Havia de ser la nova esperança de l'esquerra espanyola, però la seva figura s'ha desgastat a marxes forçades i ha acabat plegant abans del que es podia esperar. Yolanda Díaz (Fene, la Corunya, 1971) ha anunciat que no es presentarà a les eleccions espanyoles i, implícitament, abandonarà la política. Tancarà d'aquesta manera una etapa de poc més de sis anys en primera línia, potser més efímera del que s'esperava, i on ha passat de ser el relleu natural de Pablo Iglesias i una figura de consens de l'esquerra a un lideratge cremat amb fronts oberts per totes bandes i unes enquestes que no conviden a l'optimisme.
La família i l'entorn on es va criar Díaz feien preveure que algun dia faria política. I no va tardar a fer-ho. Amb 32 anys ja era regidora a Ferrol i poc després va assumir responsabilitats a Esquerra Unida. El pas per la política gallega va ser més aviat discret, però va ser l'escollida per Iglesias -i una mica per Pedro Sánchez- per ser la nova líder de l'esquerra espanyola. Però la voluntat d'impulsar una nova marca no va agradar a Podem, que van accedir-hi a contracor per salvar la representació al Congrés. El divorci amb la formació morada, les disputes internes -amb el cas Íñigo Errejón al centre- i el desgast de governar han posat fi, per voluntat pròpia però també acompanyada pel context polític, a la seva carrera.
Orígens obrers i poc recorregut a Galícia
Des de ben petita, Díaz semblava predestinada a liderar l'esquerra. És nascuda en un barri obrer, el seu pare era un històric sindicalista gallec i fins i tot va anar a presó per manifestar-se, i el seu tiet va ser diputat autonòmic del Bloc Nacionalista Gallec (BNG). "Amb quatre anys, Santiago Carrillo em va fer un petó a la mà", explicava en una entrevista, orgullosa. I la seva entrada en política no es va fer esperar. Malgrat que es va graduar amb Dret i va arribar a obrir un despatx a Ferrol, amb 34 anys ja era coordinador general d'Esquerrada Unida a Galícia.
El 2005 es va presentar a la presidència de la Xunta, però no va obtenir representació. L'any 2007 es va convertir en tinent d'alcalde a Ferrol. El 2012 va entrar de diputada al Parlament gallec per primer cop, però el seu pas per la política gallega va ser més aviat discret. A la política estatal hi va arribar el 2015, quan es va presentar a les eleccions generals amb En Marea, formació que llavors acollia Podem, Anova i Esquerra Unida. Però no va acabar d'anar bé. La formació a la qual representava no estava massa a favor de la coalició i Díaz va acabar deixant Esquerra Unida el 2019, després de la investidura fallida de Sánchez, per desacords amb el seu partit. Una de les crítiques que se li ha fet és haver deixat la coalició a Galícia dividida.
Auge dins el govern espanyol
Malgrat que Unides Podem anava perdent suport eleccions rere eleccions, finalment el 2020 es va aconseguir conformar el primer govern de coalició d'esquerres des de la Transició. I Iglesias, que mantenia una relació molt propera -fins i tot d'amistat- amb Díaz des de 2012, quan el primer feia d'assessor a la segona, li va guardar un lloc de privilegi a la Moncloa: el Ministeri de Treball. I quan el líder de Podem va plegar, ella va ocupar el seu lloc a la vicepresidència segona de l'executiu. En un context en què l'extrema dreta no estava tant a l'alça, Díaz ràpidament es va convertir en una figura de confrontació.
Mentre Iglesias havia plegat, Irene Montero es desgastava al Ministeri d'Igualtat, especialment per la llei del "només sí és sí" i un binomi PP-Vox que va posar-la a la diana dels atacs, també per ser la parella d'Iglesias. Per contra, Díaz anava sumant mèrits al Ministeri de Treball. Tot i que no sempre ha aconseguit tot el consens social, ha tirat endavant una reforma laboral, diverses pujades del salari mínim, la llei rider, la prohibició dels acomiadaments per acumulació de baixes mèdiques, els ERTO de la Covid o la cotització dels becaris a la Seguretat Social.
