La tragèdia ferroviària d'Urda trenca la campanya del 29-N. Des de la convocatòria -i amb el panorama més aclarit a la seva esquerra i el PP enredant-se amb les pensions i abraçant la dreta radical de Vox- el PSOE experimentava una certa recuperació. Una represa que, com a mínim, li permetia pensar a ser primer.
Si la campanya era alegre i engrescadora als mítings i als shows televisius amb candidats qui sap si podia aspirar a una gran mobilització de l'esquerra per repetir sumes i mantenir Pedro Sánchez a la Moncloa. Això no va de robar a l'altre bloc (la polarització ho impedeix) sinó de mobilitzar els propis perquè hi vagin i, sobretot, de desanimar els de l'adversari perquè es quedin a casa. Que no hi vagin ni amb la pinça al nas.
D'aquí a quatre dilluns sabrem què han dit les urnes. En les campanyes modernes això és una eternitat. Pot passar de tot i la conversa canviarà: els temes entraran i sortiran. És el cas de l'habitatge, les pensions o les aliances internacionals, i a Catalunya poden treure el cap el finançament, la immigració o la llengua. Això és tan cert com que l'accident impacta de ple en les expectatives del PSOE, sedimenta la desconfiança creixent cap al funcionament dels serveis públics, i ho envolta tot d'una atmosfera trista i llòbrega. Podeu aprofundir en els efectes electorals de la catàstrofe en l'anàlisi de Toni Rodon i Irene Rodríguez.
Aconseguir desmobilització o mobilització té molt a veure amb el marc que s'instal·la i amb trobar o no el to (per un cop, Feijóo no s'ha equivocat i ha estat moderat en la reacció). Ahir El Mundo triava un titular espectacular per obrir portada: "Pànic al PSOE davant una derrota dura pels trens: 'No hi ha res a fer'", titulava el principal diari de la dreta espanyola atribuint la frase a un dirigent del partit.
Els socialistes, ara en un núvol negre de desànim per la tragèdia d'Urda, necessiten reaccionar i capgirar la situació amb missatges que transmetin confiança i capacitat. N'hi hauria prou amb la dimissió d'Óscar Puente, que havia de ser un dels grans protagonistes de la seva campanya i que demà compareix al Congrés, o haurien de passar a l'atac? Els socis demanen que marxi i això ho complica encara més.
El ministre no és culpable del que va passar a la sala de control d'Atocha i ha ofert explicacions clares i transparents, però ell n'és el responsable i qui ha d'assumir responsabilitats. I això implica plegar. De precedents i d'avisos n'hi havia en un ministeri que pot donar poques lliçons. Només cal observar la xarxa de Rodalies o la gestió de José Luis Ábalos i el seu assessor Koldo García, conxorxat amb la claveguera mediàtica per afrontar els seus problemes judicials.
No sembla, però, que Puente vulgui dimitir i es creu capaç de portar a la política el seu talent a les xarxes i capgirar la situació. Se sent víctima d'una injustícia, però no pot obviar que els cementiris de la política són plens de víctimes d'injustícies fruit de les urgències. Tant li fa que qui més el critiqui -fins i tot durant els dies de teòric dol- sigui qui menys hauria de fer-ho.
Amb governs del PP es van produir els accidents ferroviaris d'Angrois i del metro de València, es va enfonsar el Prestige en una catàstrofe ecològica sense precedents, la Dana va ofegar el País Valencià, o es va estimbar el Iak-42 amb un caos en les identificacions de cadàvers. Per més que ara es facin fotos amb un gran cartell de "Gestió, rigor, experiència" no poden donar cap lliçó. A més, la política comunicativa d'aquelles crisis va estar presidida per l'ocultació o la mentida governamental, sublimada en els atemptats de l'11-M que marcaven el final tràgic i amoral de l'aznarisme.
