Destí Ruanda

«L’extrema dreta no ha necessitat governar a tot arreu per imposar el seu llenguatge»

21 de novembre de 2026

Tinc 51 anys i en fa 44 que visc a Catalunya. He passat bona part de la vida mirant, amb una barreja d’inquietud i desconcert, com els dos mons als quals pertanyo s’allunyaven de les promeses d’un món més just. Al món musulmà vaig veure néixer esperances de llibertat i democràcia. A Europa vaig aprendre a admirar una tradició política que, després de les seves catàstrofes, havia situat la dignitat humana al centre. Avui em costa reconèixer l’un i l’altre.

És un fet que s’ha produït transformació de l’imaginari social. Durant dècades, el projecte polític dels Germans Musulmans i l’expansió internacional d’interpretacions rigoristes de l’islam, afavorides entre altres actors per l’Aràbia Saudita, han contribuït a normalitzar una visió cada vegada més autoritària de la vida. El salafisme no necessita que tothom es declari salafista. El seu èxit més profund és que persones que rebutgen aquesta etiqueta acabin assumint alguns dels seus codis, prohibicions i judicis morals.

Ciutats que competeixen per aixecar l’edifici més alt, inaugurar el museu més espectacular i comprar el talent cultural d’arreu del món. Professionals brillants de les nostres institucions comissarien exposicions i dirigeixen projectes en monarquies que inverteixen fortunes en cultura (per atraure el turisme benpensant) i tecnologia. Al mateix temps, la innovació més sofisticada pot servir per vigilar, reprimir o fabricar armes. La modernitat material conviu amb un humanisme empobrit. Es pot comprar un museu sense comprar la llibertat de pensar.

També observo els canvis en la manera de vestir de moltes dones: més roba que cobreix el cos, més negre, mentre a les mans llueixen telèfons d’última generació. El contrast entre l’últim model de mòbil i la vella obsessió pel control del cos de les dones resumeix una contradicció del nostre temps.

Mentrestant, l’Europa que jo havia imaginat lluminosa s’ha anat enfosquint. L’extrema dreta no ha necessitat governar a tot arreu per imposar el seu llenguatge. Partits que es proclamen democràtics han anat adoptant les seves preguntes, els seus enemics i, finalment, una part de les seves respostes. Quan això passa, les eleccions encara es poden guanyar o perdre, però el debat públic ja s’ha desplaçat. La victòria més perillosa és la que arriba abans de les urnes.

Ara llegeixo que Alemanya, Dinamarca, els Països Baixos, Grècia i Àustria acorden amb Ruanda la creació d’un centre on traslladar persones a qui s’ha denegat l’asil i que no poden ser retornades als països d’origen. Els governs ho presenten com una manera de gestionar les expulsions. Jo hi veig també una altra cosa: la disposició a apartar de la nostra mirada persones de les quals no volem assumir la responsabilitat. Externalitzar la frontera és també una manera d’externalitzar la consciència.

Stefan Zweig va descriure a El món d’ahir com la barbàrie avançava mentre molts europeus continuaven confiant que les institucions i la cultura els protegirien. Els edificis no cauen de cop. Abans s’esfondren les conviccions que els sostenien.

Ja gairebé res no em sorprèn. Però em nego a perdre la capacitat d’indignar-me. Perquè el dia que contemplem les ruïnes i ens preguntem com hem pogut arribar fins aquí, la resposta pot ser insuportable: feia molts anys que ho vèiem passar davant nostre. I vam deixar que passés. Quina llàstima. Europa és especialista a solucionar els problemes que generen. Que els ho expliquin als palestins. I les antigues colònies, els seus governants, prefereixen construir-se les millors cases per a ells mentre permeten que l’Europa que tant critiquen els segueixi espoliant la riquesa que hauria de servir per construir els habitatges dignes per als seus ciutadans. I parlant d’habitatges, diuen que, a Espanya, ara les esquerres han entès que la cosa va de debò. Em temo que veurem gests al principi, si guanyen, paraules grandiloqüents al principi i després es tallaran la cueta i vestiran com deu mana. Consti que és una metàfora, qualsevol coincidència amb realitats passades és pura coincidència.

Escull Nació com la teva font preferida de Google