Per entendre les claus del 23-F cal parlar amb Roberto Muñoz Bolaños (Madrid, 1970). Doctor en Història, aquest investigador que dona classes a la Universitat Camilo José Cela és un dels qui més i millor han furgat en la intrahistòria de l’intent de cop d’estat. El seu llibre El 23-F y los otros intentos de golpe de estado de la Transición (Espasa) és bàsic per saber molts dels interrogants que encara resten d’aquell episodi. Malgrat la desclassificació de documents aprovada aquesta setmana, Muñoz Bolaños assegura que queden papers per saber.
Quina valoració fa de la documentació desclassificada del 23-F?
Decebedora. S’ha de reconèixer també que conec força la documentació i per un altre pot ser més interessant. Però per mi ho és perquè no hi ha la documentació que un antic director del CNI, Alberto Saiz, ha dit que s’ha destruït.
Quin contingut era?
Eren els informes de les reunions fetes amb molta anterioritat al 23-F empresaris i polítics conservadors a l’objecte de preparar diverses operacions per derribar Adolfo Suárez. I el que ha dit Alberto Saiz és que falta molta documentació d’aquest tipus. Són informes per conèixer la Solució Armada. Conec l’existència d’aquests informes perquè s’hi va referir el general Juan María de Peñaranda en la seva tesi doctoral. Era membre del SECED, el servei d’informació que depenia de l’almirall Carrero Blanco. Peñaranda havia assistit a aquestes trobades.
Està actiu el general Peñaranda?
Sí, però no parla. No es deixa de ser mai un agent dels serveis.
És en aquesta documentació on hi hauria el gran buit?
Aquí estaria el gran buit. Saiz diu que ha desaparegut. Que no està on hauria d’estar.
De quins noms estaríem parlant?
De figures com Carlos Ferrer Salat, que va ser president de la CEOE, el banquer Alfonso Escámez, Max Mazin, Luis María Anson, Federico Silva Muñoz, Luis Valls Taberner. Són els noms que va esmentar Peñaranda. Però aquestes converses són molt anteriors al 23-F i també a la Solució Armada. Part d’elles comencen a produir-se des del moment que Suárez no segueix les indicacions que se li havien fet sobre com havia de dur a terme el procés de canvi polític. Tothom pensa que a Suárez el va elegir el rei. Efectivament. Però abans, el maig del 1976, Suárez va passar un examen davant un grup d’empresaris.
Quin grup era?
Va ser una trobada a casa del banquer Ignacio Coca. Allí li van donar el plàcet. Durant aquesta trobada, Suárez va parlar d’una democratització, però mantenint les institucions del règim, que caldria legalitzar els socialistes, però mai els comunistes. Miri com va anar la reunió que a l’acabar, Emilio Botín pare va dir: "És un tipus maco, però sembla molt de dretes". Poc després, en la reunió del Consell del Regne, que havia d’elevar una terna de noms al rei per ser designat el president, un dels seus integrants, Miguel Primo de Rivera, nebot de José Antonio, va subratllar que la persona que s’elegís havia de ser de la plena confiança dels banquers.
Suárez era vist aleshores com el candidat de les elits. Però un cop al poder, Suárez va veure la situació espanyola i va anar més enllà del que se li havia indicat. Va legalitzar el PCE, aspecte al qual es dona molta importància. Però la legalització del PCE també la volia el rei i Torcuato. El que no van perdonar a Suárez és que iniciés un procés constituent després de les eleccions del 1977. Això no estava previst. Era la ruptura amb el franquisme.
En quin moment aques corrent conspirador conflueix en la Solució Armada?
En un primer moment, observen el nom de Gregorio López Bravo, exministre de Franco i figura molt brillant. Havia anat en la mateixa terna de Suárez. És a partir del 1979 quan el nom d’Alfonso Armada va desplaçant el de López Bravo. La crisi greu que hi ha a Espanya de l’economia a ETA fan que s’obri pas l’escenari d’un cop d’estat dur. per evitar això hi ha qui pensa que el millor antídot és un govern presidit per un militar de confiança.
I fins a quin punt el rei participa d’aquesta Solució Armada?
El rei no s’hi oposa. En té coneixment i, a partir d’algun moment, no s’hi oposa.
Anem als mesos previs al 23-F. La figura de Luis María Anson és important.
Ho era ja des del 1977. Les primeres reunions les organitza a la seu de l’agència Efe que presidia.
En aquest moment, el gener del 1981, Suárez dimiteix.
Dimiteix perquè sap d’aquestes operacions. Aquí el document més interessant és el dietari d’un empresari català, Ferrer Salat.
