Una bola de foc il·luminant el cell, un estel fugaç. Ahir tornant de la feina cap a Reus per l'AP7 en vaig divisar una. Gairebé que em vaig haver de pessigar, però després vaig saber que just ahir les Tàurides del Nord es mostraven amb més intensitat, i les condicions lunars ho facilitaven. Vaig expressar un desig i vaig esperar si en veia alguna més. Me n'anava a veure com es concretava un desig fet realitat. Això és perquè ahir al vespre, la plaça del Mercadal de Reus va tornar a alçar la mirada (l'expressió de moda d'aquest any Gaudí).
Vuitanta-vuit anys després que una bomba de la Guerra Civil la fes miques el març de 1938, la torratxa de la Casa Navàs ha tornat a coronar la joia modernista de Lluís Domènech i Montaner. Entre llums, música i una emoció col·lectiva palpable, la ciutat ha recuperat una silueta amputada durant gairebé nou dècades. I les veus de l'Orfeó reusenc, de Mariona Escoda i dels Ginestà encara van fer elevar més la mirada, mentre el videomapping de l'artista visual Alba G. Corral titulat "L'artesania numèrica de la Casa Navàs" ens regalava imatges insòlites de l'edifici.
Aquesta inauguració culmina un procés de restitució patrimonial meticulós impulsat des que Xavier Martínez va adquirir l’edifici. El camí va arrencar el juliol de 2020, quan es va recuperar el capcer esglaonat de la façana principal, i ha seguit ara amb l’aixecament de la torre octogonal. Tots dos projectes han estat dirigits pels arquitectes Joan Tous i Pau Jansà -amb la participació de l’aparellador Xavier Nualart-, que han treballat a partir de plànols antics, fotografies d’època i tècniques artesanals de picapedrer.
Aquest retorn m’ha fet viatjar mentalment fins a Varsòvia. Recordo perfectament l'ocasió en què vaig trepitjar la plaça del Mercat de la seva Ciutat Vella. Passejar entre aquelles façanes acolorides i harmòniques produeix una sensació gairebé màgica, fins que descobreixes el secret que amaguen: tot és reconstruït. Durant la Segona Guerra Mundial, les tropes nazis van arrasar sistemàticament la capital polonesa. Acabat el conflicte, els varsovians van prendre una decisió titànica: refer el centre històric pedra a pedra, guiant-se per documents i quadres de Canaletto, per negar als destructors la victòria definitiva d’esborrar la seva identitat.
Tant a Reus com a Varsòvia s’ha triat el camí de la restitució. Però, davant d’un patrimoni ferit per la barbàrie, què és millor: reconstruir o deixar la cicatriu a la vista?
Els partidaris de mantenir el dany -com a Corbera d’Ebre o a Berlín- sostenen que les ruïnes són el testimoni més honest de l’horror, un antídot permanent contra l’oblit. Reconstruir, adverteixen, comporta el risc de crear un decorat que maquilli el trauma. Tanmateix, la reconstrucció rigorosa posseeix una força reparadora innegable: proclama que la bellesa i la voluntat de viure tenen l’última paraula sobre la destrucció. No és negar el passat, sinó negar-se a viure eternament sota l'ombra de la derrota.
Potser no hi ha una única resposta correcta. Hi ha ferides que cal deixar obertes com a advertència, i d'altres que demanen ser cosides. Avui, mirant el perfil complet del Mercadal, queda clar que de vegades recuperar allò que ens van arrabassar és la millor manera de fer justícia a la memòria.
I en aquest Reus on Gaudí no té obra aixecada, i en un any en què hem alçat la mirada per la torre de Jesús de la Sagrada Família, encara hi ronda un altre debat arquitectònic, no ja de reconstrucció, sinó el projecte que impulsa la fundació Gresol d'aixecar una rèplica de la capella de l'Assumpta que forma part del projecte de la basílica barcelonina al parc Gandhi de Reus.
La llicència que se'n fes una a Xile, els ha acabat de donar ales per fer-ne una a Reus. Però aquest és un altre debat, i potser s'ajusta a una altra pluja de meteorits lluminosos que completin els desitjos.