Els politòlegs continuen estant de moda a Espanya. Segurament hi van influir dos fets coincidents: l'eclosió de les tertúlies polítiques a les televisions que demanaven noves veus i la irrupció de Podem ara fa deu anys, un partit comandat bàsicament per militants que havien estudiat polítiques. La Complutense era la seva Masia. N'hi ha que defugen els mitjans audiovisuals perquè no estan còmodes amb el punt d'espectacle i cridòria que, a vegades, demana el format, però que analitzen la política de forma fina i entenedora. I en això, a Espanya, un dels millors és sens dubte Ignacio Sánchez Cuenca, a qui podeu llegir regularment a les pàgines d'opinió d'El País i La Vanguardia.
Segurament som, si la majoria d'enquestes no fallen, davant un final del cicle sanchista. Queda campanya i els debats poden decantar coses, però, ara per ara, el més plausible és que el PSOE guanyi gràcies a menjar-se tot el que té a la seva esquerra. Guanyar, però no governar, perquè el PP i Vox sumarien.
Sánchez Cuenca cita Nació per fer un cafè a una cafeteria que és també obrador de pastisseria ("sembla de Barcelona pel disseny", diu amb la murrieria que el caracteritza) al barri d'Ópera, al centre de Madrid. No amaga la seva orientació progressista i ha escrit nombrosos llibres. Un dels favorits de qui signa aquesta crònica és La desfachatez intelectual, sobre els intel·lectuals de dretes i les seves trampes en l'articulisme d'opinió, però també n'ha escrit sobre l'esquerra, la Transició o ETA, que són els seus camps de treball. No ha criticat que Sánchez pactés amb independentistes: ha criticat que se n'avergonyís. Quan li han demanat, ha col·laborat amb el govern de Zapatero o més recentment amb Sumar.
La via Cuerpo... amb Rufián
Posa el sanchisme damunt la taula d'operacions i comença l'autòpsia. Com a mínim la d'aquesta legislatura agònica i presidida per tota mena de problemes. Ell planteja, ja d'entrada, una esmena a la totalitat. En un article a El País del passat setembre que va tenir molt ressò, va qüestionar que Sánchez hagués d'optar a la reelecció. A "Cuerpo electoral" hi escrivia que el candidat guanyador era el vicepresident Carlos Cuerpo, que no tenia res a veure amb els escàndols de corrupció del PSOE -no és militant-, podia lluir gestió i mossegar l'espai central. I ara va més enllà: afirma que un tàndem Cuerpo-Gabriel Rufián hauria estat, en tant que complementari en molts aspectes entre "un tecnòcrata i un perfil més populista adorat per la base electoral a l'esquerra del PSOE", una opció "més guanyadora que Sánchez-Colau". L'exalcaldessa de Barcelona, diu ell, projecta passat i és un nom vinculat als anys de lluites internes d'aquest espai, molt castigat per la gota malaia de Podem.
No escrivia per incidir ni esperava que ningú "innovés", només per opinar. I afirma que el PSOE ja tenia decidit que arribaria amb l'actual president fins al final perquè, segons ell, "l'estratègia és la de tenir un paper sòlid a l'oposició". Un periodista veterà amb fonts i mirada analítica explica sempre que l'única estratègia de Sánchez des de fa un any és "salvar el PSOE per salvar-se ell". Segons el politòleg, se'n sortirà perquè es complirà la norma que el peix gran, en un govern de coalició, es menja el petit i el Front Comú serà engolit víctima del vot útil o tàctic.
Hi ha centre encara?
Però és pertinent preguntar-se si hauria tingut sentit un candidat de perfil tan tecnòcrata com Cuerpo en un context tan polaritzat com l'actual. Els experts diuen que el centre és història i que pel 29-N els moviments són dins els blocs de la dreta o l'esquerra i que va de mobilitzar els propis i desmobilitzar els altres. Sí i no, opina ell.