Està publicat?
No, però hi he tingut accés. El desembre del 1981 escriu: "A. A. està disposat a presidir un govern. A. S. ha dit que un militar de presidit només serà per damunt del seu cadàver".
És un testimoni impressionant.
Ferrer Salat, que presideix la CEOE, escriu que Armada accepta ser president, però que Suárez no vol ser substituït per un militar. Són coses que he publicat en el meu llibre.
Fins allà on sabem, Joan Carles I queda exonerat del 23-F?
Joan Carles I no va tenir res a veure amb el 23-F. És que era una operació perillosíssima. Creava un buit de poder i, a més, Joan Carles I no controlava plenament l’exèrcit. Un ampli sector criticava el rei de la situació. Hi havia el bloc anomenat dels coronels. En la documentació d’aquests dies apareixen referències als coronels i hi ha qui creu que han descobert la Mediterrània, però són papers de fa 45 anys. Eren militars blaus, per dir-ho d’alguna manera. Però Armada creia que aquest buit de poder era el que afavoria la seva operació.
Vol dir que en el moment de dimitir Suárez, Armada es queda sense cartes.
Sobretot perquè Suárez, de manera intel·ligent, treu el nom de Leopoldo Calvo Sotelo. D’aquesta manera, impedeix que els ector crític de la UCD, hostil a Suárez, pugui intentar derrocar-lo acordant una moció de censura amb el PSOE. És aleshores quan Armada recorre a Antonio Tejero.
L’ordre d’ocupar el Congrés…
Li dona Armada a Tejero en una reunió el 21 de febrer, en el carrer Juan Gris de Madrid. En un pis que pertanyia a una empresa de seguretat anomenada Seprose, propietat d’Antonio Cortina Prieto, germà del comandant José Luis Cortina del Cesid i que donava suport a Armada.
Cortina és clau. Va ser l’únic processat que va sortir en llibertat.
És un dels elements decisius. És La Mella Prusiana, un pseudònim que utilitza un periodista d’extrema dreta, Fernando Latorre, sotsdirector d’El Heraldo Español, a qui Cortina filtra molta informació sobre les operacions en marxa. Cortina és clau per generar una psicosi colpista. Sembla que és ell qui està al darrera del Col·lectiu Almendros, molt actiu en aquells temps i que publicava articles a El Alcázar. Volia crear una psicosi que impulsés els partits polítics a donar suport a Armada.
Armada enganya el rei?
No li diu tota la veritat. Ell mateix ho reconeix en un llibre de converses.
No estaven tan distanciats, en tot cas, com s’ha dit.
No. S’havien reunit el 13 de febrer a la Zarzuela. La meva tesi és que en aquesta trobada Armada va dir al rei que hi havia moltes tensions a l’exèrcit i podia haver un cop d’estat. I que el rei el va autoritzar que si es produïa, ell intentés reconduir-ho. Però Armada ho va entendre d’una manera determinada. Aleshores es posa en marxa el 23-F. Li va poder l’ambició. També es tractava de donar un gir conservador al sistema democràtic. No tot era ambició.
En la documentació declassificada apareix un paper que parla dels contactes de Joan Carles I amb Armada i Milans abans del judici per mirar de controlar el relat dels colpistes.
Sí, però és un document valorat com a A2, que significa una informació no contrastada. Només són considerades com a corroborades les documentacions qualificades com a A1.
Es podria dir que potser no hi va haver trama civil en el 23-F, però molts civils poderosos van jugar amb foc en aquell 1980.
Trama civil no n’hi ha. En els mesos previs, diria que hi havia polítics que van jugar amb foc. Més que els empresaris, que tenien la seva idea des del 1977. Van ser els polítics els qui van parlar de recórrer a un general.
Aquí estaria el sector crític de la UCD, gent del PSOE…
I del Partit Comunista. Com Jordi Solé Tura i Ramón Tamames, que anava en el govern d’Armada. Tamames va parlar en favor d’un militar. Però Santiago Carrillo li va replicar dient-li que no sabia què era el PCE.
La direcció de Felipe González va coquetejar amb Armada?
El PSOE estava obsessionat a acabar amb Suárez. Això ho explica molt bé Jordi Pujol en les seves memòries. Per desfer-se de Suárez estaven disposats a recórrer a un militar en una moció de censura.
Tots volien acabar amb Suárez.
És cert que la situació era greu. Hi havia un govern, però el grup parlamentari de la UCD s’havia descompost, una crisi econòmica feixuga, ETA matava sense parar. No feia tant que havia mort el general Franco. S’han d’entendre els contextos.
