No es poden guanyar eleccions sense fixar el relat i incidir en la conversa pública. La política, per fer prosperar idees i ofertes electorals, necessita orientar l'opinió dels ciutadans i convertir en generals les preocupacions i marcs que porten a votar-los; que allò que els afavoreix tingui bona imatge i que la tingui dolenta el que representa l'adversari magnificant-ne els defectes o els escàndols. I, per aconseguir-ho, els mitjans audiovisuals, sumats a les xarxes i als diaris, tenen importància fonamental. I ara i aquí això vol dir tertúlies.
La televisió és clau i els darrers anys, a Espanya, s'ha polititzat de forma extraordinària. A Catalunya, en els anys del procés, el gènere també va tenir molta més presència a TV3. Aquest dijous ha arribat a la TDT estatal una nova cadena, la Séptima, fundada per exdirectius de Prisa que van intentar sense èxit que el grup editor d'El País fes el pas. La iniciativa és ben vista per la Moncloa en l'intent d'incidir en un mapa mediàtic, l'estatal, que cada cop és més el madrileny, afí a la dreta.
Bienvenidos a LA SÉPTIMA. https://t.co/s0VQoipsB0
— La Séptima TV (@la_septima_tv) November 5, 2026
"Canviar la conversa i els punts de vista"
El director Javier Ruíz, que fins fa poc presentava i dirigia Mañaneros, el magazín matinal que TVE va convertir en tertúlia política i que era una veu de referència informativa a la Ser, ha estat clar: ha promès “honestedat i periodisme” però també “canviar els punts de vista i la conversa”, que lamenten que estigui massa decantada a la dreta, el masclisme i la intolerància. Per donar la batalla a la curta, presentarà un tracking electoral diari. Ha avisat que dirà coses diferents de les que publica la premsa tradicional.
Per fer-ho tot plegat, hores de tertúlies i informació tot i que sense telenotícies. Un únic plató, un centenar de professionals d'informatius, analistes a dojo, connexions constants i quatre programes fins a les 12 de la nit amb Verònica Sanz, Sarah Santaolalla -comunicadora i influencer progressista que ha guanyat extraordinària projecció recentment a TVE-, Rocío Delgado, Noor Ben Yesseg i el mateix Ruíz al capdavant. Els quatre primers entrevistats, tota una declaració d'intencions: Carlos Cuerpo, Gabriel Rufián, Pablo Bustinduy i el cantant Víctor Manuel.
Fer televisió era molt més car
Fins fa uns anys fer televisió era car i només a l'abast de grans conglomerats mediàtics -alguns diaris van deixar moltes plomes en l'intent- o governs. Calien informatius, sí, però també concursos, sèries, pel·lícules, shows i drets esportius. Tot va començar a canviar amb la crisi del 2008 (que, lògicament, va afectar molt el sector) i a l'aparició de nous canals de menys estructura i pressupost. La Sexta es va fundar el 2006 i, amb Antonio García Ferreras, un altre ex de la Ser, al capdavant, va ser la primera a treballar aquest model i convertir-se en “el Gran Hermano de la política”.
També la dretana Intereconomía va explotar el model. A poc a poc, s'hi han sumat totes les cadenes generalistes i la Séptima, que empresarialment lidera José Miguel Contreras, exdirectiu de Prisa, fundador de la Sexta i principal accionista del diari InfoLibre, neix directament amb aquesta idea. Les tertúlies generen interès i audiència i són barates: omplen dues o tres hores de programació i, llevat de comptades excepcions, els tertulians es mouen entre els 100 i els 400 euros per participació. Una xifra que no té res a veure amb els costos de producció i drets tradicionals d'un sector que ha vist minvada l'audiència a la TDT per l'aparició de les plataformes d'streaming i on el pastís publicitari s'ha empetitit i seguirà fent-ho. El 2007, abans de la gran crisi, els anunciants van abocar-hi 3.470 milions i l'any passat 1.784 milions per dimensionar-ho. El 2010 RTVE va deixar de vendre publicitat per evitar fer competència a les privades. La Séptima té un pressupost de 30 milions.
Així, d'una (o dues a molt estirar) tertúlies diàries, un gènere més de ràdio, s'ha passat a una gran presència a la graella. La polarització política hi ha ajudat molt encara que el dubte, raonable, és fins a quin punt són les tertúlies (o també elles) les que l'han alimentada.
