Octavi Vilà assumirà el 19 de desembre proper l’arquebisbat de Barcelona. Com cada vegada que hi ha un relleu en una cúria diocesana, hi ha ambient de canvi d’era al Palau Episcopal. Els canvis de bàcul són complicats i, com recordava aquests dies un veterà de l’arxidiòcesi, "els jocs de poder curial poden ser més perversos que els de la vida civil". Els períodes de mandat dels bisbes (els "pontificats", com es diu en termes eclesials) solen ser llargs i tenen a vegades aires de regnat fins que se cedeix el bàcul. Ara ve un d’aquells moments.
El sarcasme mai falta en situacions com aquestes. Ja hi ha qui parla de "les vídues d’Omella", en referència a les persones més properes a l’arquebisbe sortint, el cardenal Juan José Omella. Són els “familiars”, els que formen el nucli íntim del prelat. En el cas d’Omella ningú pot equiparar-se en influència al sacerdot Marc Labori, el seu secretari particular. De mentalitat conservadora, ha estat al seu costat durant tot el seu mandat, iniciat el 2015. Ara veurà perdre la seva ascendència.
Omella ha protegit Labori amb el nomenament de director espiritual del Seminari. És l’habitual. Abans de perdre el poder, els bisbes solen deixar situats els seus íntims en previsió que el nou prelat remogui la cúria. Era tradició que els secretaris fossin nomenats canonges de la catedral. Així va passar amb el cardenal Lluís Martínez Sistach, que abans de cedir el lloc a Omella va donar una canongia als seus dos secretaris, Robert Baró i Alfred Sabaté.
Ara es parla de "les vídues d’Omella", però abans s’havia parlat de "les vídues de Jubany”" quan el carismàtic cardenal va acabar el seu govern. Després, quan el cardenal Ricard Maria Carles va abandonar el Palau, també va deixar “orfes”. Els anomenaven "el retaule dels afligits". Un d’ells era Josep Àngel Sáiz Meneses, braç dret i ara arquebisbe de Sevilla.
Una continuïtat que no és continuista
No hi ha canvis de govern brusc a l’Església. Si més no, no és l’habitual. Es preveu que Vilà vagi moldejant el seu equip sense pressa, però això és una incògnita. El que està clar és que el perfil del nou arquebisbe suposa una inflexió, malgrat que això no impliqui una ruptura amb Omella. El cardenal ha estat un home influent a Roma, Vilà va ser nomenat bisbe de Girona mentre Omella era un membre important del Dicasteri dels Bisbes, que prepara les designacions fetes pel Papa. I ara ha estat un gran elector en aquest procés.
Però hi ha un canvi entre l’aragonès murri, que mai ha acabat de connectar amb la tradició catalana, el "capellà de poble que fa d’arquebisbe", com s’ha definit sovint, i el monjo del Císter sensible amb la llengua i amb formació d’historiador. Tots dos comparteixen, això sí, esperit d’obertura i estil auster.
"Es trobarà amb la polarització"
"Barcelona no és Poblet ni Girona. I aquí es trobarà amb la polarització, que també ha fet arrels a l’Església", assegura un diocesà ben informat sobre la Barcelona catòlica amb què es trobarà Octavi Vilà. Segur que recordarà el discurs del Papa al Congrés advertint contra la crispació. La comunitat cistercenca on va ser abat està ben aglutinada, com també ho està el bisbat de Girona, amb poques dissonàncies internes. Barcelona és diferent, amb sectors conservadors i progressistes en pugna, amb nuclis catalanistes actius que aquests dies respiren alleugerits perquè Barcelona té un bisbe català que sintonitza amb el llegat conciliar.
"No li serà fàcil", aventura una altra font, que apunta cap al nucli conservador que s’ha fet fort al Palau Episcopal, i que controla àrees sensibles com Educació, Joventut i Nova Evangelització, amb figures com Bruno Bérchez o Carlos Bosch. Mantindran el seu poder? Octavi Vilà, que presenta alguns trets comuns amb qui l’ha nomenat, Lleó XIV, haurà de navegar entre faccions i és improbable que pugui prescindir de l’ala més tradicional dels capellans.
L'ombra d’Omella és allargada
L’etapa inicial d’Octavi Vilà serà d’adaptació i mantindran el seu pes els actuals dos bisbes auxiliars, Javier Vilanova i David Abadías. Més endaavnt, algun d’ells poden ser enviats a cobrir alguna de les diòcesis que s’hauran de cobrir, Terrassa -amb el bisbe salvador Cristau esperant el relleu- i Girona, que ara queda vacant i on, de moment, Vilà exercirà el govern com a administrador apostòlic, una mena de direcció interina en espera del successor. Omella tornarà aviat a Saragossa.
En la roda de premsa en què va anunciar el successor, va dir que seguiria vinculat a Barcelona i que amb l’AVE s’arriba abans de Saragossa a Barcelona que de Barcelona a Mataró. Hi ha qui tem que vulgui manar des de l’ombra. Ningú nega que aquesta sigui allargada, però els qui li coneixen la trajectòria donen per fet que el cardenal se’n sabrà anar i que pensa més en Saragossa, allí on va conspirar sent capellà jove, forjat en l’escola de l’arquebisbe Elías Yanes, cap de l’ala taranconiana de l’Església. I sent bisbe, en les pugnes eclesials contra l’arquebisbe arxiconservador Manuel Ureña. Batalles insomnes que són passat, però sempre tornen. Ara serà Octavi Vilà qui les haurà d’entomar.
