La cantautora i pianista Meritxell Neddermann (Vilassar de Mar, 1990) continua explorant els límits del seu univers musical amb Classic Electro Drama, el seu darrer àlbum que neix com una nova mostra d’una manera d’entendre la música sense encasellaments. Criada en una família de músics, amb el piano com a primer llenguatge i una formació marcada per la sensibilitat musical que es respirava a casa, Neddermann ha anat construint una veu pròpia, que defuig les etiquetes i combina amb influències diverses. “Sempre hi ha hagut aquesta cosa de ser una mateixa, sense disculpa”, confessa, reivindicant una autenticitat que també travessa la seva trajectòria artística.

Germana de la també cantautora Judit Neddermann -amb qui anualment comparteix escenaris en els tradicionals concerts de Nadal-, la Meritxell ha trobat el seu propi camí més enllà de les comparacions inevitables. La música, a casa, no era només una vocació, sinó també una manera d’educar l’oïda i de relacionar-se amb el món; “quan ens posaven música de petites a tot drap i ens deien que miréssim la línia de baix, era un tipus de teràpia o, com a mínim d’educació, de pedagogia”. Amb ella, des del Palau de la Música Catalana parlem del seu nou àlbum i del recorregut que l’ha dut fins al seu darrer treball, el seu tercer disc en solitari. 

Tornem enrere, perquè vas estar fent estades a Boston i a Nova York. Què hi vas aprendre? 
Quan vaig entrar a l’ESMUC, on vaig estudiar un any, venia de la música clàssica i em sentia una mica frustrada. Tenia moltes ganes de sortir de Barcelona i conèixer altres llocs, així que em vaig presentar a les proves de Berklee, a Boston. Vaig aconseguir una beca per anar-hi i va ser un regal, tot i que també va ser dur. Allà hi ha molta competència i et passes tot el dia fent música, amb el desgast que això comporta. Però hi ha coses que admiro molt de la manera de fer d’allà; aquesta empenta per tirar endavant, per donar-te a conèixer, per no tenir vergonya de fer la teva i mostrar-te tal com ets. Hi ha una mentalitat més empresarial, sembla que tot estigui més obert, que passin més coses i que hi hagi més recursos per fer-les possibles.

Després vaig anar a Nova York, on vaig viure i treballar de músic durant tres anys. Això sí que ho recordo com una experiència molt dura, però sobretot molt estimulant. Vaig descobrir projectes artístics que em van volar el cap i vaig veure que era molt més habitual del que m’havia imaginat trobar tanta creativitat i maneres tan diferents d’entendre i fer música. Quan vaig tornar, tenia moltes ganes de fer música meva i publicar-la. Vaig començar a produir el primer disc, In the Backyard of the Castle, que va sortir el març del 2020. Paral·lelament, havia gravat amb la Judit Present, el disc de nadales que vam publicar el 2019. El meu va trigar més perquè eren cançons originals i el procés era diferent. Des de llavors, he publicat tres àlbums en solitari, més o menys un cada tres anys. Tot i que hi ha gent que en treu un cada mes! (Riu)

Com ha anat canviant la teva música amb aquest recorregut? 
La composició en si ha evolucionat poc, crec que hi ha una línia que es manté. El que ha canviat més són els sons i el tractament sonor. També he après més coses, he escoltat música diferent, m'he deixat inspirar i he anat incorporant tot això al que faig. In the Backyard of the Castle, el primer disc, el vaig coproduir amb el Genís Trani i va quedar un treball força acotat, amb un so net i uniforme. Al segon, Suelta, vaig voler apretar una mica més i experimentar amb l'electrònica i altres sonoritats; era un disc potser més dens a nivell sonor. Classic Electro Drama és una barreja dels dos; he buscat fer cançons pop que entrin bé, però alhora he volgut treballar més el so perquè sigui càlid. Per aconseguir-ho, he fet passar la música per cintes i aparells dels anys setanta, que li donen una calidesa diferent de la del so digital.

Parlem d’aquest ‘Classic Electro Drama’, on mostres una barreja de diferents mons musicals, com diu el mateix nom. Per què ara? 
Sempre he sentit que la meva música ha tingut una mica aquesta barreja de mons, perquè vinc de la música clàssica i això es fa molt evident en les harmonies i les melodies que escric. Però ara, és com si m’hagués volgut separar conceptualment d’aquesta influència i, alhora, abraçar-la del tot. Reconèixer que vinc d’aquí i aprofitar-ho, agafar acords d’una simfonia o elements d’altres obres, analitzar-los i fer-los meus. Per això vaig decidir posar-hi Classic. Electro ve de tots els aparells electrònics que faig servir i Drama, de les cançons amb lletra, perquè expliquen històries.

Al disc també hi ha peces instrumentals, que funcionen com a interludis i permeten respirar entre les cançons amb lletra. Sempre he volgut incorporar aquests moments als meus discos i donar-los la mateixa importància que a la resta de temes. Sovint, quan escoltes una cançó, et quedes amb la lletra i no pares tanta atenció a la música instrumental, però a mi m’encanta, de la música clàssica és probablement el que més m’agrada. En els discos de llarga durada, de vegades s’hi inclou una nota de veu o un fragment de diàleg d’una pel·lícula antiga per fer de transició, una cosa que també es fa força en la música urbana. Jo, en canvi, tenia idees instrumentals i vaig pensar; per què no incorporar-les en un disc de pop? I així ho he fet.

