"El cel no es pren per consens; es pren per assalt". És una frase dita per Pablo Iglesias a la primera assemblea de Podem a Vistalegre el 2014. Una declaració d'intencions, inspirada en les aspiracions revolucionàries de Karl Marx o Lenin, i que donava el tret de sortida a l'intent més proper de l'esquerra espanyola de menjar-se el PSOE i acabar amb el bipartidisme. Va anar de poc més de 300.000 vots que el 2016 es produís un sorpasso que podria haver canviat la història. Però no es va aconseguir i, sense voler-ho, va ser el principi de la fi d'una caiguda pronunciada de l'esquerra espanyola que, malgrat tenir encara responsabilitats de govern, es troba en crisi constant i en una lluita per la supervivència. Aquest dissabte es viu un nou intent de refundació dels partits de Sumar amb moltes incògnites per resoldre.
En l'auge i la caiguda de l'esquerra espanyola hi ha factors interns i externs. No ajuda un context mundial en què la frustració ha passat de ser capitalitzada per l'esquerra a fer-ho per l'extrema dreta. Tampoc és de massa utilitat que el PSOE passi per hores baixes amb la credibilitat de Pedro Sánchez i el seu entorn en constant entredit. Però el que potser ha generat més desconfiança entre l'electoral progressista és la baralla constant. Les conseqüències? Un Podem cada cop més residual i el lideratge de Yolanda Díaz en vies de morir, si bé Sumar continua formant part del consell de ministres. La unitat que es pregona per totes bandes és cada cop més complicada i amenaça de deixar l'espai a l'esquerra del PSOE en xifres sota mínims.
A la Moncloa, però en crisi
Mai un partit a l'esquerra del PSOE havia aconseguit cinc milions de vots, 71 diputats al Congrés i un poder territorial tan ampli amb alcaldies simultànies a Barcelona i a Madrid. El 15-M no havia assaltat la presidència del govern espanyol, però gaudia d'una posició inèdita en la història d'aquest espai polític. Ara bé, no va ser possible fer un govern progressista per la negativa de Sánchez a conformar un govern de coalició i Unides Podem va anar debilitant-se electoralment. En les eleccions espanyoles del 2019 es va aconseguir, finalment, que Sánchez pactés amb Podem, però el PSOE va capitalitzar la caiguda del PP davant la sentència de la Gürtel o la gestió del procés independentista. Malgrat tenir Pablo Iglesias com a vicepresident del govern espanyol, l'espai progressista només feia que donar mostres de debilitat.
És el moment en què Podem entra en una crisi constant, malgrat estar a la Moncloa. De les tres cares visibles dels inicis de Podem només quedava Iglesias, ja que Juan Carlos Monedero havia abandonat el projecte el 2015 per discrepàncies i el 2019 Íñigo Errejón va abandonar la formació i va fer tàndem amb Manuela Carmena a Més Madrid. La divisió interna i les discrepàncies constants van desgastar la formació a la vegada que governava a l'Estat. Davant aquesta situació, Iglesias va decidir fer un pas al costat, deixar el govern espanyol i "sacrificar-se" per salvar uns pocs escons per Podem a l'Assemblea de Madrid davant una Isabel Díaz Ayuso que va arrasar. La plataforma d'Errejón -ara fora de la política- va menjar-se a Iglesias, amb Mónica García quedant fins i tot per sobre del PSOE, i demostrant que l'hegemonia de l'esquerra a la capital ja no era per Podem.
L'aposta per Yolanda Díaz i el trencament Podem-Sumar
Mentre la figura d'Iglesias es degradava i arrossegava la d'Irene Montero, erosionada també pels problemes de la llei del "només sí és sí", la ja ministra de Treball, Yolanda Díaz, anava a l'alça. El mateix Iglesias i el seu entorn van promoure-la com la nova líder del moviment a l'esquerra del PSOE. Però Díaz va voler fugir de les sigles de Podem, que carregaven cert desgast, i va començar a moure fitxa per impulsar una candidatura d'unitat de les esquerres, que havia quedat esguerrada, en gran part, per culpa de les discrepàncies entre els fundadors de Podem. És quan, malgrat les reticències entre tots els actors, acaba naixent Sumar. Un projecte que va aconseguir el propòsit de presentar tots els partits d'esquerres estatals sota el mateix paraigües, però que no va donar els resultats electorals esperats: Sumar va aconseguir 31 diputats en les eleccions de 2023, nou menys que Unides Podem quatre anys abans.
