Sí a tot, Guim

«En aquest temps de macroconcerts, Guim Cifré cultivava la música en la petita distància, la pedrera, l’experimentació, als antípodes de l’star system»

20 de novembre de 2026

Ja fa dos mesos que ens va trasbalsar el sobtat traspàs de Guim Cifré, arran d’un accident de circulació a la nit barcelonina. Era un noi de trenta-quatre anys, amb una vida en parella i una filla petita. I un entusiasta de la música, i no només de la lògica dels acords i les cadències, sinó també del seu poder per crear vincles i comunicar-nos els uns i els altres. És molt bèstia, la vida, quan algú com ell, sensible i encantador, se’n va amb aquesta brusquedat, just en el moment en què estava a punt de posar en marxa el seu projecte més important, en què havia dipositat tant de temps i tanta il·lusió.

Parlo de la sala Jazzsí, al Raval, que aquells dies estava a punt de reobrir, després de tres anys amb la persiana abaixada. Passades aquestes setmanes, no gosaré dir que el dol hagi quedat enrere, però el local ha tornat a caminar discretament i s’hi fa allò que el Guim hauria volgut, acollir concerts d’una manera estable. Dijous que ve hi haurà una inauguració oficial, amb un “concert sorpresa”, tal com estava previst fer el 18 de setembre. “No serà Rosalia”, em va dir aleshores, pocs dies abans, avançant-se a una pregunta possible (però un xic peregrina). Ara no ho serà tampoc, ni ho esperàvem pas. Ens hi acostarem per celebrar que els desitjos del Guim es fan realitat i que la música torna a sonar al número dos del carrer Requesens.

Algú que té com a lema vital “sí a tot”, principi que ell va voler que fos el leitmotiv del nou Jazzsí, t’ha de caure bé per força. Concerts, troballes i conspiracions, curiositats estimulades, creació de comunitat entorn de la música. És tot allò que fa uns anys el Guim ja va voler posar a caminar al Milano Jazz Club, allà amanit amb una acurada selecció de còctels (hi seran al Jazzsí?). L’oferta d’una trattoria va acabar amb aquella sala que trobaves escales avall a un portal de la ronda Universitat. Recordo, en aquell temps de crisi, un Guim neguitós i batallador, i molts músics, aficionats, gent del sector, donant-li suport (Salvem el Milano). Hi veien un esperit lliure, un símbol de la Barcelona atropellada pel turisme i tota la pesca, que representava fins i tot certa idea de puresa, una innocència.

El Guim no va poder salvar el Milano, però sí el Jazzsí, fent equip amb la seva parella, la fotògrafa Clara Conill, i el músic Liba Villavecchia, que va adquirir l’immoble. La reobertura és important. En aquest temps de macroconcerts, ell cultivava la música en la petita distància, la pedrera, l’experimentació, als antípodes de l’star system. Davant dels shows per reafirmar allò que ja sabem i per encapsular-nos en un vídeo de TikTok, ell desitjava que ens acostéssim al Jazzsí tot i no conèixer l’artista anunciat, per curiositat, pel plaer de la descoberta. Honorem-lo anant-hi i donem una mica de sentit a tot plegat.

Escull Nació com la teva font preferida de Google