David Selvas (Santa Perpètua de Mogoda, 1971) és un home de teatre en el sentit més ampli de l’expressió. Actor, director i productor, ha fet de l’escenari el seu territori professional i ha explorat l’ofici des de totes les seves dimensions. Ara interpreta a l’Eddie Carbone a Panorama des del pont, el clàssic d’Arthur Miller que es pot veure al Teatre Goya fins al pròxim 29 de novembre. L’Eddie és el protagonista d’una història que viu atrapat entre el desig, els codis morals i les seves pròpies contradiccions. “Potser és dels personatges més complexos que m’ha tocat fer”, confessa. Una mirada que diu molt de la seva manera d’entendre la professió, sense la nostàlgia del passat i amb l’atenció posada al present.

Amb Selvas parlem de com viu l’ofici, de la seva faceta de director i de com es compagina la vocació artística amb les responsabilitats de productor i empresari al capdavant de La Brutal, la seva productora. Una trajectòria que va començar mentre estudiava Ciències de la Informació i es formava a l’Institut del Teatre, fins que la interpretació es va acabar imposant al seu camí. Des de llavors, ha anat ampliant el seu camp d’acció dins l’escena catalana, convençut que el teatre és tant allò que passa damunt l’escenari com tot el que cal fer perquè una funció sigui possible.

Ja fa uns quants anys que el veiem als escenaris i davant de càmeres. Què li donat l’ofici amb el temps? 
Conèixer persones meravelloses, formar part de projectes molt bonics, explicar històries i, sobretot, anar trobant el teu propi camí. Jo em pensava que volia ser actor i prou, però va arribar un moment que vaig sentir que ja havia complert una part d’aquell desig. Aleshores, se’m va despertar la curiositat per la direcció i, al cap d’un temps, vaig descobrir que també m’interessava posar en marxa projectes. Al final, l’ofici t’obre portes que potser no t’havies imaginat i explorar-les, també és una part important de l’ofici de viure.

Ara el trobem interpretant a l’Eddie, aquest personatge tan complex d’Artur Miller a ‘Panorama des del pont’. Com li arriba aquest text? 
Em va trucar la Sílvia Munt i em va proposar fer l’Eddie. Havia llegit l’obra feia molts anys, a l’institut, me la vaig rellegir i em va xiflar. M’hi vaig llançar de cap. Tornar a l’escenari amb un personatge com aquest, a més, m’ha permès reconnectar amb una part de l’ofici que, ara que em dedico més a la direcció, no sempre tinc tan present; posar en marxa la maquinària actoral i viure el procés des de dins.

Durant aquests dos mesos d’assajos he après a tornar-me a posar cada dia a la pell d’un personatge. Pots teoritzar molt sobre la interpretació, però una cosa és pensar-la i una altra, molt diferent, és viure-la des de l’escenari. Fer el viatge de l’Eddie, compartir-lo amb la companyia i endinsar-te en una obra tan exigent és un aprenentatge enorme. Alhora, tu també hi aportes la teva experiència i el moment vital en què et trobes. 

La immigració té un pes important en l’obra ambientada als anys 50 on, precisament, pren una rellevància i similitud en el moment actual…
Sí, ja ho veuran els espectadors, però és necessari que l’obra parli d’això. Perquè, perdona, què està passant? Estem al mateix lloc que als anys cinquanta? De veritat? Convertir l’altre en l’enemic, fer-li creure a la gent que l’altre és qui li pren els drets i allò que té… En el fons, aquesta és també la història d’un home d’esquerres, sindicalista perquè és un treballador que tira endavant la família com pot i que, avui, si hi hagués eleccions, votaria Vox. Aquesta és una de les històries que s’expliquen a l’obra.

La darrera funció l’acabem el dia de les eleccions generals i m’espanta. Estem en un moment molt complicat on hi ha molts drets i moltes formes de viure en joc. Hi ha gent que ens vol imposar una manera de viure i que no entén que reconèixer drets als col·lectius i a les persones diferents no te’ls treu a tu, si ets heterosexual, blanc i formes part de la classe dominant. Cada vegada més, aquest país s’ha convertit en un lloc on la gent viu la política com si fos una afició futbolística, com si hagués de defensar un equip en lloc d’intentar construir una comunitat. I, en el fons, Panorama des del pont també parla d’això.

Fent referència a les eleccions, ja té clar cap on anirà el seu vot? 
Sí, cap a les esquerres, segur.

Altres temes presents a l’obra són la masculinitat, el control de les dones, la xenofòbia… 
Els gais, per exemple, anem pel carrer i hi ha gent que ens pot pegar perquè considera que tenim més ploma de la que pot suportar. A l’obra, l’Eddie no el pega -al personatge del Rodolfo-, però pel fet que sigui un noi amb ploma, fa que el tractin d’una determinada manera, i això passa cada puto dia. És terrible que encara sigui així el 2026, i això que aquí tenim drets i pensem que hem avançat molt! Si mires la realitat d’una gran part del món, veus que encara hi ha desenes de països on no podem anar perquè ens hi juguem la vida o ens poden empresonar. És molt fort. Aquesta és la realitat, i encara hi som.