El desacord visible entre Díaz i les noves cares visibles de Podem després de la marxa d'Iglesias -Irene Montero i Ione Belarra- van ser evidents des de les intencions de la gallega de crear una coalició que agrupés totes les formacions a l'esquerra del PSOE. Primer va ser la poca presència de la formació morada en les llistes del 23-J, que van assumir a contracor per evitar que Podem quedés fora de l'arc parlamentari. També va quedar apartat de responsabilitats al nou govern espanyol, on hi ha la mateixa Díaz, Pablo Bustinduy (ex-Podem, alineat amb Errejón), Mónica García (Més Madrid), Ernest Urtasun (Comuns) i Sira Rego (Esquerra Unida). Tot plegat va fer que tot just mig any després de les eleccions, Podem acabés deixant Sumar i passant al grup mixt, on marca un perfil clar d'oposició a Sánchez. Iglesias va acabar admetent l'error d'apostar per Díaz.
El trencament entre Sumar i Podem també ha estat visible a Catalunya. Els Comuns s'han posicionat a favor de Yolanda Díaz i formaran part de la refundació de Sumar. De fet, els catalans i Més Madrid són les úniques forces regionals que formaran part de l'acte d'aquest dissabte mentre altres es mantenen a l'expectativa. Jéssica Albiach va estripar el carnet de Podem per no permetre la doble militància amb Sumar, Gerardo Pisarello -alcaldable de BComú - també està alineat amb Sumar i Candela López, coordinadora dels Comuns, està en la primera línia de la refundació de l'espai, en un moment en què les enquestes no conviden a l'optimisme. Sumar i els Comuns han agafat l'espai de l'esquerra alternativa tot i que en les últimes europees Podem els va superar en vots a Catalunya. Ada Colau, enemistada amb Iglesias, sí que ha demanat que Sumar i Podem retrobin la unitat.
- Rita Maestre, Lara Hernández, Antonio Maíllo, Mónica García i Ernest Urtasun en l'acte d'aquest dissabte
- ACN
I ara, què?
Després del desgavell, l'espai a l'esquerra del PSOE viu una nova refundació aquest dissabte. L'impulsaran Sumar, Esquerra Unida, els Comuns i Més Madrid sota el lema "Un pas endavant" i sense un lideratge clar. Díaz no assistirà a l'acte i s'insinua que no repetirà com a candidata mentre no hi ha una alternativa sòlida. Podem ha deixat caure que no formarà part del projecte i que el problema ja no és amb la vicepresidenta espanyola: "Han fet més quatre diputats de Podem que cinc ministres de Sumar", diuen des de la formació morada. Tampoc queda clar quin serà el paper de Compromís, la Chunta Aragonesista o Més de les Illes Balears, que en els anteriors comicis van formar part de la coalició i ara han preferit no posicionar-se.
Mentrestant, Gabriel Rufián alimenta un front d'esquerres d'escàs suport dels partits, tampoc dels que conformen Sumar. ERC, Bildu i el BNG ja han advertit que aniran sols i només als seus territoris, on es presenten amb bones expectatives i fins i tot poden xuclar vots a l'esquerra espanyola, com ha passat amb la mateixa Chunta en les últimes eleccions a l'Aragó. Per contra, la unitat de les forces progressistes estatals sembla una quimera a hores d'ara. Les forces nacionalistes pugen i podrien estar en disposició de garantir un nou executiu del PSOE si la suma dona, però aquest cop pot ser que l'esquerra estatal no hi arribi. "De què em serveixen deu o dotze diputats d'ERC si Abascal és ministre?", es preguntava Rufián. La qüestió de fons és què toca fer, si és que es pot fer alguna cosa, per frenar per enèsim cop una extrema dreta que està amb més números que mai d'obrir les portes de la Moncloa.
