Ada Colau obre etapa, la tercera. Després d'anys de xup-xup respecte a un possible salt polític més enllà de Barcelona, de rumors, desinformacions, sospites permanents i algunes temptatives internes certes, Colau ha fet el pas. És la candidata del Front Ampli a l'Estat. Enrere queden les dues etapes anteriors. La primera va quedar definida per una persistència destacada en militàncies diverses (antiglobalització, contra la guerra de l'Iraq o en moviments veïnals) i va consolidar-se amb la lluita pel dret a l'habitatge, fins al 2014. La segona va abraçar el municipalisme, ja des de la política institucional, fins al 2024. La tercera mira al Congrés dels Diputats, i encara no se sap quant d'espai ocuparà en el recorregut d'una figura que, fins ara, sempre ha sabut ser rellevant.
El tercer capítol del recorregut de Colau té una mica dels dos anteriors. L'etapa iniciàtica anava de bregar en condicions adverses, amb les poques victòries que proveeix el carrer, i de fer-ho contra els grans poders econòmics locals i internacionals. La segona va tenir més a veure amb saber construir una resposta política a una indignació que havia impregnat capes àmplies d'una societat immersa en una crisi colossal, però fer-ho en el moment adequat i amb un corrent de vent favorable als canvis anti-establishment.
Ara, Colau és un actor reconeixible de la classe política. Fa més d'una dècada que ha assumit un paper influent en negociacions, tant catalanes com estatals, des de l'espai dels Comuns. De vegades, obertament, i d'altres, passant per sota pel radar públic. Tanmateix, aquest pas endavant pel Front Ampli -presentant-se per Barcelona- recupera essències iniciàtiques: torna a donar-se en un clima advers, i torna a confrontar un context bel·licista, a més de tenir expressions explícites contra les pressions i interessos de les grans fortunes internacionals. Alhora, però, neix des de la política institucional i en plena multicrisi, amb escenaris electorals plens d'incògnites.
Un camí entre victòries i retrets
Sigui com sigui, el rumb de l'exalcaldessa és difícil d'endevinar. El trajecte vital de la filla del Guinardó contempla formar part del pinyol de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) i ser-ne la portaveu, en un moment en què els desnonaments van començar a despuntar com a sagnia social, però també inclou haver pogut ser ministra. Ella mateixa ha explicat que va tenir almenys una oferta en ferm sobre la taula, la que hagués implicat sumar-se al govern de PSOE-Sumar, l'any 2023, després d'haver quedat destronada a l'Ajuntament de Barcelona.
La seva acció política al capdavant del consistori ha conegut victòries identificables, fins i tot en àmbits difícils d'intervenir-hi, com els límits al turisme o al trànsit privat, però també ha topat amb la frontera entre la retòrica i les capacitats polítiques. Igualment, la seva carrera està marcada també per haver hagut de xocar contra retrets insistents. Els que es basen en la veritat li recorden que va prometre sumar 8.000 pisos en un sol mandat al parc de lloguer social, mentre que en dos mandats va acabar sumant-ne uns 4.600. Els que es basen en mentides han recorregut a la imaginació i li han atribuït, sobretot a través de les xarxes socials, residències de luxe a Pedralbes, Sant Gervasi o Horta. Durant el seu exercici com a alcaldessa, però, ella sempre havia viscut de lloguer al barri del Camp d'en Grassot i la Gràcia Nova, en un pis normal i corrent, sense cap atribut benestant, que Nació va arribar a visitar. Ara, en el preludi de la cursa electoral, la mateixa Colau ha anunciat que va marxar d'aquell habitatge perquè ja no podia continuar assumint el preu del lloguer.
La cara més visible de Barcelona en Comú, i ara primera espasa del Front Ampli a l'Estat, sempre s'ha mogut amb habilitat al terreny comunicatiu. Malgrat tenir reticències explícites sobre el paper dels grans mitjans de comunicació, també els ha buscat habitualment quan ho ha requerit, especialment en el format televisiu. Ha estat als platós on ha explicat situacions com la de la recent mudança per motius econòmics (Cafè d'Idees, La2) o la seva condició de dona bisexual (Sábado Deluxe, Telecinco), però també ha estat a la televisió on ha projectat habitualment pressions concretes, com quan volia assenyalar Pedro Sánchez per la no aprovació de la regulació de lloguers o quan reclamava a la GSMA que exclogués Israel del Mobile World Congress.
De la mateixa manera, la seva relació amb les xarxes socials és particular. Malgrat marxar de Twitter -ara X- en considerar que era una cambra d'eco d'odi, en altres entorns, com Instagram, ha mostrat una comoditat poc habitual entre la classe política. Des d'allà va comunicar la seva implicació amb la Flotilla de la Llibertat cap a Palestina i, també des dels seus perfils, va alçar recentment el to contra el PSOE i va demanar a Sumar que marxés del govern si no es feia un cop de timó en matèria d'habitatge. Ara, en clau comunicativa ha fet un nou salt: ha tornat a X per respondre el youtuber Jordi Wild i acceptar la invitació per fer-li una entrevista al seu canal.
La novetat de la victòria improbable
A l'actual escenari ha arribat després d'anys de sospesar si era un bon moment per implicar-se en unes llistes electorals a Catalunya o a l'estat espanyol. Internament, s'assenyala que les decisions les pren de manera molt autònoma o amb un nucli molt reduït de consultes. I ara el moment l'ha atropellat amb una dreta i ultradreta inflades, tant en territori espanyol com en clau internacional, i amb un espai a l'esquerra del PSOE que finalment ha tornat a mostrar els límits de les seves complicitats. Colau havia arribat a compartir actes electorals amb Irene Montero (Podem) i ara han estat dues peces clau d'un tauler de negociacions que ha acabat descobrint un escenari fragmentat. El Front Ampli i Podem competiran arreu de l'estat espanyol, a excepció del País Valencià i les Illes Canàries.
Tot plegat fa que, en el clima institucional, una de les principals novetats d'aquest moviment d'Ada Colau és que per primera vegada es presenta a unes eleccions que sap que no guanyarà. Els tres comicis barcelonins la van deixar com a guanyadora (2015) o com a candidata pròxima a la victòria (2019, 2023). Ara, l'escenari estatal inaugura un nou terreny. A Catalunya es disputarà el vot, sobretot, amb Gabriel Rufián (ERC) i amb Jordi Hereu (PSC), un altre exalcalde barceloní. Serà l'origen d'una tercera etapa que encara s'ha de farcir.
