Socunbohemio

cantant

«El nostre desig és poder viure de la música»

Cultura

Artur Viñas presenta el seu segon àlbum, "Manual per a especialistes", i aprofita per reflexionar amb Nació de la figura del músic i del sector cultural català: "Depèn de les subvencions"

Publicat el 22 de novembre de 2026 a les 17:08

Socunbohemio va començar com un projecte íntim, gairebé accidental, entre les quatre parets de l’habitació d’Artur Viñas (Barcelona, 2000), quan aleshores, encara no s’imaginava que aquelles cançons que compartia a les xarxes s’acabarien convertint en una banda completa. La pandèmia li va permetre dedicar més temps a la música i, a mesura que el projecte creixia, va veure la necessitat de sumar-hi músics per portar-lo als escenaris. “Començo el projecte sense cap mena de pretensió, una mica com a passatemps des de la meva habitació”, recorda d’aquells inicis. En paral·lel, va acabar els estudis de Física, es va especialitzar en Física Fonamental i va fer el treball de final de grau sobre exoplanetes, mentre la música guanyava cada vegada més pes a la seva vida.

El cantautor va decidir fer una crida per a les xarxes per trobar companys que poguessin fer créixer el projecte i portar-lo als escenaris. Entre aquells que van respondre a la crida d’Instagram s’hi va trobar en Biel Colomer (Cardedeu, 1999), productor i baixista, que va descobrir el cantant i de seguida s’hi va interessar. “A mi m’agrada molt descobrir les coses noves que surten i la gent que té bones idees”, explica. La trobada va acabar consolidant una banda que en aquests moments, amb Gerard López a la guitarra i amb Òscar Acón a la bateria, acaben de presentar el segon àlbum, Manual per a especialistes, un treball de 12 cançons que acompanya l’evolució de Socunbohemio i que confirma com aquell projecte nascut sense un rumb concret, ha anat trobant el seu lloc.

Com acaba un físic, dedicant-se a la música? 
Artur (A): Bé, de fet, em continuo dedicant a la Física. La música és una cosa que ens encanta i a la qual intentem dedicar tot el temps que podem, però els nostres ingressos no venen d'aquí. Viure de la música és força complicat a Catalunya i, tot i que tenim alguns ingressos, no són suficients per viure'n. És una realitat bastant habitual; sorprèn veure que molts músics que et podries pensar que s'hi dediquen professionalment en realitat no hi poden viure. També intentem professionalitzar el projecte i transmetre, de portes enfora, una imatge professional de tot el que fem.

Biel (B): A més, és un món car. Fer un disc, pagar els assajos, comprar material o produir videoclips implica moltes despeses, i els diners s'esfumen molt de pressa. Esperem que en un futur la música ens pugui retornar tot aquest esforç i que en puguem viure, però ara mateix no és el cas.

A: Malgrat tot, el nostre desig és aconseguir-ho. Ens encantaria dedicar-hi molt més temps i energia, perquè compaginar una feina de dilluns a divendres amb un projecte artístic és molt difícil. La música, més enllà de les tasques que has de fer, requereix energia, creativitat i predisposició. És un esforç extra que has de ser capaç d'assumir, i no sempre tens aquesta energia. De vegades reserves una tarda per treballar en el projecte, però arribes tan cansat després d'una setmana intensa que no ets capaç de fer-ho.

A què us dediqueu? 
A: Treballo al Barcelona Supercomputing Center, gestionant dades meteorològiques. Descarrego dades, les formatejo... Tinc la meva faceta de científic de dilluns a divendres i, després, la de músic, que és la que m'omple el cervell la resta de temps. Són maneres de fer molt diferents, però totes dues m'aporten eines molt interessants que m'han servit a l'hora d'afrontar reptes. La part més freak de la música, per exemple, com la investigació sobre sintetitzadors o les ones, m'agrada explorar-la gràcies al meu bagatge en física. Vaig aprendre sobre les ones a través d'equacions i d'una manera molt diferent de la que ho faig ara, treballant amb aparells que les generen, jugant amb els fenòmens que s'hi produeixen i veient que són coses que ja havia estudiat. És divertit poder connectar els dos mons. També és cert que ens diem Socunbohemio i sembla que estiguem fluint, però és tot el contrari, som gent molt treballadora que ens costa trobar-nos, però així ho fem. 

 


B: Sí, sovint ens autoexplotem, com que no tenim cap horari establert, tampoc hi ha un límit d'hores que ens dediquem al grup, llavors acabem treballant en el projecte constantment. A més, jo també estic produint música per altra gent. Últimament, he estat molt centrat en Socunbohemio, perquè aquest disc ha comportat molta feina, però van venint artistes a l'estudi i sempre estic obert a nous projectes. Soc productor, també he fet classes de música i toco amb altres músics en concerts; vaig fent una mica de tot. Tinc un estudi a Cardedeu i, amb el meu germà, n'hem muntat un altre a Maçaners, als peus del Pedraforca. Em vaig adaptant i vaig fent segons el que surt.

