Exercir el periodisme polític en un mitjà escrit no és la feina de més risc ni difícil del món, ni tan sols dins el sector de la informació. No cal romantitzar-la més del compte, però sí constatar una certa complexitat i que, per excel·lir, cal el suport del mitjà on escrius i quatre virtuts: accés a fonts; coneixements d'història i background polític; saber titular i escriure bé les històries; i mantenir distància sense abraçar el cinisme. Sembla poc, però costa trobar cronistes competents en totes elles. Els anys i la posició, és clar, hi ajuden i donen perspectiva interessant en una campanya accelerada com la del 29-N. Al bar Casa Manolo, un clàssic del periodisme, la política, el vermut i les croquetes just darrere del Congrés, ens citem per compartir conversa i taula amb Raimundo Castro i Luis R. Aizpeolea, dos grans reserva del periodisme polític.
Estan retirats, però encara fan i mantenen el contacte i la mirada. Al menú de la conversa hi posem les noves campanyes i el paper del periodisme, les hipoteques del PP, el rol de Vox, i les velles i noves mancances del PSOE. El Raimundo, criat a Euskadi i que de jove havia estat trotskista, era al Congrés quan es va fer la Constitució i el 23-F. Ha escrit llibres sobre l'esquerra, biografies d'Aznar i novel·les. El gruix de la seva carrera la va fer a El Periódico de Catalunya que dirigia Antonio Franco com a corresponsal polític i coneix la cambra baixa i els partits en detall. El Luis és guipuscoà. Va ser al grup fundador d'Egin i d'allà va passar a El Diario Vasco. A finals dels vuitanta va aterrar a Madrid, a la redacció d'El País, on va ser cap de secció i corresponsal polític i on encara signa algun article. Informava dels governs del PSOE i el PP i també del final d'ETA. D'això darrer i de Zapatero n'ha escrit llibres.
Aquesta és la primera campanya d'un nou temps amb youtubers o còmics (res a veure amb aquelles en què Castro jugava al mus amb Adolfo Suárez) que conviuen amb arcaismes com el dia de reflexió o la prohibició de publicar enquestes des d'aquest dilluns. "El que tenim ens ho hem guanyat una mica...", lamenta Castro mirant el panorama de la premsa. Aizpeolea concedeix que ara "mana l'espectacle" i que el periodisme escrit està "més desplaçat" per nous actors (que beneficien més a Sánchez "perquè se'n surt amb gràcia") o per les tertúlies, espais dels quals ells havien participat.
Beneficiaris de l'insult
Enfilant la darrera setmana de campanya, amb el cara a cara fet i pendents del debat a quatre, les coses encara no estan tancades: "Anem saltant de temes molt de pressa i això pot desconcertar a molta gent", diuen. Veuen difícil que el CIS l'encerti, però sí apunten que marca tendència: que la dreta està ja molt mobilitzada perquè du anys fent soroll i que l'esquerra comença a agafar el to després de l'accident d'Urda i altres contratemps. "Els insults a Sánchez acabaran girant-se en contra de qui els formula", diu Castro, que encara observa votants que abracen les bones formes.
La pregunta és si pesarà més la corrupció o els drets socials. I, arribat el cas, com governarà Feijóo, com s'organitzarà el PP i, sobretot, l'impacte de Vox. Tots dos coincideixen que José María Aznar, un personatge a qui tenien molt treballat i de qui deixen anar alguna maldiença ("quan va marxar de la Moncloa es va endur els vins bons del celler i la xarxa de pàdel"), encara incideix molt a través de la FAES ("té més pressupost que el PP"), les connexions empresarials i Isabel Díaz Ayuso -un constructe de Miguel Ángel Rodríguez, l'spin doctor de l'expresident. És "el padrí" de les dretes.
Entre el segrest o noves eleccions
"El mateix poder econòmic que interactua amb la FAES ho fa amb Vox", afirma Castro. "Si arriba a la Moncloa, Feijóo ho farà minvat, no només pels entorns que descriu el Raimundo, també perquè és possible que el PSOE quedi primer i que ell estigui segrestat per l'extrema dreta com ho ha estat per la dreta mediàtica des que va arribar de Galícia", diu Aizpeolea dibuixant un dirigent "tutelat". "Vox és aquí per substituir-lo i el collarà al màxim, no es poden descartar noves eleccions", vaticina Castro.
