La crisi migratòria de Ceuta ha posat el focus altre cop sobre el veí del sud de l’estat espanyol, que continua sent un gran desconegut. El regne nord-africà celebrarà eleccions el proper 23 de setembre i ho farà enmig d’un conflicte que ha incendiat -encara més- la política espanyola. El Marroc del 2026 té poc a veure amb el dels primers anys de la independència, el 1956. Un informe de CaixaBank Research destacava la millora de l’entorn de negoci, amb un impuls a les infraestructures: ha celebrat la Copa Àfrica i prepara el Mundial de futbol del 2030, amb Espanya i Portugal, i té una previsió de creixement del PIB de més del 4% per aquest any. Però la macroeconomia no ho explica tot.
Com assenyalava Saloua Zerhouni, professora de la Universitat Mohammed V de Rabat, en un informe per a l'IEMed, el país no viu un procés de democratització efectiva ni hi ha un projecte de reformes realment estructurals que responguin a les expectatives de la població, especialment dels joves. Els fets de Ceuta ho corroboren. Les properes eleccions no semblen indicar la proximitat d’un canvi polític rellevant.
"Pluralisme sota control"
Zerhouni defineix el sistema polític marroquí com un sistema de "pluralisme sota control" amb la preeminència de la monarquia. Al Marroc, el rei regna i governa, malgrat que periòdiques reformes constitucionals han consagrat l’existència d’un parlament elegit per sufragi universal. L’intervencionisme reial és evident. Aziz Ajannuch és l’actual primer ministre, al capdavant d’un Partit de l’Autenticitat i la Modernitat (PAM) nascut de la fusió d’un seguit de sigles oficialistes properes a palau. Els governs, des de fa dècades, solen ser coalicions molt àmplies que dificulten que cap força política lideri l’executiu. I sovint s’han inclòs membres de partits més independents de palau, com la Unió Socialista de Forces Populars (USFP) i l’Istiqlal, partit nacionalista historic partidari del Gran Marroc (que inclouria Ceuta i Melilla, a més del Sàhara).
El rei, al centre de l'escaquer
El procés de descolonització africana va facilitar que les antigues potències dominants com França i Espanya renunciessin al seu protectorat el 1956. Però el procés d’independència va ser molt controlat. El gran beneficiari va ser Mohamed V, hereu de la dinastia alauita, predominant a bona part del Marroc des del segle XVII. Mohamed V va canviar el nom de sultà pel de rei i va intentar presentar el nou estat com una monarquia homologable. Però no li va tremolar el pols quan va haver de reprimir la revolta del Rif el 1958, territori rebec de cultura berber i llarga tradició insurgent.
Els problemes de cohesió nacional acompanyen el Marroc des de la fundació de l’Estat. Va costar dècades que es reconegués la llengua berber i que fos possible l’escolarització en aquest idioma, menyspreat per les elits àrabs. La monarquia va haver de vèncer també la resistència de les tribus rifenyes a la biyà, la submissió al rei. La mort prematura de Mohamed V el 1961 va endurir encara més palau. El nou monarca, Hassan II, va imprimir un gir més autoritari encara.
Ben Barka, un Khasoggi dels anys 60
Un dels episodis més tenebrosos del regnat de Hassan II va ser el cas Ben Barka. Destacat dirigent del moviment nacionalista marroquí, Mehdi Ben Barka va ser diputat en els primers anys de la independència. Però es va convertir en una veu crítica amb la deriva autoritària de la monarquia. Líder de la Unió Nacional de les Forces Populars, de tendència socialista, va denunciar el frau a les eleccions del 1963 i es va haver d’exiliar. Convertit en un malson per la monarquia, el seu paper en el moviment dels no alineats en plena Guerra Freda el va posar també a la llista negra dels Estats Units.
El 30 d’octubre del 1965, havia de reunir-se amb el president de França, el general De Gaulle. El dia abans, però, va ser interceptat per dos policies francesos que li van comunicar que l’acompanyarien a una reunió important. Era un engany. Potser va creure que s’avançava la trobada amb De Gaulle. Conduït a una residència als afores de París, va ser sotmès a tot tipus de tortures, dirigides per dos militars marroquins, Mohamed Oufkir i Ahmed Dlimi. Dos noms de trajectòria important i final tràgic, també. Ben Barka va morir l’endemà i el seu cos mai va aparèixer.
