S’acosta ineluctable el moment del relleu. El cardenal Juan José Omella (80 anys) esgota els darrers mesos del seu mandat a l’arquebisbat de Barcelona, on va arribar el 2015, enmig d’un procés polític a Catalunya que posaria a prova totes les costures institucionals del país, també les de l’Església. Després d’onze anys, tothom al Palau Episcopal espera l’hora del recanvi i es fan tot tipus de càbales. És un bon moment per acostar-se a aquest palau que concentra ara les mirades de totes les sensibilitats del catolicisme local.
Com tot palau institucional, la seu episcopal és edifici i símbol. Construït el segle XIII, però objecte de nombroses remodelacions, ha estat testimoni de molts episodis. D’aquí va sortir, disfressat, el controvertit bisbe Manuel Irurita el juliol del 1936, després de l’assalt violent d’un grup anarquista. Aquí va embogir el bisbe Ramon Guillamet, el 1925, una història poc coneguda que va obligar a intervenir el Vaticà. Fou al pati de l’edifici on, dies després de la històrica manifestació de capellans del 1966, un centenar d’ells es van concentrar per demanar al bisbe Modrego la seva intervenció davant del règim. Ara les circumstàncies són unes altres. Però qui mana a Palau?
Una "troika" ben engreixada
Una figura que coneix molt bé la casa explica a Nació: “Aquest pontificat a Barcelona ha tingut tres noms clau: Armand Puig, Marc Labori i Ramon Ollé”. Puig, personalitat religiosa i intel·lectual molt prestigiosa, va ser cabdal en els primers anys, quan es va crear l’Ateneu Sant Pacià, amb les facultats de Teologia, Filosofia i Antoni Gaudí (que aplega els estudis d’Història, Arqueologia i Art). Però Puig, postulador de la canonització de Gaudí, va anar a Roma a dirigir l’agència que avalua la qualitat de les universitats catòliques. Els altres dos actors, Ollé i Labori, resten en posicions clau. Ollé és el delegat en Mitjans de Comunicació. Amb un alt perfil, enginyer de telecomunicacions, va presidir l’Escola de Negocis i Enginyeria La Salle.
“Ollé mana molt -explica la mateixa font- i si ara hem de citar un tercer nom que ocupa un espai de poder rellevant seria Santiago Bueno, molt amic d’Ollé”. Bueno, sacerdot i jurista, doctor en Dret Canònic, és el vicari judicial de l’arquebisbat i des del 2023 és també el degà dels canonges de la catedral. Aquest grup, segons explica un altre bon coneixedor del Palau, és “professionalment capaç i ideològicament tecnocràtic, amb poques inquietuds ideològiques i una voluntat de protegir Omella com una mena de guàrdia pretoriana”. Un terme que es va emprar en els temps del cardenal Carles, que s’havia envoltat d’un equip molt ben engreixat.
Un secretari totpoderós
El cardenal Carlo Maria Martini, que fou arquebisbe de Milà i una de les grans figures del catolicisme d’avançada durant el pontificat de Joan Pau II, tenia una frase sobre els secretaris: “En tinc tres i els canvio cada tres o quatre anys. No és bo que hi siguin més temps. Acaben manant ells”. Com molts jesuïtes, Martini tenia molt afinat els mecanismes del poder. Omella no ha seguit aquest consell. Des de fa onze anys, Labori és el seu secretari.
Marc Labori, un sacerdot de 48 anys, té les titulacions d’Economia i Dret i va treballar un temps com a advocat. Els qui el coneixen subratllen la seva preparació i el seu conservadorisme, que potser ja li ve de casa, una família devota de Sarrià, amb una mare molt afí a l’Opus Dei. Vinculat a la parròquia de Santa Agnès, focus conservador de l’upper Diagonal, on es fan adoracions nocturnes. Labori és considerat molt proper al moviment Hakuna, amb alguns lligams amb l’Opus. En tot cas, de la troika que forma amb Ollé i Bueno, és sens dubte el més conservador.
A Omella li agrada dir que és un capellà de poble que fa d’arquebisbe. Molts dels qui el coneixen corroboren l’afirmació. Li agrada la proximitat, però les seves obligacions l’han allunyat del dia a dia de l’arxidiòcesi. El papa Francesc el va fer membre del Dicasteri dels Bisbes, el que l’ha fet viatjar molt a Roma. Entre el 2020 i el 2024 va presidir l’episcopat espanyol, fet que li exigia passar dies a Madrid. Unes circumstàncies que han fet que el nucli que més l’envolta hagi ocupat molt d’espai. De totes maneres, el cardenal, murri, ha conformat un govern episcopal ampli, on hi són presents tots els sectors. Ho explicàvem aquí.
El temps s’escola. Omella el passa a Palau, en un apartament senzill, en línia a uns hàbits vitals sense cap excés. Mai ha volgut tenir assistents o monges al seu servei, com va fer el cardenal Carles, que va dur amb ell unes religioses de Tortosa. Abans que ell, Narcís Jubany va decidir dormir fora del palau, en una residència dels germans camils. El palau se li queia a sobre. Solia explicar que les nits de Nadal en el vell edifici, quan era auxiliar del bisbe Modrego, els tenia com dels més tristos de la seva vida. Molt aviat el Palau Episcopal rebrà un nou inquilí i l'Església barcelonina tindrà un nou pastor.