Així, res de bohemis, no?
A: No, no! La part bohèmia la tenim, però la mantenim una mica callada i, quan podem, la traiem. Estem gestionant quaranta mil coses i, de cop, et trobes als peus del Pedraforca, on hem aconseguit passar una setmana tots junts a l'estudi i aleshores, penses: “Ara sí, anem a fer el disc, estem tranquils i podem ser uns bohemis”. (Riuen).

 


B: Quan componem i creem és, probablement, el moment més bohemi del projecte. ‘Manual per especialistes’ s'ha fet, en gran part, allà i a Cardedeu. Al Pedraforca és molt fàcil inspirar-se. Era impressionant; obries la porta de l'estudi, feies deu passes i tenies el Pedraforca davant. Una meravella.

A: Amb el silenci de la natura, que en realitat no és ben bé silenci; sents els ocells, el vent, tot el que t'envolta... 

  • Artur Viñas, durant l'entrevista amb Nació

I d’aquí en surt aquest segon àlbum que consta de 12 cançons: Manual per a especialistes. Què hi trobem? 
A: En aquest disc hi ha, sobretot, una recerca per entendre i conciliar dos mons que, en un moment determinat del procés d'escriptura, vaig veure molt separats: el món on passaven les coses i el món on jo les vivia. Em vaig adonar que, quan recordava memòries o experiències que m'havien passat, no sempre coincidien al cent per cent amb el que havia succeït realment. Hi havia un espai entre totes dues versions, i les cançons neixen d'aquesta descoberta i intenten entendre'l.

Al principi, Manual per a especialistes era una mena de manual d'instruccions per aprendre a viure més aferrats a la realitat, a entendre el món tal com és. Però crec que, a poc a poc, el disc acaba entenent que potser no cal conciliar aquests dos mons. La versió que cadascú construeix de les seves vivències és totalment vàlida i, fins i tot, pot ser més interessant que la realitat dels fets, que és el que va passar allà fora. És un disc molt nostàlgic, que mira cap al passat i que intenta entendre coses.

Sou nostàlgics? 
A: Sí, molt, tant en aquest disc com, probablement, en els anteriors. Som reflexius. Manual per a especialistes té moments molt esperançadors, que són també la part bona de l'experiència global, perquè hi ha una dimensió molt trista. Necessitem jugar amb els contrastos perquè, si no, no hi ha recorregut emocional. El que hem fet és obrir una porta molt petita per on entra una mica de llum, que a poc a poc es va apropant. 

 


El disc comença en un punt molt trist i, gradualment, aquesta esperança va guanyant terreny. Al final, et quedes amb un bon regust. És una experiència emocional intensa, que potser t'ha fet plorar, però que quan s'acaba et deixa bon cos. I crec que aquesta és una de les coses que funcionen del disc. El disc sona més aviat a tardor -excepte ‘Un dia qualsevol d’agost’-, que havia de sortir a l'estiu. De fet, Socunbohemio, en general, és tardor.

Tota la raó! Amb Love of lesbian ocupeu el top rànquing de grups musicals de tardor! Ideal per escoltar-vos amb el fred, la llar de foc… 
A: M'encanta aquesta estació, és la meva preferida, sens dubte.

B: En el meu cas no, soc més de primavera o estiu. Tot i això, ens va passar que vam gravar la meitat del disc a finals de l'estiu passat i, l'altra meitat, entre finals de setembre i octubre. Aleshores, ja enceníem la llar de foc a l'estudi. Va ser molt bonic ser allà, encendre-la i posar-nos a gravar mentre a fora plovia. Nosaltres érem dins l'estudi treballant les cançons i crec que aquesta atmosfera va impregnar el disc, per això, probablement sí que té un punt molt de tardor.

  • Biel Colomer i Artur Viñas, durant l'entrevista amb Nació 

En el teu cas, Biel, què et caracteritza com a productor? 
B: Moltes vegades, les demos que rebo són un garbuix d'idees més o menys desordenades. La meva feina consisteix a posar-hi ordre i a destacar aquells elements amb què connecto especialment. També és una qüestió de gustos; potser un altre productor prendria decisions diferents, per això cadascú té el seu segell. En el meu cas, identifico les coses que em criden l'atenció i intento donar-los forma. També treballo en la construcció del so del disc; com volem que soni i què hem de fer per aconseguir-ho. Aquí és on entro a decidir com gravem les coses, quins elements funcionen per arribar al so que busquem, quins instruments fem servir i quins descartem.

