L'escenari d'un govern PP-Vox accentua les diferències a l'Església espanyola

Política

Les dificultats per consensuar una nota de consens davant el 29-N assenyala l'inici d'una llarga cursa entre conservadors i progressistes per liderar l'episcopat

Publicat el 19 de novembre de 2026 a les 17:46
Actualitzat el 19 de novembre de 2026 a les 17:47

Aquest divendres es clourà una assemblea plenària de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) que ha escenificat com poques vegades les divisions internes a la cúpula de l’Església. La intenció del president dels bisbes, Luis Argüello, de posicionar-se davant les eleccions espanyoles no ha fructificat. Un fet inaudit, ja que l’arquebisbe de Valladolid, cap de la branca conservadora de l’episcopat, havia expressat en el seu discurs inaugural, la conveniència d’una nota davant les eleccions del 29-N. 

Segons va avançar Infovaticana, Argüello va topar amb resistències. Per aprovar una nota, cal una majoria de dos terços, que no es va obtenir. Finalment, tot indica que en el document final s’inclourà una referència a les eleccions i al deure de votar. El tema de fons, però, no és aquest, sinó quin és quin missatge vol donar l’Església davant una situació social i política que pot estar presidida per un govern de coalició PP-Vox.

L’episodi indica que els bisbes espanyols han iniciat una llarga partida d’escacs que no es resoldrà, potser, fins al 2028, quan hauran d’elegir el successor d’Argüello. I la correlació de forces no està del tot decantada. Les darreres eleccions a l’episcopat, el 2024, van suposar una clara victòria d’Argüello, amb l’arquebisbe de Madrid, José Cobo, conformant-se amb la vicepresidència. Però l’episcopat també ha vist créixer un nucli ultraconservador a la dreta d’Argüello, amb l’arquebisbe d’Oviedo aldavant, el franciscà Sanz Montes. 

Entre el Papa i una dreta radicalitzada

La situació en què es troba la CEE és força paradoxal. D’una banda, l’elecció de Lleó XIV ha introduït canvis subtils d’estil i accents al Vaticà, però no ha suposat una ruptura amb el llegat de Francesc. El Papa ha fet de l’acollida al migrant un dels punts forts del seu magisteri i no ha dubtat a contraposar-se amb Donald Trump. Argüello, per la seva banda, intenta fer equilibris per no aparèixer massa desconnectat de Roma. 

Però, d’altra banda, el gir a la dreta experimentat a la societat espanyola reforça els conservadors de la CEE. I pot ser que l’escenari d’un govern PP-Vox mostri encara més divisions entre uns bisbes que volen posar l’accent en qüestions ben diferents. Per això, d’alguna manera, tothom vol endur-se la figura del Papa cap al seu costat. El discurs de Lleó XIV davant el Congrés, el juny passat, permet diverses lectures.

El Papa va fer una defensa de la família, la vida “des de la concepció” i del “nen no nascut”. Però també de l’acollida als migrants i la necessitat que puguin reconstruir la seva vida al país on busquen refugi. I, sobretot, va posar el focus contra la polarització política. En això, ni una part dels bisbe sli han fet cas. Poc després, Argüello es va referir indirectament al govern Sánchez com a “una banda de lladres” .

Amb qui està el Papa? Lleó XIV evita al màxim els posicionaments feridors. Però hi ha una dada clara: el sentit dels seus nomenaments més rellevants. Va participar, com a cap del Dicasteri dels Bisbes, en la designació del progressista José Cobo com a cardenal arquebisbe de Madrid. I acaba de designar el cistercenc Octavi Vilà com a arquebisbe de Barcelona . Un home d eperfil auster, proper i obert. I, també, un aliat potencial si Cobo intenta guanyar la presidència dels bisbes, el març del 2028. 

L’arribada al poder d’un govern de la dreta amb l’extrema dreta deixaria al descobert les diferències episcopals. L’Església no escaparà a l’increment de la crispació que es pot produir si Vox entra en un executiu Feijóo. El cardenal Tarancón va dir un dia que els bisbes espanyols tenien tortículis de tant mirar Roma. Eren els anys de Joan Pau II. Però la història ha situat la cúpula del catolicisme espanyol a la dreta de Roma en molts moments. Així va ser amb la República, la Guerra Civil i part del franquisme, quan el cardenal Vidal i Barraquer va morir a l’exili perquè Franco no el va deixar tornar i Pius XII es va negar a rellevar-lo, deixant Tarragona amb administrador apostòlic. Aviat veurem si l’episcopat mira ara més a Roma o al poder polític. 

Escull Nació com la teva font preferida de Google