Arnau Fernández Pasalodos (Barcelona, 1995) és historiador. Investigador al prestigiós Centre Sciences Po de París i professor a la Universitat de Granada, s’ha especialitzat en la història sociocultural de les guerres civils a Europa i en sotrac que generen en la memòria. Fa dos anys va publicar Hasta su total exterminio, sobre la lluita armada contra el franquisme. Ara acaba de treure ¿Mató tu bisabuelo al mío? (Crítica), on furga en la ferida encara oberta de la guerra i la dictadura en quatre generacions. El llibre, amb rigor històric però amb fortes dosis de ferida personal i emoció, impacta el lector. 

La història de la lluita armada contra el franquisme, després de la Guerra Civil, és encara poc coneguda? 
Sí, i tant. La resistència armada antifranquista ha estat totalment als marges. De fet, la meva intenció quan vaig publicar el meu llibre anterior era treure-la dels marges.

Va publicar Hasta su total exterminio. Historia de la guerra antipartisana en España, 1936-1952. Vostè utilitza el terme partisà, en lloc de maquis. 
Sí, se sol emprar més maquis o guerriller. Vaig utilitzar el terme partisà per vincular-lo més amb Europa. A Itàlia o Iugoslàvia eren partisans. Els llibre sobre la guerrilla sempre s’han fet des d’una visió molt nacional, com si la guerrilla antifranquista fos una rara avis, una cosa pròpia d’Espanya, i no és així. Era part d’un cicle de resistència antifeixista a tot Europa. 

El terme partisà quin origen té?
És un terme que prové del rus, partizanski, prendre partit per alguna cosa. I a Itàlia i Iugoslàvia van adoptar el terme.

Deia que volia treure la història dels nostres partisans dels marges.
Era el que volia. Això i parlar de la Guàrdia Civil, perquè la història de la guerrilla antifranquista no es pot desvincular de la història dels guàrdies civils que es van dedicar a perseguir la guerrilla. No hi havia cap investigació centrada en això. Volia treure dels marges la repressió. Van matar 8.000 persones en deu anys. Que tinguem censats, n’hi va haver més, però hi ha encara arxius tancats, com el del Ministeri de l’Interior.

Parlem de la Guàrdia Civil. Sempre m’han atret les figures dels comandaments de la Guàrdia Civil que el 1936 es van posar a les ordres de la Generalitat, els Aranguren, Escobar i Brotons. Persones de mentalitat conservadora que van actuar de manera lleial. Molts d’ells represaliats, després. 
Sí, es van mantenir al costat de la República. Així va ser a Barcelona, Madrid o València. Van veure que hi havia una gran pressió popular que va fer que el cop d’estat fracassés. I també perquè era gent que tot i ser conservadora era respectuosa amb l’ordre del moment. Després ho van pagar molt car.

És cert que Franco, inicialment, va pensar dissoldre la Guàrdia Civil? Perquè va veure que a tot arreu on el cos va fer costat a la República, el cop d’estat va fracassar.
És veritat. De fet, Franco va tenir al seu despatx un decret de dissolució del cos. Per què no es dissol? Perquè la dictadura necessita un cos de repressió al món rural. Si es dissol la Guàrdia Civil el 1940, es quedaven sense el cos en el món rural. El que la salva és l’existència de guerrillers. És completament cert. I que hi va haver repressió contra la Guàrdia Civil, i tant. I gent que queda fora de l’estament- Per exemple, per no voler matar.

Després de la guerra?
Sí, en el combat contra els partisans. Hi ha membres del cos que no volen obeir l’ordre de matar guerrillers a sang freda. O que no volen torturar. Hi va haver guàrdies civils represaliats pel propi règim per això. És una història molt desconeguda.  

Anem ara al llibre que acaba de publicar i arribem a la figura de Manuel Sesé Mur. Qui era? 
Era el meu besavi per part materna. La seva història la conec per documents perquè la meva àvia tenia tal trauma que mai va xerrar sobre el seu pare i què li havia passat. Era un tipus de Peraltilla, a Osca, que va venir a treballar a Barcelona els anys 20. Milita a la CNT i, quan esclata la guerra, entra a la Columna Durruti i torna a l’Aragó. Treballa en el procés de col·lectivització de la terra. Quan cau el Front d’Aragó, és empresonat i la seva vida és en perill. 

