El 51è aniversari de la mort de Franco arriba en el millor moment que viu l’extrema dreta espanyola des d’aleshores. Aquest 20-N és especial: a nou dies de les eleccions, un partit com Vox, que recull el llegat del franquisme, està en situació d’arribar al poder i de fer-ho en una posició gens marginal. No estem parlant de les forces sobiranistes o de Bildu, que poden ser imprescindibles per una hipotètica nova majoria de Pedro Sánchez, però que no tocaran ministeris. Santiago Abascal pot trepitjar les moquestes de l’Estat parlant de tu a tu amb el PP.
Les Corts franquistes van votar la seva defunció política el 18 de novembre del 1976, ara fa just 50 anys, quan es va aprovar la llei de reforma política. El debat a la cambra va ser un comiat, cuinat per una coalició de reformistes de la dictadura, majoritàriament d’una generació jove que olorava el futur. Un dels més eficaços defensors de la reforma -que suposava anar a unes eleccions per sufragi universal- va ser Miguel Primo de Rivera y Urquijo, nebot del fundador de Falange. S’iniciava una etapa en què l’extrema dreta deixaria de ser protagonista de la història.
La llarga travessia ultra
L’única figura de l’ecosistema ultra que va aconseguir un paper polític va ser Blas Piñar, líder del partit Fuerza Nueva. Precisament ell va ser un dels oradors de les Corts que va intervenir en contra de la reforma, amb discursos brillants i encesos. Després, seria l’únic diputat dels seus en la legislatura 1979-82. Aliança Popular, fundada per Manuel Fraga, va aixoplugar, amb alguns diputats més el 1977, les restes dels nostàlgics, amb una colla d’exministres del règim que van anar sortint d’escena. Només Fraga va sobreviure.
El fracàs d’AP i la implosió d’una UCD en diverses faccions va portar a la fundació del Partit Popular el 1990. Va ser la història d’un èxit: Fraga i una generació de joves dirigents de l’antiga Aliança Popular com
El més semblant a extrema dreta abans del naixement de Vox va ser la branca més dura de l’aznarisme, amb algunes figures que van passar per la fundació FAES, com Rafael Bardají, després un dels ideòlegs del partit d’Abascal, o exdirigents conservadors com Aleix Vidal-Quadras, un dels fundadors de Vox. De fet, el mateix Abascal havia militat en el PP i són molts els dirigents que es van escindir i van recalar en el partit ultra.
Vox no s’explica sense la radicalització del nacionalisme espanyol, que va romandre silent durant dècades, sens dubte pel record de la dictadura. La política del govern de Mariano Rajoy, gens lliurat a les guerres culturals i que, des de l’ala dura del PP basc, va ser vist com a indolent davant el procés català i el discurs obsedit amb ETA, va dur a la marxa d’Abascal i la creació de Vox. Després, el context global de populisme de dretes, amb esdeveniments tan disruptius com l’elecció de Donald Trump i el Brexit, van contribuir a solidificar un espai ultra en la política espanyola.
L’excepcionalitat del franquisme
Hi ha un element històric que convé tenir present a l’hora d’entendre l’èxit de Vox. Franco va ser l’únic dictador europeu que va morir al llit i fou enterrat amb tots els honors. El règim ja no tenia més corda, però a Espanya no hi va haver la revolta que va acabar amb la dictadura dels coronels el 1973 ni la Revolució dels Clavells que l’abril del 1974 es va endur la llarguíssima dictadura salazarista a Portugal. Els corrents neofranquistes que han volgut reescriure la història per recuperar alguns dels mites del règim -de la creació de la classe mitjana al suposat miracle econòmic espanyol- han trobat ressò.
La crisi social del present ha estat aprofitada per l’extrema dreta per fer lloances del passat. En el míting que Vox va fer aquest dimecres a Badalona, un dels seus ideòlegs, Carlos Quero, parlava “d’aquells anys en què amb molt d’esforç un treballador podia obrir-se camí i aspirar a tenir casa pròpia”. I elogiava la “identitat catalana”. Que en boca dels portaveus de Vox porta ressons d’aquell dictador que parlava de les “particularitats regionals” i s’adreçava “a tots els homes i terres d’Espanya”.