La campanya del 29-N, en tant que filla de la legislatura que es tanca, mai es va projectar com constructiva o proveïda del necessari debat d'idees en temes com les pensions, l'habitatge, els salaris, les infraestructures, la fiscalitat, el model d'estat o la qualitat democràtica. Sí que s'intuïa, per l'agressivitat que alimenten les dretes sempre que no governen i per la incidència de les noves eines, formats i actors, que seria crispada o fins i tot bruta tal com afirma el politòleg Antoni Biarnés en aquesta entrevista. Ara, a més, serà trista, però no està liquidada.
Avui no et perdis
- L'any que ens va fer por agafar el tren; per Bernat Surroca.
- El tàndem Rufián-Montero no tornarà a Barcelona i farà dos actes a Madrid abans del 29-N; per Lluís Girona Boffi.
- Nervis al PP pel temor al «sorpasso» de Vox a Catalunya; per Pep Martí i Vallverdú.
- Entrevista a Marta Escolano, coordinadora d'Energy Control: «La gent que consumeix drogues no vol morir, també vol cuidar la seva salut»; per Paula Rovira Moreno.
- Tenen futur els videojocs en català?; Bernat Castanyer Colomer.
El passadís
L'accident d'Urda va aturar en sec la precampanya. Fins ahir hi havia decretat dol. Això va alterar també les agendes mediàtiques dels candidats, que són intenses i que ja tenen més pes que els mítings tradicionals. Els més malparats van ser els companys de Salvados, a la Sexta, que havien acordat entrevistar dijous a Pedro Sánchez per emetre'l aquest diumenge. Se'ls va cancel·lar l'entrevista i es van veure obligats a improvisar i emetre un programa sobre el dret a la jubilació dels esportistes d'elit amb l'exgimnasta Almudena Cid de protagonista. La Vanguardia, en canvi, es va salvar per poc. Entrevistava aquell matí el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, que prometia que -ara sí- complirà amb les inversions a Catalunya. Ho van poder resoldre afegint a posteriori unes preguntes sobre Puente i la catàstrofe ferroviària.
Vist i llegit
Els Pets van tancar dimecres al Palau de la Música la gira dels 40 anys. Han estat una seixantena de concerts i 150.000 espectadors que s'han retrobat amb el trio de Constantí, que segueix en una feliç bona forma. Els seus fans esperem que s'engresquin a fer un nou disc perquè segur que tenen coses a dir. El periodista cambrilenc Miquel Bonet va estar amb ells i va publicar al Quadern d'El País una generosa crònica que ajuda a entendre com són, què fan i perquè no se'n cansen. I també com és el públic que els és tan fidel.
"Si poguessin triar, diuen mig de broma, l’últim concert seria un de qualsevol, i el públic hi hauria anat no perquè sabés que era l’últim, sinó perquè aquell dia tenia ganes de veure Els Pets", escriu Bonet en uns dies plens de comiats massius com el de la Fúmiga, que ha omplert dos cops el Roig Arena aquest cap de setmana. I ja que hi som, i per acompanyar el títol del Despertador, un deixo amb un tema gran reserva (és del 1989) que van tocar al Palau: Vespre.
Pilota a l'olla
El Barça és cruel amb els rivals petits, però és un equip a mig fer amb els grans. La tendència, que ja es va apuntar a la temporada passada, s'ha confirmat aquests dies amb les derrotes a París i contra el Madrid i la clara victòria de dissabte contra l'Alabès. Les baixes en defensa per les lesions van oferir-nos una sorpresa de Flick: la reubicació de Frenkie de Jong, reaparegut després d'una lesió, com a central, una posició en la qual ja havia jugat alguns cops a l'Ajax. L'holandès, un jugador car i fred, ha estat discutit pel seu rendiment i el club hauria volgut traspassar-lo. La versatilitat és un valor del futbol modern. Veurem si De Jong és capaç de reinventar-se als 29 perquè al mig del camp ho té complicat per ser titular.