Sí perquè és cert que els que es declaraven sense ideologia i, per tant, a priori centristes han passat del 25% al 10 o el 15% a les enquestes. Però no perquè encara hi ha molta gent que en una escala 0-10 se situa entre el 5 i el 6, "i l'única manera de compensar el desgast natural que té l'esquerra al govern és anar a buscar una mica aquests votants".
Sánchez Cuenca sempre ha estat partidari dels acords amb els independentistes, de les sortides dialogades i del dret a decidir d'Euskadi i Catalunya encara que no s'han donat les condicions per fer el debat. I creu que la legislatura es va tòrcer amb la llei d'amnistia. No perquè no fos necessària ("l'hauria d'haver fet ja abans dels indults"), sinó perquè Sánchez va canviar d'opinió i això li ha passat molta factura.
És quelcom que pot passar en política, però el que se li perdona a Adolfo Suárez quan, a la Transició, diu a la cúpula militar que no legalitzarà el Partit Comunista i uns mesos després ho fa en plena Setmana Santa, no se li deixa passar al govern actual. "Ha estat un govern que ha desautoritzat el Suprem i la seva sentència més important dels darrers temps, i això els ha descarat", sosté.
La reforma territorial pendent
Segurament no van "calibrar bé" el canvi d'opinió sense haver fet una feina prèvia d'afermar un relat i un marc de solució que no pot passar només per dir que s'ha "derrotat a l'independentisme" com fan els socialistes. El líder del PSOE va dir que lluitava contra una màquina de fang, ha parlat de lawfare i ha denunciat les clavegueres com abans havien fet els independentistes o Podem. És possible fer camí de bracet de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Arnaldo Otegui sense tocar tot això?
La resposta és evident. Però és que, per ell, el problema és no haver escomès la reforma territorial pendent. "Es va plantejar el 2023 i semblava que era l'ocasió, però va quedar al calaix i no s'ha resolt ni el finançament. Si no han fet ni això, com han de reformar el poder judicial que té blindatge polític i mediàtic?", es pregunta de forma retòrica.
El bastió de la dreta
El poder judicial és el bastió de dreta, la seva principal arma i el que bloqueja moltes iniciatives de reforma. Va passar ja amb l'Estatut i després amb infinitat de normes, inclosa l'amnistia, que no s'ha aplicat fins que han intervingut la justícia europea i un Tribunal Constitucional afí a l'executiu progressista. Hi ha un dubte, més que raonable, sobre fins a quin punt està organitzada la dreta judicial -en parlarem els pròxims dies en aquesta sèrie d'articles-, però és evident que són pocs, que es mouen en cercles molt endogàmics de la capital i que van a la una. "No cal pensar ni en franctiradors ni en guionistes, és que són a la seva salsa, se socialitzen molt i són un bloc molt monolític i sempre a la defensiva", afirma.
I feta l'autòpsia, què ens prepara el futur si es compleix el pronòstic? El politòleg veu complicat el futur del PSOE, encara que guanyi les eleccions. Perquè el càstig per la corrupció, prou que ho va constatar el PP, és sempre en diferit. Recorda que al PP la factura de Mariano Rajoy li va arribar el 2019 amb Pablo Casado i que va ser Joaquín Almunia el 2000 qui va pagar el final del PSOE del 1996. Per ell, un govern de la dreta pot ser encara més perillós amb la presidència del PP perquè si fos Santiago Abascal qui governés podria veure's obligat a fer com Giorgia Meloni, que ha moderat el perfil. Vox, en canvi, pugnarà amb els populars per ser hegemònic.
Acaba apuntant a Catalunya. Les dues dretes espanyoles discrepen en les pensions i en l'estat del benestar, que els votants de l'opció tradicional no qüestionen. On coincideixen els dos electorats és en la duresa amb Catalunya, Euskadi i la immigració. "La ferida a l'orgull nacional del 2017 no s'ha curat i connecta amb les inseguretats nacionals espanyoles de tres segles, cosa que els fa molt agressius". La conversa és reposada, però el que ve sembla com a mínim agitat.




