A l’entrevista amb Jordi Wild, Pedro Sánchez s’ha tret del barret una versió nova del seu “canvi d’opinió” amb l’amnistia. Ho ha explicat amb el to de confessió íntima que sap adoptar quan li convé (quin actoràs que perdrem quan no hi sigui). Ara diu que el seu punt d’inflexió personal va ser la visita als policies ingressats a l’Hospital de Sant Pau que havien estat ferits en la batalla d’Urquinaona. És aquell dia que el president espanyol va haver de fugir cames ajudeu-me perseguit per les bates blanques que l’increpaven per la sentència contra els líders del procés. En la fugida dels cotxes oficials, un escorta de Sánchez va arribar a mostrar un subfusell HK MP5 als professionals sanitaris. 21 d’octubre de 2019. “Aquell dia persones de classe mitjana, professionals, em deien: heu empresonat els nostres líders. No eren radicals”, li diu Sánchez a Wild amb sorpresa fingida.
No hi ha per on agafar-ho. Ens podem arribar a creure que l’episodi li provoqués un fort impacte personal, perquè no passa cada dia, que un president de govern sigui foragitat d’un hospital públic pels professionals. Però això va passar al 2019, i és de domini públic que Sánchez va anar a les eleccions de juliol de 2023 prometent portar Puigdemont emmanillat davant la justícia espanyola. Quatre anys després –quatre!– dels fets de l’Hospital de Sant Pau, la proposta política del líder del PSOE als espanyols va ser “Puigdemont, a presó”. I la del seu delegat a Catalunya, “ni amnistia, ni res d'això”. Ho sap ell, ho saben els seus rivals polítics, ho saben els periodistes, i ho sap l’opinió pública.
I malgrat que tothom sap que el “canvi d’opinió” es va produir la nit electoral, quan va veure que sense els catorze diputats d’ERC i Junts no seria president, l’home té el desvergonyiment d’inventar-se un conte nou: la caiguda del cavall no es va produir el 23 de juliol de 2023, sinó el 21 d’octubre de 2019. I no va ser per necessitat i voluntat de poder, sinó per reflexió, convicció i comprensió. Fou l’epifania d’un home d’estat, no d’un oportunista.
La primera línia política és una activitat molt especial. Requereix fortalesa mental, intuïció, capacitat de comunicar, estómac, pell dura, i moltes altres virtuts en un entorn molt agressiu i exigent. Els ciutadans som conscients de la dificultat, i de forma més o menys conscient justifiquem els polítics, especialment els que ens agraden. Sabem que l’ofici de vegades demana fer comèdia, i desenvolupem un marge de tolerància a les mitges veritats, els oblits interessats, les contradiccions, i fins i tot les mentides considerades necessàries.“És el que ha de dir”, “és el que pot fer ara mateix”, “és el que li toca dir”, “s’hi ha vist forçat”, etc. Cadascú sap quin és el seu marge personal de tolerància, què està disposat a consentir i què no. Però cal dir que Pedro Sánchez posa proves molt dures als seus justificadors.