En el llibre apareix un document on la gent de dretes del seu poble imploren que no se l’executi.    
Quan els anarquistes es fan amb el control de l’Aragó, volen fer la revolució i això implicava segons ells la violència revolucionària, endur-se per davant les dretes i els capellans. Però el meu besavi, junt amb altres anarquistes del poble, van impedir que es matés ningú. És el que diu aquest escrit, que el Manolo "era home de molt bons sentiments". Aquesta carta li va salvar la vida, aleshores. 

Però després, les coses van anar malament.
Quan el Manolo surt de la presó, els anys 40, entra en la lluita antifranquista. Participa en la resistència armada, no combat al bosc, però va a recollir armes a la frontera i les reparteix a la guerrilla. Era el líder de la resistència al seu poble fins que un dia la Guàrdia Civil descobreix les armes i li engeguen un tret al cal l’any 1948. 

És assassinat per dos guàrdies civils. Vostè en dona els noms.
Sí, Agustín Serrano i Marcelino García. Sempre els dic.

Ha tingut algun tipus de contacte amb les seves famílies?
Amb una de les famílies. El meu llibre anterior es va vendre molt bé a Barbastre i un llibreter va recomanar-lo a una clienta que era la filla d’un dels guàrdies i va conèixer la història. Ella va venir a la presentació del llibre. Vaig voler parlar amb les famílies, des del respecte absolut, però no ha estat possible. Només vaig saludar breument aquesta persona. 

Potser és més difícil gestionar la memòria quan ets del bàndol repressor. En parlàvem fa uns dies amb l’Eloi Vila. 
És fer un procés a la inversa molt complicat. Per això m’agradaria molt parlar amb ells. Vaig escriure un tuit amb el meu correu personal demanant contactar amb persones que tinguessin memòria familiar sobre aquells anys. Em van arribar moltíssims correus, cap amb avantpassats del bàndol franquista. La necessitat de parlar i de comunicar sobre això està en el costat dels republicans. Això no ens fa ni millors ni pitjors, però és així. 

Televisió

​ENTREVISTA

«Les famílies dels vencedors de la guerra són les que menys volen parlar» Pep Martí i Vallverdú

La dictadura dona espai als familiars dels morts dels franquistes, els homenatja, és un procés de dol obert. El de les famílies republicanes no s’ha fet o s’ha fet a casa en silenci. Quan em pregunten perquè no apareixen els de l’altre costat no és perquè no han aparegut, sinó per incompareixença.

Esmenta en el llibre que la llei de Memòria Democràtica del 2022 estableix que els besnéts són els darrers a poder autoritzar les tasques d’identificació i localització de desapareguts. Vostè ho critica.
És clar. És una vergonya. Si estem al 2026 i resulta que jo soc l’última persona de la meva família que puc demanar una ajuda pública per recuperar el cos del meu besavi d’una fossa comuna, vol dir que si jo no me’n surto, els meus fills ja no en tindran dret. És un insult a les famílies. I va en contra del dret internacional, que diu que els assassinats de persones civils en guerres civils són crims contra la humanitat. No prescriuen mai. 

Fent d’advocat del diable, també ens podem fer la pregunta de fins quan es pot considerar oberta una ferida. També podria aparèixer algun parent de víctimes de la darrera guerra carlina. No seria un no acabar mai?
Podria ser, però en el context de la Guerra Civil i amb l’impacte sobre les nostres famílies, crec que és necessari que no hi hagi aquesta limitació. Em sembla bé la seva pregunta: on posem el límit? Fins quan? Jo diria que mentre faci mal. En el llibre mostro una generació a la qual això ens fa mal, mal físic. Volem saber.   

