Un dels punts de fricció constant en la campanya catalana del 29-N són les picabaralles entre Junts i ERC. No és nou. La legislatura ha estat accidentada a Madrid i les andanades entre Gabriel Rufián (que és de tornar-s'hi) i els diputats de l'espai postconvergent han format part del paisatge i deixat escenes poc constructives. No hauria de sorprendre la competència entre dos partits que fan frontera electoral i que en els temes socials i econòmics representen coses diferents, però a vegades la política catalana té un punt naïf que fa que això impacti o dolgui. Fa anys que el fair play (com el procés) es va acabar i el final de l'aliança independentista quan el partit de Carles Puigdemont va decidir sortir del govern de Pere Aragonès ha facilitat que ja no es guardin les formes.
Ja abans Junts va considerar que ERC no acompanyava prou a Puigdemont durant el procés i després en algunes iniciatives a l'exili com ara el Consell de la República, que ell mateix ha acabat abandonant a la seva sort per centrar-se a liderar el seu partit. Els republicans estaven ferits per com, en plena crisi de CDC i per garantir que Artur Mas seguís de president, se'ls va pressionar per fer Junts pel Sí, que no va donar el resultat esperat a les urnes. Abans de sortir del Govern Aragonès, i quan encara no havia pactat a Madrid com ha fet aquesta legislatura i vivia en la retòrica "octubrista", Junts havia obert foc de morter contra els pactes d'ERC amb el PSOE amb frases com "a canvi de res" i dures acusacions de traïdoria. Fins i tot per uns indults que Rufián diu (crec que amb raó) que ERC es va equivocar a no reivindicar i que van permetre que, entre d'altres, Jordi Turull o Josep Rull sortissin, com els dirigents d'ERC i els Jordis, de la presó cinc anys abans de l'amnistia efectiva.
Seria injust reduir-ho tot als darrers dies o al postprocés. Ara sentim que Rufián no vol anar a rebre a Puigdemont quan torni de l'exili (segur que Oriol Junqueras hi anirà, com va fer amb Lluís Puig), que es refereixi a la trama russa o que acusi Junts d'estar venuda als interessos de les patronals. O que l'expresident titlli de "lerrouxista" el republicà, Míriam Nogueras l'acusi de fer seguidisme del PSOE, o Josep Maria Vila d'Abadal digui que Francesc Macià ara "mataria" els seus hereus. El catàleg s'amplia cada dia.
L'enfrontament ve de molt més enrere. El que veiem beu del final de l'hegemonia del pujolisme. L'ERC d'Heribert Barrera, que no era la de Macià i Companys sinó una força molt més petita i moderada, va ser la crossa que va permetre al primer Jordi Pujol governar. Els republicans van ser, durant dues dècades i fins que Josep-Lluís Carod-Rovira va refundar el partit com l'esquerra nacional, una mena de germà petit convergent. No van ser capaços de construir una narrativa i una hegemonia alternativa a la que tenia el nacionalisme conservador en molts àmbits i que li permetia dir què era i què no un bon català o què tocava o què no en cada moment.
Això comença a canviar el 2003 quan ERC opta per fer president Pasqual Maragall i envia Artur Mas a l'oposició. Allò, que el món convergent viu amb dramatisme (“és com si t'entressin a casa i et trobessis els armaris regirats perquè t'han robat”, va dir Marta Ferrusola, sempre cristal·lina), provoca un divorci que encara s'arrossega i que té a veure amb la lluita per l'hegemonia de l'espai sobiranista que no s'ha acabat de resoldre. ERC creix, CDC va avançant cap al sobiranisme i el mapa polític i social del país canvia perquè Mas no és Pujol i ni David Madí ni Francesc Homs o altres aconsegueixen que ho sigui.
Els líders d'ERC també han prioritzat en alguns moments el seu projecte polític, però els de CDC i de Junts (que ara ja se'n reclama hereva), fets en la vella forja del pujolisme, mai han digerit batallar amb els republicans per l'hegemonia del sobiranisme (o del nacionalisme). Fins i tot han portat malament el protagonisme d'actors més col·laterals: les referències a la CUP com un partit al servei d'interessos obscurs de l'Estat cada cop que col·lidien amb la seva estratègia són fàcils de documentar (els darrers anys són de tuit i retuit massa fàcil).
Aquesta batalla fruit de la pèrdua d'aquella vella hegemonia d'un pujolisme que no tornarà s'ha traslladat a entitats o a mitjans de comunicació: no es podia operar en el món sobiranista sense atendre les coordenades i els interessos del seu espai polític. La partitura que interpreten Rufián, Joan Tardà, Puigdemont o Nogueras no l'han escrita ells. Si de cas, en són uns intèrprets més o menys radicals i maldestres.
Ara, Catalunya no està en un procés independentista. Quan passi el 29-N, veurem si s'entra en un nou escenari, què implica i com es reposicionen actors com ara Rufián. De moment, uns i altres són oposició al Parlament. ERC lluita per ocupar una posició central i liderar el país mossegant l'espai de l'esquerra federal, i Junts per mantenir-se com a alternativa i no ser opada per Aliança malgrat que el seu modus operandi ha enfadat molts independentistes alimentant-ne el creixement. Uns operen a l'espai socialdemòcrata i els altres al del centredreta. Si es vol "tornar a fer", ho hauran de fer com a mínim entre tots dos. I serà imprescindible que ho facin des del respecte mutu, evitant operacions d'hegemonització sota el pretext de la unitat que provocaran frustració, i prioritzant el bon to i la col·laboració malgrat les tendències de la nova política.
Avui no et perdis
- Per què Vox ja no fa por?; per Pep Martí Vallverdú.
- Qui vol netejar les clavegueres al país de Mortadel·lo i Filemó?; per Ferran Casas i Manresa.
- Els maquinistes endureixen la guerra amb Renfe i allarguen l'agonia dels passatgers de Rodalies; per Neus Climent i Gerard Mira.
- Guillem Agulló, reconegut com a víctima del terrorisme 33 anys després; per Neus Climent.
- Quan arriben abans d’hora: la realitat sense filtres de tres mares de prematurs; per Anna Mira Perich.
