Mentre que l’expedient que ha de resoldre la complexa successió del cardenal Juan José Omella a Barcelona sembla estancat, els nervis s’estenen i creix una sensació d’inquietud en els àmbits més catalanistes de l’Església. Les travesses no s’aturen i algunes tenen intenció. Va generar inquietud un article gens negligible aparegut a l’Abc. El rotatiu -històricament amb bones antenes a la nunciatura del Vaticà a Madrid- subratllava els tres noms que, segons el diari de la dreta monàrquica, lideraven la cursa: José Ángel Sáiz Meneses, Enrique Benavent i François-Xavier Bustillo. Tres perfils diferents amb un tret comú: cap d’ells és català.
En els cercles cristians més compromesos amb la cultura i la llengua hi ha qui recorda aquests dies la campanya del “Volem bisbes catalans!” que es va engegar durant el tardofranquisme davant l’actitud indiferent de molts bisbes envers la realitat catalana. Eren els temps en què un ultraconservador i toledà Marcelo González era bisbe de Barcelona, a finals dels 60. Alguns creuen que convindria recuperar la campanya.
Dels tres noms esmentats, Sáiz Meneses, arquebisbe de Sevilla, és el somni dels més conservadors, amb suports a la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) que lidera Luis Argüello. Coneix Barcelona ja que va ser bisbe auxiliar amb el cardenal Ricard Maria Carles. Nascut a Conca, es va forjar al seminari de Toledo. Seria una bufetada a l’Església formada a Catalunya. Diferent és el cas de Benavent, arquebisbe de València. De Quatretonda, a prop de València, ha demostrat sensibilitat per la llengua en una diòcesi molt castellanitzada, el que li ha valgut la crítica de sectors espanyolistes, però és considerat un home que defuig posicionaments nítids. Suposaria el retorn d’un valencià a Barcelona després de Carles.
Bustillo és un altre perfil. Molts ho veuen descartable. Aquest franciscà nascut a Navarra, és actualment arquebisbe a Còrsega i té la doble nacionalitat francoespanyola. Anar a buscar un prelat de l’episcopat francès seria un fet inèdit. Bustillo té prestigi i asseguren que parla català des d’una estada a Barcelona. Va ser creat cardenal pel papa Francesc, però se’l situa en una posició molt moderada dins de l’episcopat. Portar un arquebisbe de França podria incomodar els bisbes de l’estat espanyol, no només els catalans.
Altres noms que en algun moment han agafat volada de cara a la successió a Barcelona tampoc provenen del clergat de Catalunya. És el cas del valencià Francesc Conesa, bisbe de Solsona, ben vist en l’entorn d’Argüello i ben connectat amb l’Opus Dei. O l’arquebisbe de Pamplona, Florencio Rosselló, aragonès i bon amic d’Omella.
Després de la visita del Papa
El mercedari Rosselló ha estat el més citat dels candidats els darrers mesos fins a l’aparició del nom de Bustillo. Com aquest, Rosselló parla català perquè va viure uns anys a Barcelona. És de línia oberta i “progressista” dins dels cànons eclesiàstics. Però com assenyala una figura destacada del catolicisme catalanista, cal preguntar-se “si només cal parlar català per ser arquebisbe de Barcelona i si no cal també entendre la realitat catalana”.
En els cercles catalanistes del cristianisme hi ha confiança en Lleó XIV i en el que va mostrar la visita del Papa, que no es va limitar tan sols a expressar-se força en català i amb fluïdesa. Les seves paraules des del balcó de la plaça de Montserrat, quan va agrair a la societat catalana la seva capacitat d’acollida, van ser un senyal que el Papa coneixia la història del país.
Tots els noms esmentats fins ara són bisbes titulars. Un bon observador dels moviments episcopals qüestiona que Roma vulgui fer massa combinacions de seus i recorda una expressió irònica de Francesc respecte els “bisbes adúlters”, els qui exercint en una diòcesi estan pendents d’una altra de més gran. Hi ha seus, amb tot, com Menorca, que han estat lloc de pas cap a més altes destinacions.
Els catalans que apareixen poc
Els noms catalans han quedat fins ara difuminats, però hi ha “candidats” potencials. Un seria l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, de visió oberta i catalanista. Però presenta obstacles: és a punt de fer 71 anys i el seu mandat a Tarragona s’ha caracteritzat per un seguit de canvis a la cúria i en moltes parròquies que han irritat una part del clergat.
Sergi Gordo (59 anys), bisbe de Tortosa, n’és un altre. De línia catalanista, té l’avantatge que coneix a fons Barcelona, ja que en va ser bisbe auxiliar amb el cardenal Lluís Martínez Sistach i en una part de l’etapa Omella. Sense enemics evidents, de tarannà conciliador, ofereix garanties de governança i arribaria amb coneixement de causa.
Però no ha de ser necessàriament un bisbe. Un nom que ha circulat -i que ha estat acaronat per persones que es fan escoltar al Vaticà- és el carmelita Agustí Borrell. De 67 anys, actualment és el vicari general del seu orde i resideix a Roma. És un dels “catalans del Vaticà”. Altra cosa és si els seus germans carmelites es voldrien desprendre d’ell. Sigui qui sigui, l’anunci no s’hauria de demorar molt. De moment, però, Barcelona haurà d’esperar els designis del Vicari del Senyor.