Hi ha la ferida encara oberta de les fosses comunes, que és una gran anomalia. 
És una anomalia i una humiliació encara el 2026. Explico el meu procés de cerca del Manolo. L’any passat vaig viure un moment en què em vaig trobar la Guerra Civil al davant. És quan pujo de Granada a Osca, al cementiri municipal, després de trobar el document on posa on està enterrat el meu besavi. Una informació que la meva àvia no va conèixer perquè no es donava aquesta informació als descendents. Arribo, pregunto a una persona que treballa al cementiri i de seguida m’hi porta.

Arribem al lloc on es va llançar el cos del meu besavi i l’home m’assenyala el lloc: un espai on hi havia una construcció de nínxols. El franquisme va construir nínxols de formigó sobre moltes fosses comunes. Per tapar-les. I per destruir-les. L’hòstia emocional que vaig rebre va ser… Jo soc una persona molt emocional, ploro molt. Però he tingut pocs plors com aquell. Vaig pensar en la meva àvia. Volia portar les restes on és ella. Va ser una humiliació. Per això, quan diuen que som molt pesats amb les històries de l’avi… Jo t’asseguro que l’any passat vaig viure emocionalment on la Guerra Civil la vaig tenir al davant. 

És obvi que mentre vostè no pugui recuperar les restes d’un familiar, la ferida no està tancada. 
La manca del cos fa mal. Imaginem una persona jove, que et venen a buscar a casa. La por que tens perquè ja saps el que et faran, el camí cap al cementiri i veure la teva fossa. Això als besnéts ens fa mal. I 90 anys continuen on els botxins els van portar. Els hem de treure d’allà.     

Ara, deixi’m que li pregunti una cosa. Aquest sentiment que té i que tenen altres besnéts, creu que és compartit per una majoria àmplia?
Aquesta pregunta és clau. Penso ara en la meva família. Jo tinc una vintena de cosins. L’únic besnét del Manolo que va preguntar a la iaia que m’expliqués coses dels eu pare vaig ser jo. Parlant amb la resta de besnéts del llibre, passava el mateix. Som una part d’aquesta generació. Fa reflexionar. En vam parlar amb els altres besnéts. 

Normalment els qui més s’interessen són els qui tenen moltes inquietuds socials i culturals, a qui no li fa mal només la sort del besavi. Vivim en el món amb ganes d’entendre’l. I et fa mal Ucraïna, Palestina o les injustícies. A mi m’estranyava veure com l’àvia parlava a vegades en veu baixa. Som persones que volem ser presents en el món. 

Parla en el llibre que els problemes amb la memòria es van produir també en altres països. Que no és una anomalia espanyola.
En efecte. Els processos de desnazificació a Alemanya, per exemple, van ser molt parcials. Hi ha un llibre molt important, Els amnèsics, de la Geraldine Schwarz, on es parla d’això. Ella, que ve d’una família nazi, explica com els seus familiars es van beneficiar del feixisme i el nazisme i no van retre comptes. Molts dels qui es van beneficiar de l’Holocaust o hi han participat queden impunes. A l’Europa del segle XX el que ha passat a Espanya no és una anomalia. A Alemanya, va ser important la tasca feta per un socialdemòcrata jueu que va aconseguir reobrir molts casos, però fou la feina d’una persona.

Tem que en un context de regressió política a l’estat espanyol, es torni a la desmemòria?
És que és el que vivim ja a Andalusia. Visc a Granada fa sis anys. Ja no s’aplica la llei de memòria, sinó una llei de reconciliació. Han aturat el finançament per reobrir fosses, per investigar i divulgar. Amb el PP en solitari, com va fer el govern Rajoy, van deixar la memòria sense partida pressupostària. Ara, amb Vox, han canviat la llei. 

Si governen a l’estat espanyol, Vox ho diu molt clarament: les lleis de gènere i de memòria són les que abans es carreguen. Van contra això perquè són feixistes i misògins. Podem debatre molt sobre si són d’extrema dreta, si són això o allò. No. Són feixistes. És que han anat a Ceuta a cremar uns nanos del Marroc quatre plàstics que tenien. Per mi, el terme ultradreta no diu res ara mateix. Són feixistes perquè se senten orgullosos del passat. I si arriben al poder practicaran polítiques d’exclusió. Jo sortiré en una llista.