La ministra de Defensa, Margarita Robles, serà aquest dimarts el primer membre del govern espanyol en comparèixer davant el Congrés per informar de la crisi de Ceuta. Ho farà després de la reunió del Consell de Seguretat Nacional, convocat per Pedro Sánchez gairebé un mes després de l'esclat de la crisi. Un conflicte que va esclatar el 30 de juliol quan prop de 80.000 persones van creuar la frontera per penetrar en l’enclavament espanyol. Fins a vuit ministres han demanat informar a la cambra per una crisi que ha sacsejat la política espanyola i reobre el delicat expedient de les relacions amb el Marroc. Un fet, en tot cas, sobre el qual planen un seguit d’interrogants.
Sabia el CNI que milers de persones arribarien a Ceuta?
Aquesta és una de les grans preguntes fins ara sense resposta entorn la crisi a Ceuta. Segurament el paper jugat pel CNI en aquest conflicte serà un dels temes exposats per Robles en la seva intervenció al Congrés. El Centre Nacional d’Intel·ligència depèn del ministeri de Defensa. De fet, el paper dels serveis d'intel·ligència va generar un xoc entre la mnistra de Defensa i el titular d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, qui va negar que els serveis secrets haguessin emès cap avís sobre l’allau migratori. Robles, per la seva banda, va defensar la feina feta pel CNI, mentre apuntava al Marroc per la crisi. Ha estat l’única ministra que ho ha fet, fins ara.
Què ha dit el govern espanyol sobre el Marroc en les últimes setmanes?
Des de l’inici de l’entrada massiva a Ceuta, l’executiu espanyol ha optat per un to baix en tot el referent al paper jugat per Rabat. Des del canvi de posició de Madrid en la carpeta del Sàhara, quan va fer costat al Marroc en el seu pla d’autonomia per a l’excolònia espanyola, la Moncloa ha defensat una estratègia d’apaivagament que ara s’ha vist qüestionada. Sánchez va referir-se a l’entrada de migrants com un "atac a la integritat territorial", però va tenir cura de no acusar Rabat de res. Tots els membres de l’executiu s’han adaptat a aquesta directriu, amb el matís d’una Robles més queixosa amb els marroquins.
Què defensa el Marroc en aquesta crisi?
Cal tenir en compte que el Marroc defensa des del naixement de l’estat, el 1956, que Ceuta i Melilla li pertanyen i n’exigeix la sobirania. El ministre de Justícia, Abdellatif Ouahbi, va reiterar aquest agost la suposada marroquinitat dels dos enclavaments, forçant el ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel Albares, a refermar l’espanyolitat de les dues ciutats. Les pretensions alauïtes són el teló de fons d’aquesta crisi, que ha permès posar la reivindicació de Rabat en primer pla internacional. El Marroc també reclama la devolució de tots els menors, circumstància que no permet la legislació espanyola ni europea fins que un informe garanteixi la seva acollida familiar o a entitats socials.
Quins xocs han tingut Espanya i el Marroc en les últimes dècades?
La història de les relacions Espanya-Marroc és la d’un seguit de crisis periòdiques, algunes d’enorme gravetat, gairebé des de la mateixa fundació del regne alauita. Entre 1957 i 1958 hi va haver la guerra d’Ifni, quan Franco va voler conservar aquest territori del sud-oest marroquí sota bandera espanyola. Però era el moment de la descolonització, el règim espanyol estava molt aïllat internacionalment i el Marroc era un estat naixent vist amb simpatia per la comunitat internacional. Els Estats Units no van moure un dit en defensa dels interessos espanyols i el1958 Madrid va abandonar l’indret a canvi de mantenir la ciutat de Sidi Ifni, que perdria deu anys després.
Molt més proper i present en la memòria és la pèrdua del Sàhara, arrabassat a Madrid per Hassan II, que no va tenir complexos per extorsionar un règim espanyol aclaparat enmig de l’agonia de Franco. L’amenaça de llançar centenars de milers de marroquins civils sobre el Sàhara, la Marxa Verda, va fer claudicar Espanya. Des d’aleshores, Rabat ha decidit el moment de les màximes pressions.
El 2002, l’ocupació de l’illot del Perejil per tropes marroquines va acabar amb el desallotjament per part de l’exèrcit espanyol per ordre de José María Aznar. El Marroc va perdre el pols, en part gràcies al suport aportat per l’Administració Bush a Madrid. Eren els temps de la lluna de mel Bush-Aznar a compte de la guerra de l’Iraq. Les crisis posteriors han tingut com a protagonistes les onades migratòries. L’anterior a l’actual va ser a Ceuta el 2021. L’any següent, Pedro Sánchez avalava el pla d’autonomia del Sàhara propugnat per Mohamed VI.
Quines incògnites hauran de resoldre la resta de ministres?
Resten molts interrogants per desvetllar-se, començant per unes xifres precises sobre el nombre de marroquins -uns milers, dels quals uns 2.500 serien menors- que resten a Ceuta. Pel que fa als menors, estan protegits per la legislació europea i no poden ser retornats al seu país sense unes condicions dignes. Tampoc se sap el nombre de morts en l’intent d’arribada, que serien prop de 90 localitzats per les autoritats espanyoles, mentre que Rabat no ha donat xifres.
Des del PP s’ha agitat el fantasma d’una crisi sanitària i s’ha demanat el confinament, mesura desautoritzada pels experts, que consideren que podria empitjorar les coses i estendre algunes malalties com la sarna o la tuberculosi. El ministeri de Sanitat ha anunciat l’enviament de 25.000 vacunes. Encara queden incògnites, això sí, per tancar.
