La resposta repressiva de l’Estat al procés sobiranista va ser una “negació” dels principis de la Transició i cal tornar a l’esperit d’aquell moment històric per enfocar els conflictes d’una manera inclusiva. És l’aposta per la inclusió la que caracteritza realment l’esperit de la Transició. Aquesta ha estat una de les tesis defensades pels professors de Ciència Política Ignacio Sánchez-Cuenca i Robert Fishman, de la Universitat Carles III de Madrid, que han parlat sobre La Transició espanyola i els seus llegats, 50 anys després. Ho han fet a la Facultat de Dret de la UB.
Sánchez-Cuenca ha esmentat la Llei d’amnistia als dirigents independentistes com un exemple recent de recuperació dels valors d’inclusió de la Transició. Segons ell, les motivacions que inspiren la qual són similars als que van fer possible la Llei d’amnistia del 1977. Batega en els dos textos una voluntat d’inclusió. Fischman ha defensat la necessitat de les "aliances àmplies" en moments com els actuals, en què la democràcia està amenaçada, tot citant la "coalició guanyadora de la Segona Guerra Mundial". Sánchez-Cuenca ha al·ludit a la inclusió com a antídot a la polarització extrema.
Robert Fischman ha destacat com a factor rellevant que després de la crisi del partit centrista UCD, que responia a la línia reformista de la dreta, la formació que va esdevenir hegemònica en el camp conservador va una Aliança Popular situada en posicions més retrògrades i que després donaria lloc al Partit Popular. Les forces majoritàries del PP eren hereves de les que els anys setanta es van oposar rotundament a la legalització del PCE. Per Fishman, la clau de la Transició va ser la inclusivitat més que el consens.
Sánchez-Cuenca i Robert Fishman són autors del llibre Las huellas de la Transición. 50 años de cambio y conflicto en democracia. Una Transició que durant molts anys ha estat una de les etapes més ben valorades de la història per una àmplia majoria de l’opinió pública. Un corrent que els darrers quinze anys s’està esquerdant, amb una major desvinculació respecte d’aquells anys per part, sobretot, de sectors joves.
Per Sánchez-Cuenca, hi ha diversos eixos de tensió entorn la Transició: el xoc entre reforma i ruptura; el poble versus les elits; si va ser una etapa pacífica o violenta, i la dialèctica oblit/memòria del franquisme. Una visió conservadora interpreta la Transició com un èxit de les elits, com ho va ser que no hi hagués una ruptura i que es pot considerar pacífica. Una visió des de l’esquerra critica el dèficit d’origen de la Transició pel que fa a la memòria i que la no-ruptura ha fet arrossegar molts problemes a la societat espanyola.
Sánchez-Cuenca i Fischman consideren que les dues principals cultures de la Transició, els dos relats, tenen una base, però en el fons veuen aquell moment històric com una “peça de museu” per elogiar-la o atacar-la. Tots dos acadèmics opten per una tercera mirada que anomenen de “construcció prometeica”, centrada en els principis constitutius de la memòria i que donaria lloc a un procés inacabat, en què el reconeixement de l’altre és un element essencial.
Robert Fischman ha fet referència als intents de reescriure la Transició per part dels sectors més conservadors, que es van veure obligats a acceptar un seguit de canvis que no estaven previstos en els inicis del canvi polític. Fischman, que ha impartit també a les universitats de Harvard i Yale, ha recordat el retorn continu al passat en els debats polítics al seu país, els Estats Units, també a l’hora d’interpretar la Constitució. Els dos científics socials posen com a exemple les interpretacions de la Constitució nord-americana, que si en el seu origen no va qüestionar el sistema esclavista, amb les seves posteriors esmenes ha demostrat ser una carta viva.
Ignacio Sánchez-Cuenca ha destacat les "insuficiències" de la Transició, com que no s'obrís un debat sobre la monarquia o el pes que van tenir les pressions de l'exèrcit sobre el poder polític. Però, amb tot, les derives excloents van ser posteriors als anys de la Transició i s'han d'atribuir als dirigents polítics posteriors. Sánchez-Cuenca també ha explicat que en algun tema ha canviat d'opinió: llegir Fishman va fer que canviés de criteri sobre la Llei de partits, que va dur a il·legalitzar Batasuna i que inicialment va aprovar.
