Scroll és l’acció de desplaçar text o imatges en la pantalla del nostre dispositiu mòbil. És un moviment que fa només dues dècades no pensàvem que poguéssim fer i ara el repetim una vegada i una altra sense parar per visualitzar textos, imatges fixes o en moviment de curta durada.
Els vídeos ràndom són peces audiovisuals de contingut sorprenent, alguns no tenen ni fil argumental coherent o utilitzen un humor absurd que s’acosta a la befa i a la vexació. L’scroll infinit de vídeos ràndom sembla una acció voluntària, una afició espontània, però moltes vegades han estat preparats per a absorbir la nostra atenció. Per xuclar-nos la nostra capacitat de discernir entre diverses mirades.
Un dia va aparèixer en els nostres vells aparells de televisió un personatge, Steve Jobs, amb un mòbil de formes rectilínies i de poc volum, va posar suaument el seu dit sobre la pantalla i va desplaçar-lo de dreta a esquerra per posar en acció el dispositiu. Un gest molt petit que ha marcat una època, que ara defineix els dies de moltes generacions. Si la societat ha canviat, també ho han fet les campanyes polítiques. Ara els equips de campanya destinen la major part del seu temps a gravar vídeos verticals, a convèncer a candidats que els pòdcasts elaborats en el racó d’una nau o d’un pis de ciutat quasi desconeguda aconseguirà més visualitzacions que l’espot de campanya.
Alguns d’aquests pòdcasts seran per comentar veritables banalitats i d’altres repetiran una vegada i una altra una mentida fins que es repeteixi a la cua del forn i adopti la transmissió ‘habitual’ de la rumorologia feta certesa. Avui és difícil contestar quina paraula és la definició del contrari de la veritat. Encara que alguns partits continuen fent de manera testimonial el que s’anomenava “porta a porta” i que ens posava en forma en les campanyes del tombant de segle, ara són imprescindibles les anomenades “comunitats d’activistes digitals” que generen grups de difusió per sistemes de missatgeria immediata i sembla que el missatge sigui un acte de preocupació directa i personalíssima cap a la teva persona.
Missatges fàcils, breus, provocatius, que ens aboquen a un precipici on potser caiem tots en el populisme que diem combatre. El cas és que la societat ha canviat i no em sorprèn que hagin canviat les campanyes electorals. No puc dir que jo les consideri “màrqueting” però fer arribar missatges a milions de persones necessita tots els canals existents. Com qui reconeix la importància dels grans eixos viaris, però agraeix una posta de sol tranquil·la en la qual el cercle encès del gran astre es reflecteix a l’aigua d’una bassa i ens regala un moment de calma; així he viscut la participació en debats i aparicions públiques de ministre d’Economia Carlos Cuerpo.
Solvència tècnica i domini de les dades, rapidesa en la detecció de les imprecisions dels rivals, argumentari amb indicadors fiables. Amb un to pausat i allunyat de la cridòria habitual la seva claredat expositiva ens reconcilia amb l’estructura pedagògica. Ara, de les persones solvents i ben formades se’ls diu ‘perfil tecnocràtic’ en to despectiu. Crec, però que el gran mèrit de Cuerpo és precisament el seu paper de defensa ideològica d’una de les qüestions més difícil per a la socialdemocràcia: la possibilitat que el poder polític pugui legislar sense que la seva intervenció deturi l’activitat econòmica, ans al contrari, l’impulsi però condicionada en benefici de l’interès general.
Ja sé que molt llegiran aquesta reflexió com una mirada nostàlgica d’un temps que la pressa s’ha emportat o diran que tot és més senzill perquè, al cap i a la fi, es tracta de neofeixisme o llibertat, de dreta o esquerra. Ho sé. Però l’esquerra ha de poder demostrar que el lliure mercat regulat en sectors estratègics amb vinculació amb el benestar més bàsic, necessita qui conegui a fons el mercat del sol, la descentralització competencial, l’aplicació de la tecnologia més avançada, l’eliminació de bosses d’ineficiència. Fins i tot el debat seriós sobre les grans infraestructures seria possible si tinguéssim més debats amb pòsit pedagògic sense renunciar a la defensa ideològica i a l’objectiu d’aturar l’accés al poder dels que volen reescriure la història i privar-nos de conquestes socials. També “l’estil Cuerpo” mobilitza.