"Codificar" el que passa
Qui més ha estudiat aquest fenomen, tant en la perspectiva històrica com en la recent (Antena 3 ha estrenat fa poc l'espai nocturn La Mesa amb Cristina Pardo i Cuatro mira de revifar convertint els programes de Nacho Abad, Risto Mejide o Iker Jiménez en debats polítics), és el periodista Antonio Villarreal. Fa uns mesos va publicar Tertulianos. Un viaje a la industria de la opinión en España. Explica (és inevitable pensar també en l'exitós Polònia a TV3) que cada cop més ciutadans “s'informen i es creen opinió” a través de les tertúlies, “no dels informatius o de la premsa tradicional, que és de minories”. “Ajuden a codificar el que passa”, explica.
Ell situa la polarització d'aquests espais a la pandèmia i en un moment en que els periodistes dels mitjans tradicionals, que fins aleshores les copaven, comencen a cedir protagonisme a expolítics, influencers, analistes, o consultors de comunicació. Són plurals? Depèn. Villarreal explica que, sovint, ho són dins l'espai polític de la dreta o l'esquerra, però que s'adrecen a un públic que vol polèmica però no opinions feridores o que s'inclou algun perfil molt diferent dels altres per caricaturitzar l'adversari, generar debat i controvèrsia. És el que, per exemple, feia Intereconomia quan convidava Pablo Iglesias. I de què val una tertúlia amb aparent pluralitat si la tria de temes només és la que convé a una determinada orientació política? La resposta és evident.
El perfil dels tertulians
I com són els tertulians? Villarreal explica que amb menys periodistes, “als que es pot ubicar a partir del mitjà on treballen o tenen responsabilitats i que poden aportar més anàlisi o informació que opinió”, ara, animats pels partits i per l'afany de fer-se un lloc en el debat públic, han proliferat perfils que fins i tot n'hi ha que s'hi han professionalitzat malgrat que el context és precari. Els partits intenten condicionar les alineacions amb noms afins i en alguns casos ofereixen argumentaris, i els mitjans tradicionals animen la presència dels seus periodistes per guanyar incidència i fer marca. Les cadenes fan equilibris d'acord amb les seves servituds i interessos, també de gènere.
Altres, directament, s'han buscat la vida. És el cas de l'exlíder de Podem. Quan Iglesias va deixar la política va fer un pòdcast, la Base, que després es va convertir en Canal Red, una televisió per internet que ara es pot veure a Movistar +, propietat de Telefónica, empresa amb un important pes accionarial del govern espanyol. Opta pel format d'anàlisi més que per la tertúlia, però no amaga l'objectiu d'incidir, especialment traslladant els continguts a les xarxes.
L'ombra del "consultor"
Villarreal adverteix de l'inconvenient ètic dels consultors i els analistes vinculats a gabinets d'incidència pública o comunicació: “Tothom sap o pot saber el currículum de Paco Marhuenda [director de La Razón i exdiputat del PP], però hi ha persones que no expliquen si el seu despatx assessora -i cobra- d'un govern o una patronal, i sovint opinen sobre temes que els afecten”.
La dreta política i mediàtica ha alimentat molt els espais televisius de debat perquè parteix de la base que la tria de temes i el to els ha beneficiat i la resta han pujat al carro. Els portaveus de l'esquerra tenen una presència constant i fins i tot Míriam Nogueras, de Junts, que era refractària, va posar-s'hi bé amb les televisions estatals per entrar en directe.
Interessos contraposats a la dreta
Però, què passarà si guanya el PP? És possible, segons fonts del sector i també Villarreal, que a la Séptima li vagi bé. La politització de TVE, que ha afegit Mañaneros, Directo al grano i Malas Lenguas, tres espais de productora, a l'oferta matinal i noctura orgànica que tenia, l'ha feta líder d'audiència i si el PP la controla això com a mínim canviarà de to i molts espectadors progressistes poden buscar refugi al nou canal. El 2011, quan Mariano Rajoy va guanyar, el PP no va voler socórrer Intereconomía, que havia fet d'ariet contra el govern Zapatero i la televisió del toro es va ensorrar. Calia baixar decibels en plenes retallades i amb el procés incipient. Ara, si arriba al govern ho farà del bracet de Vox, que sí que necessita soroll i inflamació per convertir-se en alternativa. De moment, aquest novembre, Espanya serà una gran tertúlia.
