Sí, poques coses despullen tan cruament les entranyes d’un país com un procés electoral. I unes eleccions generals espanyoles, vistes des de Catalunya, tenen la virtut de mostrar, pel mateix preu, dues interioritats: la d’Espanya i la de Catalunya. De moment, són dues entranyes diferenciables. Veurem per quant de temps. La cursa electoral està radiografiant unes vísceres poc sanes.
En clau d’Estat espanyol, a l’empara de les seves institucions, les dretes i les esquerres espanyoles es mostren tant agressives entre si com tranquil·les, fins i tot contentes, davant la qüestió de fons: tenen la percepció que Catalunya, com a subjecte polític, està força desactivada.
El tema estatal més agut de l’Espanya del segle XXI —l’intent d’independència de Catalunya— ha desaparegut del mapa electoral. Després de l’aplicació del 155, Catalunya ha deixat de ser un problema. I, a més, el factor pendent —el president Puigdemont— s’ha decantat incomprensiblement a favor d’una de les parts.
Veurem quin serà el resultat. Però, en termes estatals, sembla que la dreta espanyola està noquejant l’esquerra espanyola. Una dreta —tot sigui dit— més neofranquista que mai. Engrandida. Que fotocopia sense vergonya l’estil de Trump i suma al PP i a VOX sense vergonya. En relació amb Catalunya, desprèn duresa i regressió.
Al meu entendre, la campanya està banalitzant de manera gairebé burlesca les malifetes, les corrupteles i les polítiques corrosives que la dreta espanyola ha practicat de sempre en relació amb Catalunya. Policia patriòtica i clavegueres de l’Estat incloses. La corrupció del PSOE sembla que ha fet oblidar l’anticatalanisme dur de sempre del PP i de Vox.
Diguem el que diguem a Catalunya, l’eufòria del PP i la seva aliança amb Vox prefiguren polítiques de centralització i d’espanyolització de l’Estat. També prefiguren populisme d’extrema dreta, amb la immigració i Catalunya com a principals bocs expiatoris.
L’espanyolisme hegemònic a Madrid, en versió dura o tova, està feliç amb el gest de Puigdemont a favor del PP. Els seus dirigents ho atribueixen amb notable satisfacció a com ha funcionat la seva estratègia "de Estado" des de 2017 fins ara.
Es van proposar judicialitzar la política catalana, dividir l’independentisme i allunyar els votants dels dirigents. I estan segurs d’haver-ho aconseguit. Amb més èxit, fins i tot, del que esperaven. Consideren el 155 un gran èxit. I veuen en la rematada final de l’entrevista de Puigdemont contra Pedro Sánchez una prova més d’aquest èxit. El 155 serveix. I si el PP i Vox obtenen un resultat massa bo, en tornarem a sentir a parlar.
Encara en termes estatals, una segona cosa. Sigui quin sigui el resultat electoral, el PSOE de Pedro Sánchez està exhaust i profundament ferit per dins. Està encallat en el discurs de la normalitat de Catalunya. Una normalitat anormal i restrictiva en termes nacionals. I anormal i grotesca en qüestions quotidianes com Rodalies, el finançament, les inversions o el català.
Així, doncs, observada en clau catalana, la campanya electoral no permet tocar les campanes. En clau catalana, la qüestió central de la campanya hauria de ser el problema que és l’Estat espanyol com a tal. Però, paradoxalment, els partits catalans l’estan fent invisible. L’han convertit en un problema entre dretes i esquerres... espanyoles, i les esquerres contra les dretes catalanes. És una fórmula que sembla un pel ancestral, jo diria.
ERC s’ha centrat a afavorir la reconstrucció d’unes esquerres espanyoles. N’ha blanquejat l’anticatalanisme crònic i ha centrat el procés electoral en un enfrontament gairebé caïnita amb les dretes catalanes, a les quals acusa de ser el mal de tots els mals. Tinc la impressió que ERC haurà d’aclarir les seves estratègies internes i externes. Diguin el que diguin, el que defensa Junqueras i el que defensa Rufián són coses diferents i difícilment compatibles. I l’ambigüitat no ajuda a ningú.
Junts ha plantejat un centrisme que ha sonat confús. De cop, amb la irrupció del president Puigdemont i la incorporació als mítings dels presidents Pujol i Mas, Junts ha pres una orientació que sembla encaminada a recuperar CDC. Junts sembla voler ser més CDC que mai. L’ostentosa decantació a favor del PP ha afegit confusió i noves incògnites. I el rol futur del factor Puigdemont és un misteri.
En tot cas, la dada principal és que el sobiranisme català està fent una campanya espanyola vergonyosament dividida. I els votants de base, els independentistes de base, estan més desconcertats que mai. Tenen al davant un horitzó polític poc engrescador.
