Eleccions al desert dels tàrtars

«El futur polític d’Espanya és important, però la clau d’Europa i el futur de la Unió Europea es decideix, encara, a París i Berlín»

18 de novembre de 2026

És gairebé un ritual, una frase esperada que els candidats repeteixen en cada campanya: “Aquestes eleccions són importants, són molt importants. Són les eleccions més importants de la nostra vida!”. I tenen raó, cada elecció és la més important de la vida per a qui s’hi presenta. Sempre són les més importants de la seva vida, però no necessàriament de la nostra.

L’Enric Juliana (La Vanguardia) i el Joan Burdeus (Núvol) han tingut un debat interessant sobre aquesta qüestió a través d’alguns articles creuats. Es pregunten si aquestes són unes eleccions d’època, si marcaran un punt d’inflexió i seran l’inici d’un nou cicle polític i social de llarg abast. Juliana creu que sí, que el coixí d’estabilitat que garantia la Unió Europea s’ha acabat i que aquest canvi genera una nova realitat en la política espanyola. Un salt al buit sense el paracaigudes europeu en un moment global particularment difícil i estrany. Burdeus pensa que no, que les receptes i els arguments polítics són els de sempre. Que les noves idees que han de venir encara són a mig coure i el vell món és encara prou fort per aturar qualsevol canvi.

Tots dos tenen raó, passa sovint en els debats entre persones intel·ligents, però també és possible que tots dos s’equivoquin. Són unes eleccions importants, clar, perquè es discuteix si Espanya se suma a l’onada mig conservadora, mig reaccionària i un punt liberal que recorre Europa. Són unes eleccions importants, però el canvi d’època que apunta l’Enric Juliana i que voldria veure el Joan Burdeus no es decidirà a Espanya aquest novembre. Passi el que passi, sigui el que sigui, s’obre un temps d’espera. Som al desert dels tàrtars, però els tàrtars estan venint. 

És una imatge coneguda i un recurs fàcil: citar El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati, com una referència angoixant a l’espera eterna. El protagonista d’aquella novel·la és un soldat que veu passar les dècades en una fortalesa a tocar del desert, a l’espera d’una invasió que mai no arriba. El nostre desert és l’espera d’un xoc que s’ha anat covant durant dècades, però que ara sembla imminent. El futur polític d’Espanya és important, com ho és el que passa a Itàlia o, en una altra escala, a Hongria, a Bulgària o a Txèquia. Tot això és cert, però la clau d’Europa i el futur de la Unió Europea es decideix, encara, a París i Berlín. El nostre desert dels tàrtars s’allargarà, segur, fins que les eleccions a la presidència francesa de 2027 i els comicis alemanys previstos per a 2029 decideixin el nostre futur. 

Si la Unió Europea sobreviu, si Le Pen i l’AfD no arriben a governar o ho fan moderant les seves posicions (à la Meloni), el futur prendrà un camí i s’obrirà un temps de reformes més o menys profundes. La fortalesa haurà resistit l’atac dels tàrtars. Si la Unió Europea cau, si Putin i Trump aconsegueixen que París i Berlín dinamitin la integració continental, els tàrtars hauran passat. El que vindria després, l’Europa després d’Europa, costa d’imaginar. Tensió, caos i més por que esperança.

Eleccions d’època? Eleccions al desert dels tàrtars. I els tàrtars estan venint. 

Escull Nació com la teva font preferida de Google