el 1929 decideix fundar el seu mitjà, que és Mirador, que és el símbol del periodisme d’aquells anys. Fa d’empresari de premsa, però potser també és un periodista frustrat perquè s’engresca molt estant amb els periodistes a la redacció. Quan es produeix un fet rellevant, com una crisi de govern a França, corre a la redacció.

A escriure sobre el seu admirat Aristide Briand.
Sí! Aquest polític francès era el seu ídol. El seu mirall, en bona part. Un home que també escriu en premsa, era advocat i periodista, provenia com ell de l’esquerra i va anar evolucionar cap a un republicanisme liberal, centrista. I va influir molt en la política europea. El va poder conèixer a la Societat de Nacions.

Mirador va ser un mitjà referencial.
Sí, va ser un mitjà importador en idees i tendències, va ser una referència en literatura, arts, cinema. I també he volgut destacar el paper seu com a membre d’una burgesia il·lustrada, liberal, republicana, o d’una esquerra moderada, que va existir. Això era molt mal vist pels radicals de dreta i esquerra. 

Ja amb la República, va jugar un paper important. 
Era amic de Macià dels anys de Vilanova. Havien estat tots dos diputats en els temps de la Solidaritat Catalana. Quan es va proclamar la República, Macià va buscar la col·laboració d’amicss eus, que no eren del partit, gent com Hurtado o Jaume Carner. El va fer conseller i va ser qui va endreçar l’organització de la Generalitat en els mesos inicials. Cosa que no agradava gaire a alguns dels joves d’Esquerra Republicana, que eren amics del seu fill Víctor, com Joan Casanellas.  

Alhora, era diputat, elegit a la llista d’ERC sense tenir carnet, i fent de pont amb Niceto Alcalá Zamora, a qui havia conegut en les Corts de Solidaritat Catalana, el 1907. Allí va dir: “Amb aquest diputat liberal de Córdoba ens podem entendre”. I així va ser. 

Quina va ser la seva actuació durant el Sis d’Octubre?
Ell no hi va participar. Va ser l’advocat de la Generalitat en el plet de la llei de Contractes de Conreu i va intentar evitar el xoc. Aleshores, el 1934, ja era dirigent d’Acció Catalana. Va voler ser un mediador, però no se’n va sortir. 

Va acabar sent líder de partit.
Sí. Se n’havia resistit sempre. Fins al 1933, quan va ser elegit vicepresident d’Acció Catalana, en la idea de tenir un partit que fos soci d’Esquerra però que impedís que aquesta fos massa hegemònica. És un temps breu en què fa de líder polític i va a les tavernes a fer mítings.  

I ve la Guerra Civil.
Ell viu la primavera del 1936 amb un gran fatalisme. Veu venir els aires totalitaris, asiàtics segons ell. Creu que el feixisme no arrelarà a Catalunya per la manera de ser dels catalans i era crític amb una dreta que no es creu la República i una esquerra que pensa que la República és seva. Veu com quan l’esquerra guanya les eleccions el febrer del 36, el primer que fan és destituir Alcalá Zamora, que és qui ha convocat les eleccions.

Va ser una estupidesa de les esquerres molt profunda.
Exacte. Perquè es va perdre un home que representava una dreta republicana enemiga del feixisme. El van eliminar de manera estúpida. Ara, ell no es pensava que esclataria una guerra. El 18 de juliol el va agafar a la seva casa de Vallvidrera. Les llargues vacances del 36. 

Devia ser una persona superada en aquell moment.
Ell va anar a França per gestionar la situació del seu gendre, Ferran Cuito, que havia caigut en mans dels alemanys. Havia anat a Txecoslovàquia a comprar armes i va caure en mans dels nazis. I Hurtado va córrer a moure contactes i ho va aconseguir. Però Hurtado era un home que no podia viure en un context revolucioanri. Se sentia amenaçat. És un senyor del passeig de Gràcia, llotja al Liceu i xofer. Com que tenia una visió europea, va intentar fer oficis diplomàtics. Va contactar amb el Foreign Office i el Quay d’Orsay, però no va fructificar en aquests intents. 

Ja no torna a Catalunya?
No, no torna fins al 1949, poc abans de morir. És un refugiat més, atacat des de totes bandes. Es mou en els nuclis de l’exili a Perpinyà. La premsa de dretes el titlla de jueu i maçó, i la premsa revolucionària el considera un desertor. Ell s’allunya del context de la guerra, però ell és fidel als seus principis. Manté contacte amb Fabra, Pau Casals, participa en els Jocs Florals. I, sobretot, escriu les seves memòries.   

És un exemple del que passa amb alguns intel·lectuals quan fan política? Va ser víctima de certa vanitat?
Crec que el temps en què va ser més feliç va ser quan va ser a la Generalitat, a prop d’un president benèvol i amic, i que l’escolta. Li agrada fer d’eminència grisa. Però no resisteix la temptació d’estar sota els focus. Hi ha qui en els cercles republicans creuen que pot ser el seu home, el Cambó de l’esquerra. Però, a diferència de Cambó, no acaba de tenir la condició d’animal polític, el desig de ser un polític professional. És més un diletant de la política. Potser li fa por el lideratge. O la demagògia. 

En els moments presents, què ens pot dir ara la seva figura?
Hurtado és una figura que ens vacuna contra la demagògia. Sorprèn com l’hem normalitzada i interioritzada. Alertava contra l’autoritarisme i la seva capacitat per inocular-se en les societats, fent-nos entrar en la dinàmica amic-enemic. Ell se les podia tenir amb un Cambó, però allò encara era un joc de senyors. L’horroritzaria la demagògia a la qual s’ha arribat. Com quan escoltem en Trump amb uns discursos plens d’insults i amb una construcció preescolar. 

A Hurtado no li sorprendria la polarització política perquè ell ja la va viure, però l’horroritzaria el baix nivell i el baix to. Això sí que el sorprendria, el deixaria esmaperdut el baix nivell argumentatiu. Hi ha coses que li sonarien molt, com l’extremisme que no pot resistir la temptació reaccionària i una esquerra que es concentra en l’extrem.