Espero que, després de les eleccions, els líders del catalanisme sobiranista facin un esforç per reparar els efectes del sectarisme i del caïnisme, i fins i tot del populisme i del neolerrouxisme, que poc o molt i en graus diversos suren en el que portem de campanya.
Sembla que la cursa s’ha decantat per mantenir l’independentisme en el llimbs de les velles abstraccions. Una abstracció sense cap lligam tangible amb el problema que suposen l’Estat i l’espanyolisme no desmentit que destil·len a conveniència tant les dretes com les esquerres espanyoles.
Sembla que el sobiranisme ha oblidat que l’espanyolitat i la catalanitat responen a esquemes diferents de valors i d’objectius de futur.
Sembla que el sobiranisme ha oblidat que el catalanisme és pacte i consens. Pacte i consens tant interns com externs, tant nacionals com de classe.
Sembla que el sobiranisme català ha oblidat que la societat catalana ha de reconstituir un cert consens intern per operar en el món actual i afrontar amb èxit les envestides de l’espanyolisme. Històricament, se n’ha dit catalanisme.
Sembla que els dirigents del sobiranisme han oblidat que, entre el 2010 i el 2017, els catalans van impulsar una mutació política a favor de la independència de Catalunya. Ho van fer perquè van assumir que l’Estat —el d’abans, el mateix d’ara— els perjudicava.
Sembla que han oblidat que aquella grandíssima mobilització va configurar una notable majoria social i nacional. Aplegava pensaments d’esquerres, de dretes i de centre, d’aquí i d’allà i de més enllà.
I sembla que alguns dirigents del sobiranisme han oblidat que la majoria dels catalans volen viure en un país que doni cabuda a pensaments plurals. Amb menys simplismes ideològics i tan poc sectarisme caïnita com sigui possible.
"Ser demòcrata no és una actitud política, sinó una actitud davant la vida", deia Montserrat Roig ja fa molts anys. I això implica evitar que la política es dediqui a dividir els demòcrates en bons i dolents. I que la bona política comença en no deixar-la caure en el domini del narcisisme de les petites diferències, la síndrome política que Freud ja va descriure fa més d’un segle.
Per molt que diversos dirigents sobiranistes em vulguin convèncer del contrari, penso que una amplíssima majoria de catalans donaria el seu vot a un sobiranisme unit, que minimitzi les diferències i consensuï un programa polític nacional i progressista. I s’hi mobilitzaria amb més convicció.
Ja sé que en política hi ha gent que opta per l’aplaudiment dels que l’envolten i no per empoderar un país sencer. Però també sé que, al final, el que compta és que els catalans renovin la seva esperança col·lectiva i aquesta campanya —companys— no ajuda.
Malauradament, els asseguro que mai, en cap campanya electoral, no se m’havien apropat tants coneguts, amics o, literalment, desconeguts —vingués o no a tomb— per dir-me que no saben a qui votar. Suposo que indiquen el mateix que les xifres d’indecisos que mostren les enquestes.
Per a mi i per als de la meva generació, cada papereta dipositada en una urna —inclosa la de l’1 d’octubre— ha expressat una oportunitat i una esperança. Vam viure una de les grans alegries de la nostra vida la primera vegada que els catalans vam votar després de la dictadura. Cada papereta ha expressat l’oportunitat col·lectiva de millorar la governabilitat i la representativitat de les institucions que tenim, que encara no són del tot nostres. I l’esperança que Catalunya aconseguirà, per fi, governar-se plenament. No em sé mirar unes eleccions generals espanyoles de cap altra manera.
I, per tant, sí, aniré a votar, per molt carregat de contradiccions i de coses que no m’agraden. He de decidir sobre les majories possibles per governar Espanya. I he de decidir a quin partit sobiranista confio la meva representació. Vull que representi els catalans que volem una Catalunya lliure i sobirana.
Sé que hauré d’optar per allò que perjudiqui menys els catalans, perquè l’independentisme unit i vigorós que jo voldria no existeix. I sé, per pura constatació empírica, que farem una oposició dèbil a un espanyolisme d’Estat que, en general, continuarà fent polítiques perjudicials per a Catalunya, en qüestions quotidianes (Rodalies, per exemple) o en qüestions estructurals de fons (drets nacionals, lingüístics o fiscals).
En fi. Espero que, l’endemà de les eleccions, els partits sobiranistes plantegin estratègies renovades i clares. I, evidentment, que arribin a consensos de tota mena. En calen molts. Espero que el narcisisme d’uns pocs no pesi més que el que convé a un poble sencer.
