El vot català no pot ser un xec en blanc

«El 29 de novembre tornarem a sentir que Catalunya és decisiva per governar l’Estat. Però ser decisius per als altres no és el mateix que ser-ho per a nosaltres»

20 de novembre de 2026

A cada elecció espanyola ens expliquen que Catalunya té la clau de la governabilitat. I a cada legislatura descobrim que tenir la clau no significa necessàriament poder obrir la porta. Hem contribuït a investir presidents, hem negociat pressupostos, hem condicionat votacions i hem protagonitzat algunes de les crisis parlamentàries més sonades de Madrid. Però continuem amb els mateixos trens, els mateixos problemes de finançament, una llengua que ha de defensar-se fins i tot a casa seva i, sobretot, continuem sense poder autodeterminar-nos.

El 29 de novembre tornarem a les urnes amb una campanya dominada per la batalla entre Sánchez i Feijóo, amb Abascal esperant treure profit de la polarització. Ens demanaran que votem per impedir una catàstrofe o per provocar un canvi de règim. I, entremig, els partits catalans intentaran convèncer-nos que són imprescindibles per condicionar el futur govern espanyol.

La pregunta, però, és punyent: imprescindibles per a què?

La legislatura que s'acaba ha demostrat que disposar de diputats decisius no garanteix obtenir resultats decisius. L'amnistia ha estat una conquesta política de primer ordre, impossible d'imaginar sense la força parlamentària de l'independentisme. Negar-ho seria tan absurd com ignorar que moltes altres carpetes continuen encallades. El reconeixement del català a Europa, el finançament, les infraestructures o el traspàs efectiu de competències han avançat molt menys del que prometien els grans titulars dels acords d'investidura.

No es tracta de menystenir els avenços, sinó de preguntar-se per què costa tant convertir la força electoral en transformacions duradores. I, sobretot, per què els partits catalans semblen més interessats a demostrar que el rival negocia malament que no pas a construir una posició de força compartida.

ERC i Junts no han de pensar igual. Tenen projectes diferents, electorats diferents i estratègies legítimament confrontades. Però hi ha qüestions que haurien d'estar per damunt de qualsevol rivalitat partidista. Que els trens funcionin, que Catalunya disposi dels recursos que genera, que el català sigui respectat o que les institucions del país tinguin més capacitat de decisió no són concessions ideològiques a l'adversari. Són interessos nacionals.

La divisió és legítima. Convertir-la en una incapacitat permanent per defensar aquests interessos és una irresponsabilitat. I resulta especialment rendible per als governs espanyols, que poden negociar per separat, administrar els calendaris i transformar cada compromís no executat en una nova oportunitat per guanyar temps.

Tampoc no podem continuar acceptant que la por sigui l'única moneda de canvi. L'amenaça d'un govern del PP amb Vox és real i mereix ser presa seriosament. Però no pot convertir-se en una assegurança de vida política que dispensi el PSOE de complir els acords. Si cada vegada que Catalunya exigeix resultats se li respon que l'alternativa seria pitjor, la negociació deixa de ser una relació entre interlocutors i es converteix en un exercici de resignació.

Els ciutadans tenen dret a saber què faran els seus representants amb els escons que els confiïn. No n'hi ha prou de prometre que faran respectar Catalunya. Cal explicar quines prioritats defensaran, quins compromisos exigiran, com en verificaran el compliment i quines conseqüències tindran els incompliments. La política no pot consistir a anunciar victòries abans que els acords es materialitzin i a atribuir-ne els fracassos a la mala fe dels altres.

El 30 de novembre, independentment de qui guanyi, Catalunya continuarà necessitant millors serveis públics, més autogovern, una economia que permeti viure dignament i una llengua amb futur. I els diputats que enviem a Madrid hauran de decidir si volen ser peces del tauler polític espanyol o representants d'un país amb prioritats pròpies.

No demanem miracles. Demanem objectius, coherència i resultats. El vot català no pot continuar sent un xec en blanc, ni per als governs espanyols ni per als partits que diuen defensar-nos.

Catalunya no necessita tornar a ser decisiva per a Espanya. Necessita començar a ser decisiva per a ella mateixa.

Escull Nació com la teva font preferida de Google