MADRID | Vestit ocre i ulleres de sol. Yolanda Díaz travessa el pati del Congrés envoltada de mirades disperses. Només l'acompanya la seva portaveu, Verónica Martínez Barbero. Fa 24 hores que ha renunciat per carta a ser candidata a les pròximes eleccions generals. "Estic superbé, la decisió estava adoptada feia molt de temps", diu.
És un pas forçat per les males perspectives electorals i atiat pels seus companys de viatge, que feia mesos que contenien la respiració. El lideratge centralitzat ha permès aprovar mesures importants a la taula del consell de ministres, començant per la reforma laboral. Però l'aliança està esgotada i cal refer els ponts entre els partits que se situen a l'esquerra del PSOE.
"Sense ella serà més fàcil", reflexiona un representant d’una de les forces del seu espai. Sumar va aconseguir 31 diputats a les eleccions del 2023, més de tres milions de vots i un 12% de les paperetes. Avui, després de la ruptura amb Podem i quatre anys més de govern progressista amb prou feines rep el 7% dels vots, segons el CIS. Gràcies, però adeu, Yolanda.
I adeu a la marca Sumar. De moment les quatre formacions que es van conjurar el dia 21 de febrer per reeditar l’espai -Comuns, Esquerra Unida, Més Madrid i Moviment Sumar) s'autoanomenen "l'aliança d'esquerres". És provisional. El nom oficial arribarà al tram final del procés que tot just comença.
Set regnes
Sense Díaz i sense la seva marca, Moviment Sumar es fon, i les forces que conformen l'eix Barcelona (Comuns), Madrid (Més Madrid) i Sevilla (Esquerra Unida) busquen un canvi de paradigma. D’un lideratge individual a un de col·lectiu que permeti seduir de nou altres espais: Compromís, Chunta Aragonesista i Més per Mallorca.
És una coalició territorial. Set regnes federals -cadascun amb les seves bases i equilibris interns- per articular un projecte per a tot l'Estat. "El principal avantatge és que no competim entre nosaltres", afirma un diputat de Més Madrid. El desavantatge és que potser hauran de competir amb Podem.
Un retorn de Podem?
Les forces de l'antiga Sumar no tiren la tovallola. La marxa de Díaz permet aparcar les pugnes personals i somniar amb un retrobament al final del procés. "Ha canviat el to", i ara "ningú de l'espai posaria problemes al fet que Podem tornés a la coalició", afirma una diputada
De moment, Ione Belarra i Irene Montero arrufen el nas. Podem desconfia del Sumar 2.0 perquè ho veu com la reedició d’un projecte fallit que només ha servit per donar oxigen al PSOE. De fet, creu que desmarcar-se’n ideològicament li aporta rèdits. Aspira a recuperar tot l'espai que va perdre per la gestió erràtica de Pablo Iglesias. Afegir-se a la coalició els faria menys visibles i, sobretot, deixaria sense sentit el seu projecte.
Però potser la realitat de les urnes posa les coses a lloc. "Les hòsties que s’emportaran a les autonòmiques faran que s’ho repensin", diu un portaveu de l’espai aliat. I potser un cop acabat el cicle electoral autonòmic que culmina a Andalusia "els importen una mica menys els noms".
Full de ruta
Per això, el full de ruta dissenyat pels Comuns, Esquerra Unida i Més Madrid deixa les aliances per a una segona fase. Cal temps perquè els partits assimilin el mapa que quedarà de cara a les eleccions generals. A diferència del 2023, quan es van imposar les presses per articular una candidatura, la prioritat ara és posar-se a treballar en els fonaments. "El primer és organitzar-nos", afirma una diputada dels Comuns.
Després serà l’hora d’ampliar el radi i provar de sumar al projecte a Compromís -que va abandonar el grup parlamentari a mitja legislatura buscant visibilitat- la Chunta Aragonesista -que acaba d’obtenir a les autonòmiques el seu millor resultat en 15 anys- i potser el BNG, un bastió a Galícia que fins ara ha defugit les aliances.
Tot plegat ha de permetre articular forces diferents amb cultures polítiques diferents que van del municipalisme madrileny de Més Madrid al federalisme d’Esquerra Unida i al catalanisme dels Comuns. Una tasca difícil, especialment si no s'articula una línia de comandament.
Cridant Bustinduy
I malgrat ser-ne conscients, les forces aliades volen deixar la qüestió dels lideratges pel final del procés. El nom més repetit és el del ministre de Drets Socials, Pablo Bustinduy. Exdiputat de Podem, és la figura ascendent de l’executiu de Pedro Sánchez, amb aparicions constants a la premsa per mesures com les sancions a les plataformes de pisos turístics o la prohibició de begudes energètiques a menors de 16 anys.
Aquesta setmana Gabriel Rufián el va definir com "un dels millors caps de l’esquerra". Tot i que els partits ho neguen, Rufián ha actuat com a catalitzador extern del procés, i ha entrat a la cuina per assenyalar la figura que, al seu entendre, ha d'encapçalar la candidatura de l'espai.
Però hi ha un problema: Bustinduy no vol aquesta responsabilitat. Ho ha dit per activa i per passiva: "No seré candidat", respon cada vegada que se li pregunta. Pista: el 2019 ja va guanyar unes primàries de Podem per ser candidat a les europees i va renunciar al·legant que no tenia forces per assumir-ho. I com recorda un membre del seu equip, "obligar a algú a fer una cosa que no vol fer mai és una bona idea".
Del "Joc de Trons" als "Jocs de la Fam"
Malgrat que es vulgui presentar com un procés ordenat i col·legiat, el fet és que el lideratge generarà tensions. Les direccions ni tan sols han decidit el mètode d’elecció, però s’obre un ventall de noms. Des de l’exalcaldessa Ada Colau -present a l’acte del dia 21- al ministre Ernest Urtasun, passant per Mónica García, ministra i líder de Més Madrid; Antonio Maíllo, líder d'IU; Aina Vidal, portaveu dels Comuns: o Mònica Oltra, exvicepresidenta de la Generalitat valenciana.
Per ara, ningú fa el pas. Sobre el paper, perquè no és el moment, però també perquè qualsevol nom que aparegui als titulars acabarà cremat abans d'hora. De fons, hi ha la sospita que darrere algunes mencions reiterades del nom de Bustinduy per part de dirigents de Podem hi ha un intent de crear tensions dins la nova aliança que s’acaba de formalitzar.
Perquè hi ha tres qüestions bàsiques que l'esquerra se sap de memòria: que la fragmentació es paga cara, que els lideratges improvisats es cremen ràpid, i que el "Joc de Trons" sovint acaba derivant en "Els Jocs de la Fam".
