Aquest 12 d’octubre l’extrema dreta espanyola tornarà a sortir al carrer. Per ells, la Hispanitat és festa grossa, la confluència de tots els mites històrics de l’espanyolisme més ranci. Però aquest any és especial perquè la festa nacional espanyola arriba a les portes d’unes eleccions que poden dur Vox al poder de la mà d’una coalició amb el Partit Popular. Un bloc així té, en aquests moments, la pràctica totalitat de les enquestes a favor.
El líder de Vox, Santiago Abascal, celebrarà la festa a la seva manera. Per segon any consecutiu, no serà a la desfilada de Madrid que presideixen els reis d’Espanya. L’any passat, Abascal va decidir no anar-hi perquè deia que fer-ho era “blanquejar” Pedro Sánchez. Aquest any, serà a Ceuta, en companyia de Jordan Bardella, el president del Reagrupament Nacional lepenista.
A Barcelona, Vox farà un acte propi a la plaça del Rei. Una manera de fixar perfil propi, molt més a les portes de les eleccions del 29 de novembre. Després s’afegiran a la manifestació d’entitats espanyolistes que es fa al passeig de Gràcia cada 12 d’octubre. I que aquest any té com a lema “Catalunya amb Ceuta”.
L’extrema dreta viu un moment dolç, inimaginable fins fa pocs anys. L’enquesta de 40db per a El País -la que més es va acostar als resultats del 2023- dibuixa un escenari d’un 18,9% dels vots per a Vox, amb la perspectiva d’obtenir 66 escons. Cinquanta-un anys i nou dies després de la mort de Franco, els seus hereus estan a un pas de recuperar part del poder a l’Estat. Un poder que ja tenen en les cinc comunitats on governen bé en coalició amb el PP o a través d’acords de legislatura. Ha estat una llarga marxa des dels temps en què extrema dreta equivalia a marginalitat política.
El fracàs d’AP
“Molts van dir que eren franquistes fins a la mort. Fins a la mort Franco”. Les paraules de Blas Piñar, històric dirigent de l’extrema dreta, retrata bé el transformisme produït en els quadres de l’administració de la dictadura, que van viure una autèntica perestroika des de la freda matinada 20 de novembre de 1975 fins a les primeres eleccions democràtiques després dels anys de la República, el 15 de juny del 1977.
El desconcert era absolut en els rengles dels més immobilistes. “Jo ja no sé ni si soc dels nostres”, va dir un exministre. El gruix de l’alt funcionariat del Movimiento, amb les figures emblemàtiques d’Adolfo Suárez i Rodolfo Martín Villa, van confluir en la UCD, un conglomerat que aplegava també sectors moderats de l’antifranquisme. Els exponents més vells de l’antic règim, amb un nucli d’exministres, va formar Aliança Popular (AP), el més semblant a l’extrema dreta en aquell context, malgrat la voluntat del seu líder, Manuel Fraga, d’esdevenir cap d’una dreta àmplia.
AP va obtenir només 16 diputats el 1977 i molt aviat va viure un pols intern entre els disposats a transformar-se en un conservadorisme homologable i els recalcitrants com Silva Muñoz i Fernández de la Mora, que votaren en contra del projecte de Constitució. Aquests dos exministres van acabar abandonant el partit per fundar-ne un de més dur, Dreta Democràtica Espanyola, que aviat es va esllanguir.
Un únic diputat d’extrema dreta
No va ser fins al 1979 que Blas Piñar fou elegit diputat al Congrés, l’únic d’extrema dreta. Notari de Madrid, de verb retòric -mai va llegir un discurs-, ni tan sols durant el règim havia tingut més càrrecs que el de director de l’Institut d’Estudis Hispànics. Era excessiu fins i tot per al mainstream franquista. Piñar es va fer escoltar perquè era una rèmora pintoresca i era aplaudit per nuclis involucionistes de Madrid. Era a l’hemicicle la tarda del 23-F.
La desmembració de la UCD -amb el mateix Suárez competint amb el partit que havia creat amb unes noves sigles, el CDS- va facilitar el triomf del PSOE el 1982 i la seva majoria absoluta. Piñar va perdre el seu escó i ja no el recuperaria mai, quedant reduït a tribú en els aniversaris del 20-N. A l’Espanya inserida a l’OTAN i a la UE, l’estratègia dels polítics més conservadors va passar per reconvertir la rància AP en un PP homologable.
De la marginalitat a l’ala extrema de l’aznarisme
Durant molts anys, des de la fundació del PP (1990) a les primeres passes del govern de Mariano Rajoy (2011), l’extrema dreta com a tal va ser inexistent en l’escena política. Va ser en l’entorn de José María Aznar i la fundació FAES on covaven el seu ideari els nous exponents d’una dreta radical i profundament nacionalista espanyola. Va ser en els nuclis més ideologitzats del PP (Santiago Abascal) i en l’espanyolisme més bel·ligerant a Catalunya (Aleix Vidal-Quadras) on es trobaven dos dels qui fundarien Vox el 2013.
La indolència ideològica de Mariano Rajoy, especialment davant el procés a Catalunya, va precipitar un sector cada cop més enfurismat. Així va anar creixent una extrema dreta que acabaria articulant-se políticament darrera de les sigles de Vox, ara ja alliberada de l’aznarisme.
L’únic feixisme que no fou vençut
A l’hora d’entendre el fenomen voxista, cal tenir en compte les particularitats del franquisme. Sovint presentat com un cas més de les tres dictadures del sud d’Europa, al costat de Portugal i Grècia, el cas espanyol era molt diferent. La dictadura dels coronels grecs va durar poc, entre 1967 i 1974, quan va caure després d’una revolta estudiantil i una profunda divisió en el si de l’exèrcit.
El règim salazarista portuguès va ser primerenc, instaurat el 1926 amb un cop d’estat incruent i mantingut sota la forma republicana de l’Estat, que forçava certa paròdia electoral, ni que fos falsejant les urnes. Finalment, va ser derrocada pel seu propi exèrcit amb la Revolució dels Clavells. El franquisme no va ser derrotat, sinó que fou víctima d’un transformisme de la seva classe dirigent. Sí que fou derrotat l’intent d’allargar-li la vida. Però en l’ascens de Vox i, sobretot, en les complicitats que troba en l’espai sociològic que havia votat en bloc el PP, traspua la victòria pòstuma d’un tirà que morí amb tots els honors.
