Vuit i vint-i-cinc del matí. Estació de Sants. L'AVE va ple com un ou, la son del matí i la pressa per pujar s'imposen a l'angoixa que provoquen els fets recents. Cadascú va a la seva i només caço al vol un comentari d'un jubilat que des de Madrid ha d'anar, també en tren -segons sembla un Avant- a Toledo. La resta, tot bé. Un viatge normal, però els trens han fet que no sigui una campanya normal i aquest dimarts en tindrem un bon tast al Congrés.
Al Madrid polític l'impacte de l'accident d'Urda es fa notar molt. Al matí, Consell de Ministres per anunciar ajudes urgents i extraordinàries i una roda de premsa d'Óscar Puente on encara no desisteix de la idea de tallar la línia Madrid-Barcelona per renovar-la, cosa que preocupa un govern d'Illa, que, en general, no guanya per disgustos. Que passés tampoc hauria de sorprendre els soferts catalans, que dels trens que gestiona l'Estat n'han d'esperar entre poc i res. Els complicaria una mica més la vida, això sí.
No se sap si Pedro Sánchez farà caure el ministre per deixar anar llast després de dos grans accidents de tren en menys d'un any. L'afectat s'hi resisteix. Ho considera injust, però els seus companys, amb cares llarges encara i preocupats per l'impacte a les urnes, assumeixen que les injustícies omplen els cementiris de la política. M'expliquen que el PSOE de Valladolid, que se l'ha de menjar de cap de llista, es veia fent campanya "amb un Lamborghini" (Puente competeix amb Gabriel Rufián en la indústria del tuit ocurrent i feridor) i ara l'hauran de fer "amb un 4L".
A la tarda, compareix al Congrés i ha de sentir com el PP , tot i admetre'n els mèrits a l'hora d'explicar-se, l'acusa de gestor nefast tot i que es manté en la correcció, que sembla que funciona més. Ells no estan per donar lliçons, però no poden evitar donar-ne alguna. Vox s'erigeix en portaveu d'"hidalgos" i l'acusa de pretendre "una tirania".
L'extrema dreta, al govern en democràcia
La campanya que es prepara als quarters generals dels partits, a les redaccions, a les enquestadores i qui sap si també en algun tribunal -que encara pot donar-nos algun titular més per acabar de decantar- és diferent. I no només per Urda. És el primer cop que, en democràcia, l'extrema dreta pot arribar al poder. Vox, que ha demostrat amb Puente que no abandonarà fàcilment l'exabrupte patrioter, no tindrà la presidència, però els sondejos fan ara dues afirmacions: que la dreta sumarà i que el PP dependrà totalment dels ultres. La urgència de Feijóo per tenir aliats amb qui pactar un cop volats els ponts amb els nacionalistes els ha normalitzat i ara podrien tenir mig executiu i ministeris d'Estat (Interior, Defensa, Justícia o Exteriors). Uns departaments que el PSOE no ha necessitat donar aquests anys a l'esquerra alternativa, que va arribar al govern dèbil i que, si en surt, ho farà testimonial i frustrada.
No és el primer cop que Madrid prepara per a un canvi. Dos escriptors catalans van captar magistralment moments polítics intensos i poden servir d'inspiració (no se'ls pot igualar mai) per qualsevol que, com qui signa aquesta sèrie "Des del front de la Moncloa" que arrenca avui, vulgui explicar què s'hi cou més enllà del que veurem a les televisions. Són Madrid. L'adveniment de la República, que Josep Pla va publicar el 1933 i que ens atansa al canvi de règim que el feixisme va estroncar, i Un polaco en la corte del rey Juan Carlos, que Manuel Vázquez Montalbán va escriure el 1996 copsant l'ocàs del felipisme. Si aleshores la dreta que venia eren "els bàrbars", ara no sé què són...
Es mou, però a la seva manera
Pla i Montalbán són dos autors amb idees polítiques diferents, però profundament catalans, amb una mirada escèptica i irònica que els allunya de la hipèrbole, i a qui qualsevol voldria abraçar en el gust pel detall i l'adjectiu. Ens parlen d'una ciutat amb restaurants que encara hi són, com el Botin o la Ancha, i de formes de fer que semblen no acabar mai. Però també de com es mou sense deixar d'estar a lloc.
El Madrid de tots els poders, sobre tot l'econòmic que explica un DF que ja esmenta Vázquez Montalbán, fa entenedora l'Espanya d'avui. Ha deixat enrere la ciutat de funcionaris i el poder polític que descrivia Pla als anys 30. És clar que els "empleats" dels ministeris són encara legió, com també l'"enchufisme" que descobreix al lector regalant-li un neologisme del qual l'actual departament de Transports n'ha estat exemple vivent. I també perviuen les tres classes d'asuntos als ministeris: "A resoldre, que el temps resoldrà i els que el temps ha resolt".
La plaça major és el Palace
I encara hi és un altre espai icònic del poder que els connecta: el hall del Palace, la cafeteria que hi ha sota la cúpula del mític hotel de la Carrera de San Jerónimo on Montalbán conspira i Pla aixeca acta. L'últim portaveu que va explicar que hi feia nit era Josep A. Duran i Lleida, que s'hi va fer aquella foto esmorzant mentre llegia La Vanguardia i regalant-nos una representació icònica de què era ser establishment. "No hi ha català de posició que no hi posi", escriu l'empordanès. I afegeix: "El hall del Palace és el microcosmos de la vida espanyola, i d'una gran part de la catalana. Si es pogués imaginar que es produís sobre el país un segon diluvi universal, i només se salvés el Palace, podeu estar segurs d'una cosa: al cap d'uns quants anys seria igual que és ara, exactament igual". Touché.
Montalbán escriu que, malgrat la incidència de l'encara present Federico Jiménez Losantos ("un home al que li dol Espanya com dolia en els temps en els quals més i millor dolia") i altres de l'anomenat "sindicat del crim", la campanya del 93, que va atorgar a González i al PSOE i una pròrroga de la mà de CiU, va ser "lleugera". La del 96 ja es produïda "en estat de setge" també per l'acció del poder judicial, sempre disposat a xiular penals a favor de la dreta.
Es pot canviar el poder?
Ara hi tornem. Montalbán va deixar escrit això sobre el final del felipisme: "Per primer cop un partit d'esquerres ha disposat de majories absolutes i de més d'una dècada per reformar la cultura del poder i ha estat a la inversa: ha estat la cultura del poder la que l'ha modificat a ell". Sánchez va heretar aquest partit que el vernís progressista del malaguanyat José Luis Rodríguez Zapatero no va canviar. Sigui per omissió o per incapacitat, ell tampoc ha aconseguit donar-li la volta i ara, en un context encara més advers per la desgràcia ferroviària, només pot apel·lar a un miracle que aquests dies ha desaparegut del radar del Madrid del poder i de la crònica.