Entre la llengua de vedella estofada, el bacallà a la biscaïna i el Ribera del Duero, l'intercanvi és ben viu i justifica la sobretaula llarga, poc amiga de l'última hora que mira de segrestar el periodisme actual i de la murga del WhatsApp. Però, i el PSOE? És dels pocs partits socialdemòcrates en peu a Europa, però què li passarà si Sánchez perd. Seria el segon cop en democràcia que l'inquilí de la Moncloa pot ser desnonat en unes eleccions; el primer i últim va ser Felipe González el 1996.
"Ha fallat més el PSOE que Sánchez"
Cauria pel mateix: per la corrupció. "Ha fallat més el PSOE que Sánchez", defensa Castro, recordant que el control del partit és gran i el relleu complicat. El seu company de taula demana no obviar que la dreta mai ha acceptat la legitimitat de l'actual president, com no va acceptar la de Zapatero. Primer per la moció de censura de 2018 i després per no haver quedat primer en unes eleccions o per uns pactes amb els sobiranistes que ells dos, coneixedors i empàtics amb la realitat nacional basca i catalana, sempre han defensat.
Les operacions per fer-lo caure, en efecte, hi han sigut. Entre altres coses perquè Sánchez ha fet el que no va fer González, "fer entrar l'esquerra alternativa al govern; González odiava IU i per això va anar a buscar Jordi Pujol", recorda Castro. Però Aizpeolea no el veu tan atrevit: "Aquesta democràcia espanyola em genera dubtes perquè amb un socialdemòcrata com ell ja ha grinyolat tot, l'estat profund s'ha organitzat i l'oposició ha estat colèrica", diu. Per ell Sánchez hauria d'haver "forçat més a Feijóo als acords, cridar-lo més a la Moncloa, no deixar que s'entregués tan fàcil als entorns més tòxics". Sona raonable.
L'Estat que no es toca
Castro recorda alguns conceptes de fa dècades que han caigut en desús perquè han mutat: "Soroll de sabres, poders fàctics, dreta civilitzada... ara no s'usen i alguns com els militars ja no són el que eren, però els contraforts a les comissaries o els tribunals hi són", afirma. Les clavegueres en són una bona mostra i no s'han netejat.
El ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, apareix a la conversa i en surt amb una bona estocada: "Aquest era un jutge del PP, Sánchez és hàbil i fa una bona jugada robant-se'l i fent-lo ministre quan guanya la moció; però l'havia d'amortitzar fa temps, no pot ser tenir-lo vuit anys de ministre, que no es mogui res i no tenir cap control sobre la policia patriòtica", afirma Aizpeolea sobre el ministre basc, molt protagonista en la lluita antiterrorista. Però també és, i d'aquí plora també la criatura, l'únic amic personal que Sánchez té al gabinet i amb qui comparteix sopars i vacances: un concepte nociu de la lleialtat l'ha portat a defensar-lo també contra els seus interessos, aquesta campanya davant la contundència policial el dia de la vaga general.
Felipe va quedar encara més curt
La quietud de Sánchez davant els poders més involucionistes de l'Estat no és nova al vell PSOE, "però Felipe tenia l'argument d'ETA, que amb l'extrema dreta va frenar per motius diferents reformes democràtiques necessàries, per no tocar jutges i policies; ara no hi és". L'organització armada com a "motiu i excusa" alhora d'un president, González, "més reformista que progressista", diu Aizpeolea. González tenia una majoria que Sánchez mai ha pogut ni somiar, però l'actual president té uns socis que empenyen canvis que el PSOE ha frenat.
Castro assenteix i recorda que "la ruptura no va guanyar" a la Transició, sinó que ho va fer una reforma profunda en molts aspectes, però no pels aparells de l'Estat o la memòria democràtica. Amb dolor personal recorda els guerrillers antifranquistes o com es va perdre l'ocasió de commemorar com calia, amb molts protagonistes encara viu, el mig segle de la guerra civil el 1986.
Tot això ja és història, és passat. Però també confirma la certesa que la història no sempre es repeteix, però sovint rima. S'aixeca la sessió. Fins a la pròxima. Ara a estar pendents al que queda de campanya i després a treure'n l'aigua clara.



