El Madrid dels diners espera sense prevencions el duet Feijóo-Abascal

Política

La patronal i els directius de les grans empreses, un ecosistema dividit entre el PP i Vox, dona per feta la victòria d'una dreta amb qui hi ha comunió plena i és insensible a la preocupació catalana per un retorn de les tensions polítiques

Publicat el 20 de novembre de 2026 a les 19:54
Actualitzat el 20 de novembre de 2026 a les 20:08

Madrid ha estat sempre la capital política de l'Espanya moderna. Però, beneficiada per una política que no ha sabut ni volgut acabar amb el centralisme, unes infraestructures radials, uns governs regionals neoliberals, i la lògica del mercat, en els darrers anys ha acumulat també molt poder econòmic i financer. Això ha creat un Madrid DF que no ha sumat seus socials, directius i patrimonis en un país que no ha parat de créixer econòmicament fins a convertir-se en la quarta economia de la UE. Aquest districte federal sense federalistes, que ha aspirat PIB i talent dels territoris veïns, és un ecosistema propi, també quant als poders econòmics. I és un món que té molt coll avall que la dreta governarà i que ha normalitzat plenament que ho farà amb ministres de Vox. No li veuen cap inconvenient.

Potser perquè, com explica a Nació un dirigent patronal de la patronal, Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la comunitat, ja és "com si fos un Vox encobert" i perquè el PP i les seves terminals en tots els àmbits han normalitzat la presència i els discursos de l'extrema dreta. No els està generant cap inconvenient compartir-hi governs autonòmics. És clar que, com assenyala aquest mateix dirigent, Alberto Núñez Feijóo i els seus voldrien governar sols encara que fos en minoria (o aliats amb Junts i el PNB com en l'aznaritat, que els temps passats sempre s'enyoren), però les enquestes diuen el que diuen. I sembla que la dreta pot sumar, però Sánchez pot guanyar i el PP serà molt dependent de Santiago Abascal. Resignació i tal dia farà un any.

Un país que ha funcionat "a la italiana"

En els entorns patronals, que en els darrers anys han tingut una relació més que difícil amb el govern espanyol i el ministeri de Treball per temes com la jornada laboral o l'aprovació d'algunes mesures via decret, s'espera com aigua de maig la victòria de la dreta. Perquè promet estabilitat a un país que, afirmen, ha anat fent sense pressupostos ni grans consensos perquè "ja funciona una mica a la italiana".

Però la dreta també porta sota el braç baixades d'impostos ("cruen en la corva de Laffer") i deixar els canvis al mercat de treball en mans del "diàleg social". És a dir, donarà dret de veto a la patronal. L'actual govern també aposta per l'entesa entre els agents socials, però és cert que quan no ha arribat han legislat i han afavorit més els treballadors. Els sindicats n'haurien volgut més, és clar, i alguns dirigents critiquen el ministeri d'Economia, ara en mans del vicepresident Carlos Cuerpo, com un fre. Però la patronal considera que els ha afavorit fins al punt de "buidar-los de contingut".

Plena interlocució amb Abascal

Als entorns de la gran empresa, Vox està plenament normalitzada i la CEOE o altres entitats hi tenen una plena interlocució, al mateix nivell que amb el PSOE o el PP. Sí que assumeixen, però, que algunes posicions de la formació radical en tremes com l'Agenda 2030 o les pensions -que la patronal assumeix que no hi ha consens per retallar i que, si de cas, ho haurà de fer Brussel·les- poden generar tensions. No contemplen que les seves propostes en la carpeta territorial, els drets de les dones o altres assumptes generi algun problema.

I amb la immigració? És cert que Abascal posa el focus en la reemigració i aquest és un dels seus eixos. Però des de les patronals també s'assenyala que no hi ha una impugnació del model econòmic i es recorda que sectors com ara el turisme, la construcció o l'agroalimentari necessiten mà d'obra i que la necessiten barata. D'espanyola, per un tema salarial i demogràfic, no n'hi ha. Per tant, no veuen en qüestió importar mà d'obra sempre que sigui per treballar i cotitzar. Una altra cosa és si això els ha de donar tots els drets socials, com fins ara, o s'ha d'aplicar la "prioritat nacional" i n'han de tenir menys. Aquí els empresaris es limiten a mirar cap a una altra banda. No va amb ells.    