Es va especular sobre fins a on Hassan II va ser responsable del crim i una hipòtesi apunta a que la mort fou obra d’Oufkir, temorós d’un acostament entre el rei i Ben Barka. Massa enrevessat, sobretot després que Oufkir continués al costat del monarca. La justícia francesa va seguir el cas de manera tortuosa, amb la condemna a presó perpètua d’un Oufkir en rebel·lia i sense aclarir del tot les vinculacions entre el règim marroquí i els serveis francesos. El cas -que recorda l’assassinat del periodista saudita Khamal Khasoggi a Istambul- va provocar una crisi diplomàtica entre França i el Marroc que no se superaria fins a la mort de De Gaulle.
Oufkir, de favorit a traïdor
Mohamed Oufkir és un nom clau dels anys 60 i 70 al Marroc. Militar al servei de Palau, Hassan II hi va confiar plenament, posant-lo al davant del ministeri de l’Interior. La seva ambició el va perdre. El 1972, va preparar un cop d’estat contra el monarca. Hassan tornava a Rabat d’un viatge a França quan el seu avió va ser atacat per un esquadró aeri. La perícia del pilot i l’astúcia del rei van salvar la situació. El monarca va ordenar al pilot que informés a la torre de control que estava greument ferit. Els avions atacants van marxar donant el monarca per mort. Hassan va poder aterrar sa i estalvi, i no va perdonar Oufkir, que oficialment es va suïcidar a les poques hores, tot i que el cos presentava vàries ferides de bala.
La ferida del Sàhara
El somni del Gran Marroc sempre ha format part de l’imaginari marroquí. La conquesta del Sàhara era en aquest projecte objectiu prioritari. El procés de descolonització hagués pogut ajudar el Front Polisario, el moviment d’alliberament sahrauí. Però el context internacional els va resultar desfavorable i la mala sort els va sentenciar. Hassan II va ser molt hàbil a l’aprofitar el rebuig de Washington a un nou estat africà situat en l’òrbita d’Algèria, aliada de l’URSS. I va triar el moment de màxima fragilitat espanyola: l’agonia de Franco i l’inici de regnat de Joan Carles I. L’amenaça de la Marxa Verda sobre el Sàhara va col·lapsar el govern espanyol, que va lliurar la colònia en els Acords de Madrid del 1975. Els sahrauís van canviar simplement de metròpoli. El cop de volant donat per Pedro Sánchez sobre el Sàhara, avalant l'autonomia marroquina, va ser una altra victòria de Rabat.
Les revoltes de la fam i la massacre de 1984
De manera periòdica, s’han produït onades de protesta popular en els moments de més conflictivitat social. La darrera va ser la tardor del 2025, amb centenars de detinguts, alguns d’ells condemnats a penes de fins a quinze anys de presó. Si mirem enrera, el moment més brutal van ser els primers 80, amb les anomenades revoltes de la fam. El cost de la vida, agreujat per l’enorme esforç abocat a l’exèrcit al Sàhara, va provocar la revolta en moltes ciutats. El gener del 1984, el país va cremar. Hassan II no va tenir pietat, llançant l’exèrcit al carrer i provocant desenes de morts. En un discurs televisat, el monarca va acusar tot tipus d’enemics exteriors, des del sionisme al comunisme passant pel khomeinisme iranià.
El pseudoreformisme de Mohamed VI
L’ascens al tron de l’actual rei després de la mort de Hassan, víctima d’un càncer, el 1999, va semblar l’inici d’una obertura política. Mohamed VI va mantenir en el govern el socialista Abdellatif Youssufi, el primer dirigent de la USFP que va arribar a primer ministre i a qui Hassan havia atret per neutralitzar-lo. Driss Basri, responsable de l’aparell repressor, va ser apartat i es van acordar indemnitzacions econòmiques a antics represaliats. Això sí: sense que s’assumissin responsabilitats ni ningú demanés perdó ni critiqués l’anterior rei. Un rei era més indolent en les coses de govern que el seu pare i passava llargues temporades fora del país, amb un tren de vida molt costós.
Però Mohamed V, un grau més liberal que el seu pare i amb greus problemes de salut, ha mantingut el fil roig de la idea del Gran Marroc que ha caracteritzat les ambicions alauites. En una societat amb greus problemes socials, unes elits temoroses sempre tenen la temptació de recórrer a banderes expansionistes per cohesionar els súbdits. Molt més si es controla el taló d’Aquil·les de l’adversari (l’allau migratori) i alhora es té uns aliats ferms com els Estats Units i Israel que li tenen jurada a l’Espanya de Sánchez.