A: Com a productor, el Biel té molta visió de quines idees funcionen, quines no, i de com treure'ls bon partit. També aportes una mirada més freda i tècnica en determinats moments. Jo em puc vincular emocionalment a alguns elements i tu pots posar-hi distància i dir-me: “Per molt que t'agradi aquest instrument, no encaixa en aquesta cançó i no passa res, ja el farem servir en una altra”. Aportes una mirada més objectiva i externa que, quan fa tant de temps que treballes en un disc, és molt necessària. 

 


B: I a la inversa, a vegades soc jo qui s'encaparra amb alguna cosa i entre tots em diuen; “Ei, potser això no acaba de funcionar”. I aleshores ho repensem. Hi ha cançons que hem refet quatre vegades abans de trobar el so concret, però saps que has arribat al resultat quan al final tothom se sent tranquil i satisfet amb el que escolta.

I ho heu aconseguit! Com ha rebut el públic aquest segon àlbum?
A: Un dels comentaris que més hem rebut és que la gent ha pogut connectar amb emocions que potser normalment té adormides, perquè de vegades fa mandra despertar sentiments de tristesa o de nostàlgia. El disc t'hi acosta i t'acompanya en aquest procés. També hem observat, a través de les estadístiques de les plataformes de distribució, que tenim un públic d'un rang d'edat molt ampli i divers.

B: Tenim un públic molt variat. Als concerts veus gent de tota mena i no sabria identificar un perfil concret de seguidor. Hi veus des de gent molt jove fins a persones més grans que també venen i canten les nostres cançons. 

  • Artur Viñas i Biel Colomer, fotografiats a L'Auditori

Que bé! Com veieu l’actual escena catalana? 
B: És un bon moment perquè hi ha molts projectes i molta gent fent coses interessants i diferents. Alhora, però, em sap greu que molts d'aquests projectes no puguin viure de la música ni tinguin prou oportunitats per créixer. 

A: En aquest sentit, hi intervenen molts factors. Un dels principals, és que el sector cultural està molt precaritzat i depèn de les subvencions, que no arriben a tothom de la mateixa manera, sinó que sovint estan pensades per a determinats sectors i estructures. Els artistes no reben directament aquestes ajudes. Les discogràfiques, per exemple, s'organitzen com a organismes i tenen subvencions específiques; passa el mateix amb els festivals i les productores. Tot plegat configura un circuit molt tancat i monopolitzat, al qual és molt difícil accedir. També hi ha qui aconsegueix entrant-hi trepitjant fort, fent una proposta molt diferent, amb el suport del públic, però no hi ha cap fórmula màgica. Caldria més organització entre els artistes i sumar forces, tot i que és complicat perquè som un col·lectiu molt dispers.

 


B: Crec que una de les coses més boniques del nostre projecte és que fem el que realment volem fer i que, gràcies a això, connectem amb la gent. Si hem de créixer, com a mínim volem que sigui perquè hem mantingut la nostra manera de fer i no hem canviat res per agradar a algú o per aconseguir tocar en un lloc determinat. Quan tens un públic propi i prou força gràcies a la gent que et segueix, les portes s'obren i pots començar a organitzar coses pel teu compte.

A: La gent també reconeix aquesta autenticitat i personalitat pròpia. Però és una cosa que s'ha de treballar, no apareix espontàniament. Per això creiem que cal invertir-hi esforços i cuidar-la.

Totalment, i el més gratificant de l’ofici? 
A: Sens dubte, connectar amb la gent. Quan algú ve a un concert o escolta una cançó i connecta amb alguna cosa que hi troba. Això fa que a tu, a la vegada, també et permeti reconnectar amb aquella creació. Perquè tu continues fent la teva vida, però de cop algú et torna a posar en contacte amb aquella cançó i amb allò que havies fet. És com tancar un cercle, un moment molt especial, gairebé màgic i molt bonic.

B: Sí, per una banda, connectar amb la gent als concerts i, per l'altra, aconseguir acabar una cançó i sentir que ha quedat rodona. Poder dir; que content que estic amb el que hem fet! És molt gratificant veure com les idees que tenies al cap finalment prenen forma i arriben al món. Potser el resultat ha canviat respecte del que t'havies imaginat inicialment, però, així i tot, estàs molt satisfet amb el que has aconseguit. Estem molt contents de com ha quedat el disc i de la rebuda que té. Tenim moltes ganes de fer concerts i de connectar amb tota aquesta gent que també ha connectat amb la nostra música.

A: Estem rebent molt bon feedback, també de gent que ens està descobrint i que no ens havia sentit mai. Això és molt bonic, perquè teníem moltes expectatives i molts nervis amb el llançament. Mai saps com anirà ni com rebrà la gent el disc i, de cop, quan ja has passat tot aquest procés i pots descansar una mica, t'arriba aquesta onada de missatges positius. És molt gratificant. 

Escull Nació com la teva font preferida de Google