Ha estat en diverses ocasions la política estatal més ben valorada al CIS per davant de Sánchez i d'Alberto Núñez Feijóo. L'extrema dreta ràpidament la va posar en el punt de mira i la va batejar com la Fashionaria per la seva reconeguda passió per la moda. No va ser casual que la vicepresidenta espanyola compartís protagonisme amb Sánchez a la moció de censura de Vox just uns mesos abans de les eleccions espanyoles. Amb Iglesias fora de l'equació, tant l'exlíder de Podem com el president espanyol van veure Díaz com la nova esperança de l'esquerra espanyola. Al primer li havia de servir per salvar Podem de la irrellevància i al segon per mantenir-se a la Moncloa.
Sumar i el divorci amb Podem
Però les intencions de Díaz no eren mantenir amb vida Unides Podem, que carregaven cert desgast, sinó impulsar una nova marca. És quan, malgrat les reticències entre tots els actors, acaba naixent Sumar. Un projecte que va aconseguir el propòsit de presentar tots els partits d'esquerres estatals sota el mateix paraigües, però que no va donar els resultats electorals esperats: Sumar va aconseguir 31 diputats en les eleccions de 2023, nou menys que Unides Podem quatre anys abans. El desacord visible entre Díaz i les noves cares visibles de Podem després de la marxa d'Iglesias -Irene Montero i Ione Belarra- van ser evidents des del primer moment.
Primer va ser la poca presència de la formació morada en les llistes del 23-J, que van assumir a contracor per evitar que Podem quedés fora de l'arc parlamentari. També va quedar apartat de responsabilitats al nou govern espanyol, on hi ha la mateixa Díaz, Pablo Bustinduy (ex-Podem, alineat amb Errejón), Mónica García (Més Madrid), Ernest Urtasun (Comuns) i Sira Rego (Esquerra Unida). Tot plegat va fer que tot just mig any després de les eleccions, Podem acabés deixant Sumar i passant al grup mixt, on marca un perfil clar d'oposició a Sánchez. Iglesias va acabar admetent l'error d'apostar per Díaz.
En caiguda constant i dimissió
Malgrat la primera decepció electoral i el divorci amb Podem, l'abril del 2024 Sumar es dotava d'una direcció amb Díaz com a coordinadora general. Però els resultats continuaven sense acompanyar, amb un zero a Galícia, un sol diputat al País Basc i una lleugera caiguda dels Comuns a Catalunya. El detonant van ser les eleccions europees, on Sumar només va obtenir tres representants i fins i tot amb menys vots que la coalició d'ERC, Bildu i el BNG. Arran d'aquestes desfetes, Díaz va plegar dels càrrecs orgànics de Sumar tot just dos mesos després d'acceptar-los. El presumpte cas d'agressió sexual protagonitzat per Íñigo Errejón, llavors portaveu de Sumar, ho va acabar d'enfangar tot.
Quiero contaros una cosa.
— Yolanda Díaz (@yolandadiaz.bsky.social) 2026-02-25T10:59:40.271Z
Amb els fets a la mà, l'anunci de Díaz no ha sorprès massa a ningú. Que el seu lideratge tenia els dies comptats es va demostrar amb la seva absència a l'acte de refundació de Sumar impulsat amb els Comuns, Esquerra Unida i Més Madrid. En els últims dies, cap de les cares visibles de l'espai a l'esquerra del PSOE li havia volgut mostrar el suport explícit. Ara, però, l'esquerra espanyola es troba orfe d'un lideratge clar. Si Sánchez no avança els comicis, seran d'aquí poc més d'un any, cosa que dona cert marge per trobar una cara visible quan, per ara, pràcticament ni s'ha iniciat el càsting de candidats.