Els últims mohicans socialistes

Un alt directiu d'una gran empresa espanyola cotitzada que no amaga les seves simpaties pel PSOE assumeix la seva "solitud" en els entorns en què es mou i lamenta que sovint estigui també sol "defensant encara que Sánchez pot continuar a la Moncloa". Espera que els seus cercles siguin "una bombolla", la del poder econòmic madrileny, que no quedarà gens satisfeta si la dreta segueix a l'oposició. El poder econòmic socialista és més reduït que mai perquè el PP i Vox han incrementat la seva hegemonia a Madrid, i el que no amaga els colors es concentra a empreses que, com Indra, Telefónica o Aena, tenen una important participació de l'Estat.

Però aquesta bombolla madrilenya sovint coincideix amb empresaris i directius catalans, que no poden evitar passar per la capital de l'Estat. Cap gran empresa o patronal catalana no hi té el seu ambaixador o delegació per estar a prop del poder econòmic i dels reguladors. Fa uns dies, el diari El Economista, va celebrar la gala dels seus premis anuals. Ho va fer en un acte al CaixaFòrum de Madrid, al passeig del Prado, just davant de la famosa pinacoteca. A l'acte hi havia diversos representants de marques catalanes, algunes premiades, altres patrocinadores o simplement convidades.

"Almenys que votin al PP i no a Vox!"

Un directiu català present explicava a aquest diari que en les converses més informals que té amb homòlegs madrilenys el suport a Vox, a banda del previsible al PP, està "estès i normalitzat". Mostrava també una certa estupefacció i preocupació pel desconeixement dels seus interlocutors sobre el que pot suposar a Catalunya un govern d'aquestes característiques. "Jo els dic que almenys votin al PP i no a Vox!", bromejava.

L'empresariat sempre demana estabilitat i evitar tensions per poder fer negocis. I que n'implica més, el govern de Sánchez en relació a Madrid o un Feijóo-Abascal amb territoris com Catalunya o Euskadi atesa l'agenda nítidament recentralitzadora i a favor de la "llengua comuna" (castellana, evidentment) dels darrers? Sigui com sigui, els empresaris i els actors polítics, socials i mediàtics catalans no han estat capaços de traslladar als seus interlocutors aquesta mirada. O no ha trobat prou empatia.

La carta Sánchez Llibre

Ni tan sols ho ha pogut fer Josep Sánchez Llibre, l'hàbil president de Foment del Treball i exdirigent d'Unió. Gràcies a la seva bona relació amb Junts, que ha sincronitzat amb ell la seva agenda econòmica al Congrés, i al pes dels vots juntaires han tingut aquesta legislatura, ha aconseguit aparèixer davant els seus companys de les patronals com l'artífex del fracàs de mesures com la reducció de jornada, per exemple.

Això l'ha reconciliat amb Antonio Garamendi, a qui, sense èxit, va intentar moure la cadira de president de la CEOE el 2022 i n'ha enfortit la posició interna. Sánchez Llibre va teixir una bona relació amb Salvador Illa (després les coses han estat més difícils perquè el president necessita els vots d'ERC i els Comuns i el líder de Foment ha fet equilibris amb Carles Puigdemont en temes com el finançament) amb l'argument que calia girar full i rebaixar tensions.

El "retrobament" amb Espanya era un escenari ideal per les empreses catalanes que havia de facilitar també el retorn de seus que van marxar el 2017. Entre d'altres ho van fer la Fundació la Caixa i el Banc Sabadell. El PP planteja que l'Estat es desprengui de la seva participació a Caixabank, materialitzada després de l'adquisició de Bankia. Ni el banc ni Naturgy, una de les participades del grup, es plantegen per ara el retorn. El canvi polític a Madrid pot ser ambivalent: una bona notícia pels empresaris i directius espanyols, que consideren que tindran un marc més favorable als seus interesos, i un nou escenari de tensió per als catalans, que han tingut una bona interlocució amb el govern espanyol tal com va demostrar el desenllaç, criticat pel PP i per Vox per la intervenció del govern espanyol, de l'opa del BBVA al Sabadell.  

 

Escull Nació com la teva font preferida de Google