Amb 'Royalties', dius que no vols fer una cançó comercial i critiques els festivals, però hi vas malgrat la pluja. Què hi ha de veritat i d'ironia en aquestes lletres?
Tot és veritat! (Riu). La cançó va néixer, en part, d’una anècdota que em va passar fa molts anys i que tenia fossilitzada. Anava a casa d’un amant i sempre esperava que em proposés anar més enllà, però no passava mai. Fins que un dia, quan marxava, em va dir: “Espera, et pots emportar la brossa?”. Va ser un baixón extrem! Vaig pensar que poca consistència que tenia, perquè allò que em passava a mi també li ho podia dir a ell, però em barallava amb mi mateixa. I d’aquí vaig recuperar l’anècdota per una estrofa, sobretot per la rima! (Riu).

Amb els royalties em passa una mica el mateix; m’agradaria guanyar-ne molts, però si vols fer diners amb la música, el més lògic seria compondre una cançó comercial, i no em surt de fer-ho, tot i que aquesta potser és una mica més comercial que les altres. Amb els festivals igual; dic que passo de tot plegat, però si em donen una polsera hi vaig igualment, encara que plogui. Vivim en una època en què costa molt ser coherent amb els propis valors, tot i que tothom vol semblar-ho. La cançó juga amb aquesta contradicció, però no em preocupa gens no fer música comercial. M’he sentit molt juganera fent aquest disc i m’agrada que la gent l’escolti i rigui, que se senti bé. En comparació amb els anteriors, que potser eren més profunds, aquest és un àlbum més lleuger, i també em venia de gust fer una cosa així.

A banda de compondre, exerceixes de productora musical, també. Què implica això?
Ser productora vol dir prendre decisions en tot el procés, des de la composició i els arranjaments fins al so final que tindrà la cançó. Jo ho he fet molt amb la meva música, perquè m’agrada decidir com vull que soni tot. Quan fas una cançó amb una guitarra, la cançó ja existeix, però després has de decidir com la presentes i com la graves perquè quedi fixada per sempre. Són decisions molt importants i, no necessàriament, has de tenir les habilitats per fer-ho tu mateixa; produir és una altra feina, un altre talent.

També he produït projectes d’altres artistes i ara faré el meu primer projecte com a productora en solitari amb l’Olatz Salvador, una cantautora del País Basc. És una faceta de la feina que m’encanta, perquè sento que tinc prou idees i la capacitat per fer-ho. A més, és un dels àmbits del sector musical on hi ha menys dones, i és curiós perquè la producció implica tenir molta autoritat; prens, juntament amb l’artista, algunes de les decisions finals sobre com ha de sonar una cançó i com s’ha de construir. També et dic, tot i que gaudeixo molt produint, el que em fa vibrar més és compondre la meva pròpia música.

Encara segueix sent un sector masculinitzat?
En el meu entorn hi ha mansplaining, com a tot arreu, però ara mateix estic bastant tranquil·la. He vist molta evolució des que vaig anar a Boston, on només érem un 20% de noies a la universitat i això es nota en molts àmbits. Ara, per exemple, a la meva banda tocarem dues noies i, l’altre dia, vam actuar al Robadors, un club de jazz, en un festival on tota la setmana van tocar només dones. És una cosa històrica, potser no tornarà a passar mai més, però ha passat. Les coses estan canviant i ho veig molt clarament.

Tot i això, continuen passant coses. Des que algú t’explica què és l’estèreo, com si no sabessis que són dos canals d’àudio, fins al típic de baixar de l’escenari i que et diguin: “Ai, hauries de somriure més!”. A un home no li ho diuen mai! Un home seriós tocant no és cap problema, però una dona seriosa sembla que sí. Hi ha mil situacions d’aquest tipus, moltes de subtils, que potser encara ni tan sols identifico. Ara, per exemple, a les xarxes socials també hi ha molta atenció posada en les noies joves.

Fa un any, la teva germana em deia; "El pitjor de fer música és la pressió de la indústria per encaixar". Ho comparteixes? 
Ho comparteixo, sí, però és veritat que la pressió de la indústria no m’afecta tant, potser perquè no faig una música tan pop o comercial. No sento tanta pressió per encaixar, tot i que és veritat que moltes vegades m’agradaria guanyar molts royalties. El que sí que sento és una certa frustració, perquè em ve de gust compartir la meva música amb més gent i, de vegades, costa molt arribar-hi i vendre entrades. Literalment, a vegades els números no surten. Però continuem endavant. La vida té els seus camins i, alhora, aquesta frustració m’està ensenyant moltes coses. Entenc que forma part del moment que estic vivint i que travessar-la, passar-hi, observar-la i acceptar-la em farà ser diferent. Em farà créixer.

Als que ens arribes, ens tens enganxats! On et podrem escoltar pròximament?
Moltes gràcies. Doncs mira, estaré el pròxim 4 de novembre a Tolosa -França- (Le Taquin); el 7 de novembre a Vic (Jazz Cava de Vic); el 13 de novembre a Lleida (El Cafè del Teatre); el 14 de novembre a Girona (Platea); el 28 de novembre a Figueres (La Cate) i el 16 de gener a Madrid (Conde Duque).