Felipe González i José María Aznar es van emborratxar de política internacional en l'ocàs de les seves presidències. El primer va liderar el Procés de Barcelona com a pont entre el món àrab i Europa, va tenir protagonisme en els grans acords d'una UE en construcció política i monetària, i va estrènyer llaços amb el canciller Helmut Kohl. El segon va jugar fort la carta atlantista: posava els peus a la taula del ranxo de George W. Bush i va embarcar Espanya en una guerra il·legal a l'Iraq. Pedro Sánchez no té -si més no per ara- vocació d'estadista, però també hi ha dit la seva i ara espera treure'n suc.
No sempre ha estat coherent (atribut difícil en les relacions exteriors) i no sempre ha operat amb fonament. No és el seu fort i opta pel més pràctic i fàcil d'explicar en clau interna. Si la política internacional era una de les armes per capgirar el 29-N, millor no podia sortir: en pocs dies perd Trump, Netanyahu penja d'un fil i Lula derrota l'extrema dreta. Aquest dimecres i dijous, Cimera Iberoamericana a Madrid i fotos amb Volodímir Zelenski, que sempre acoloreix.
El tres en ratlla no depenia d'ell, és clar, però ha sortit bé. No sempre tot va ser tan clar i la política exterior espanyola està plena de peròs. L'europeisme s'ha mantingut com una constant, però dos vectors han guanyat força aquesta legislatura: la solidaritat amb Palestina i l'antagonisme amb els Estats Units. Per saber com es gestiona tot plegat, recorro a una font del govern espanyol que ha passat també per la Moncloa, on hi ha un equip d'internacional que ha tingut menys protagonisme que altres cops. Ell i altres veus m'ajuden a fer el mapa.
El tàndem Albares-Rubio
Qui assessora el president? La resposta és clara. En primer lloc, el ministre José Manuel Albares, que ha anat guanyant perfil polític, ha tingut alguna cosa més que "problemes de coordinació" amb Felip VI (actor principal de la política exterior espanyola), i que ha avisat del perill d'ingerències estrangeres en la campanya del 29-N. No se n'ha sortit amb el català a Europa, però s'ha guanyat la confiança del cap del govern. En segon lloc, el seu cap de gabinet Diego Rubio, un cervellet extremeny que va estudiar a la UAB, que va completar formació a la Sorbona de París, a Oxford i a Columbia, i que vibra amb les relacions internacionals. Té, a més, bona relació amb la costa-riquenya Rebeca Grynspan, aspirant a la secretaria general de Nacions Unides.
Amb els americans, l'esquerra alternativa, també la que seu al consell de ministres, sempre ha lamentat que el compromís dels socialistes amb l'OTAN faci d'Espanya en un país "súbdit" dels Estats Units. Segurament, però en el mateix grau que la resta de països d'Europa de l'Aliança, que trampegen com poden amb Trump. Si s'escolta una estona l'holandès Mark Rutte, secretari general de l'Aliança, intentant complaure el mandatari americà es pren la justa mesura del drama.
La derivada marroquina de Trump
El joc, però, s'ha fet previsible al preu de complicar més del que ja és habitual les sensibles relacions amb el Marroc (la crisi humanitària de Ceuta ho ha fet evident). El govern Sánchez tenia, com tothom esperava, bona relació amb l'administració Biden. Això es va traduir, per exemple, en sumar-se al reconeixement de Juan Guaidó com a president de Veneçuela quan el 2019 va denunciar que Nicolás Maduro li havia robat les eleccions. I en acollir en els anys que vindrien com a refugiats polítics a centenars de milers de veneçolans. De forma interclassista, formen part del paisatge de Madrid DF.
Però la segona victòria de Trump, referent de l'ala del PP que lidera la influent Isabel Díaz Ayuso i de Vox, ho va canviar tot. M'asseguren -per deixar constància dels seus escassos coneixements en aquest àmbit- que Sánchez creia que Kamala Harris guanyaria el 2024 i d'aquí que el líder del PSOE blasmés constantment el "trumpisme" dels adversaris. L'adjectiu l'ha guardat al calaix per no escalar més del compte. L'ambaixada americana del carrer Serrano -que va tenir un paper clau en la Transició i ara està ocupada com a premi per un veterà empresari nascut a Cuba i exiliat a Miami donant de Trump- pren nota de tot i no en deixa passar cap.
Afermar el relat
Però confrontar amb el líder populista ha afermat el relat de Sánchez, erigit en referent de l'esquerra europea. I un dels reclams ha estat Palestina. És una bandera que l'ha fet molt fort a l'esquerra (l'ha robada als seus socis), però que li ha creat un problema i li tanca una porta. L'inconvenient li ha creat amb Alemanya i els països de l'Est, preocupats per la situació a Ucraïna i que opinen que desenfoca prioritats. "A menys Palestina, menys Ucraïna", admeten a la Moncloa. La invitació, atesa per sorpresa, a Zelenski aquests dies a Madrid mira de compensar-ho.
Comprometre's amb una causa que l'allunya dels americans i de bona part dels socis comunitaris, m'asseguren des de l'entorn del president, dona pàtina moral i progressista i desmenteix la idea que aspira a un càrrec al Consell Europeu o en alguna altra institució. Per més bon anglès que parli i per més que se l'estimin les bases de l'esquerra més enllà de l'espanyola, ser al costat dels dèbils no ajuda en un món aspre.
- Foto de família de la Cimera Iberoamericana sense Milei, Lula i Sheimbaun
- La Moncloa
La jugada iberoamericana
I l'últim espai on juga les cartes de la política exterior és a Llatinoamèrica. Sánchez no descarta encara algun acte conjunt amb el brasiler Lula (de moment ell i els seus socis n'han copiat l'estratègia a WhatsApp) o amb la mexicana Claudia Sheinbaum, grans absents a la cimera de Madrid tot i que sí que van ser presents a la cimera progressista de Barcelona de l'abril que Sánchez convocava com a líder del PSOE. En el cas de la líder mexicana, Espanya va fer, via Felip VI, gestos per assegurar que assistís admetent els "abusos" colonials espanyols als pobles americans. El plenari de l'òrgan multilateral que arriba a la 30 edició acostuma a anar curt de resultats tangibles, però ha deixat imatges per a la història com l'esbroncada entre Joan Carles I i Hugo Chávez i altres líders de l'esquerra del Con Sud per les complicitats de Madrid amb Washington.
La Moncloa espera que Ayuso els faci, de nou, la feina per mostrar la cara del PP més radical i trumpista en un context en el qual s'observa una reculada del dirigent americà pel fracàs de les seves polítiques. Aquesta setmana ja ha condecorat el president de Xile, el pinochetista José Antonio Kast, com abans havia reconegut el veneçolà Juan Guaidó, l'equatorià Daniel Noboa, o l'argentí Javier Milei, que ja va visitar fa uns dies la capital d'Espanya proferint insults contra Sánchez.
El bàlsam Milei
"Que parli, que parli...", diuen a la Moncloa. De moment, però, han evitat que Felipe VI el rebi i l'histriònic líder argentí ha plantat aquest dimecres al vespre la inauguració de la cimera i el sopar de gala. Ha preferit reunir-se amb el seu amic Santiago Abascal. Suma pel tres en ratlla electoral de Lula, Netanyahu i Milei.