Totalment. Com ha estat posar-se en mans de la Sílvia Munt, quan un també fa de director en altres projectes? 
Meravellós. El que m’agrada molt de la Sílvia és la seva mirada. Ens fan falta directores, perquè estem molt acostumats a les mirades i als punts de vista masculins. Crec que les dones aporten una perspectiva que oxigena molt l’escena. L’any passat ja vaig treballar amb una directora, l’Anna Serrano, i trobo que és molt enriquidor sortir d’aquesta mirada a la qual estem tan acostumats, sobretot la dels homes heterosexuals que dirigeixen.

De directores, encara en tenim molt poques, tot i que cada vegada n’hi ha més. En part, això és gràcies al fet que les institucions públiques estan obligades a complir criteris de paritat i, per tant, han de fer espai a les dones. Aquesta ha estat una de les millors decisions que s’han pres en els últims anys en aquest país, perquè ha permès que, a poc a poc, cada vegada més dones puguin dirigir i aportar la seva mirada.

Molts eñ recordaran per Nissaga de poder, Laberint d'Ombres, Mar de Fons, La Riera... I me’n deixo moltes! Alguna que el marqués especialment? 
Home, Nissaga de poder perquè va ser la primera. A més, em va permetre treballar amb un grup d’actors que havia admirat sempre com el Jordi Dauder, l’Emma Vilarasau, el Jordi Banacolocha, el Norbert Ibero, el Jordi Bosch o la Mercè Montalà. Ara ha fet 30 anys que es va fer la sèrie i tots ells són grans actors d’aquest país, d’altres, grans secundaris. Va ser com dir; “Uau, que fort, quina sort que tinc d’estar aquí!”. Vaig aprendre molt de tots ells, tant professionalment com personalment.

Més enllà d’actuar i dirigir, també el trobem al capdavant de La Brutal, la teva productora teatral. Com és David Selvas quan toca posar en marxa i tirar endavant projectes?
Per mi és una cosa natural. A La Brutal som quatre persones, tenim un equip molt important, ens entenem molt bé i fa molt de temps que treballem junts. Cadascú ocupa el seu espai i l’empresa la portem entre tots. Per tant, no tinc la sensació d’estar liderant res, sinó que ho fem junts, amb salut i amb ganes. Com a productor, bàsicament llegeixo molt i faig moltes reunions amb gent amb qui estem començant projectes, amb persones que t’agraden i amb qui tens ganes de treballar. 

La producció és un procés molt lent, requereix molta preparació i molta feina prèvia. També implica mantenir una relació constant amb les institucions, perquè les productores existim -en bona part-, gràcies a les ajudes de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals). És un model que pràcticament només existeix a Catalunya; quan vas a Espanya i expliques que aquí rebem ajudes per a l’estructura empresarial i la producció es queden parats, perquè allà tot és molt més Far West. Així que has d’anar preparant els projectes amb temps, buscar els repartiments, anar als teatres a proposar-los les obres… És una feina de molta constància i de picar molta pedra.

Hi ha molta competència entre les productores del sector? 
No, al contrari. El nostre és un ecosistema molt delicat on hi ha una part molt important de vocació, de donar-nos suport i d’ajudar-nos als uns als altres. Al final, ningú té la fórmula màgica, excepte el Mago Pop, que factura milers d’euros cada setmana. Ell és l’únic que guanya molts diners fent teatre.

De les tres facetes que té (actor, director i productor), on gaudeix més? 
Depèn molt del material que tinguis entre mans i de moltes altres coses. A vegades, quan dirigeixes, no t’ho acabes de passar bé perquè no acabes de trobar la manera de fer funcionar una obra. En aquests casos, m’estimo més ser actor, tenir un bon text i que la responsabilitat sigui més petita. 

Com a productor, en canvi, has de prendre decisions amb moltes limitacions, perquè els números han de sortir. No pots fer sempre el que et ve de gust; de vegades t’enamores d’un text que necessita un repartiment molt gran i no te’l pots permetre, o necessites un cap de cartell que no aconsegueixes. Fins i tot, pot passar que un teatre amb qui ja ho tenies parlat et digui que, sense aquest nom, no s’arrisca a fer el projecte. En el fons, quan produeixes hi ha una part d’indústria molt important que condiciona totes les decisions.

El pròxim pas serà dirigint un teatre o escalant altres posicions? 
Crec que no. Tenir una empresa ja és una responsabilitat prou gran, sobretot perquè has de garantir que es puguin pagar les nòmines. A La Brutal hem passat èpoques molt dolentes. Quan una producció surt malament i et fa un forat econòmic, costa molt recuperar-se. Ens hem fotut grans hòsties que ens han portat al límit per poder tirar endavant l’empresa.

Al final, ningú té la fórmula màgica. A banda de fer allò que ens agrada, hem d’aconseguir que sigui rendible per poder-ho finançar i mantenir-nos. No venem xoriço ni productes de primera necessitat, venem art, i això és molt més difícil. Competim amb les tauletes, les sèries i mil coses més.

On et trobarem després d’aquesta aventura de Panorama des del pont? 
Ara ens posem a assajar Mi reno de peluche, la sèrie, que vam començar fa tres setmanes. L’obra parteix del monòleg Baby Reindeer, en què es basa la sèrie, i l’estrenarem a Madrid a finals de gener amb Raúl Prieto. També hi anirem amb Les Bàrbares, que ha estat un plaer dirigir a aquestes 3 grans actrius; María Pujalte, Cristina Plazas i Francesca Piñón. Ja hem fet dues temporades a Barcelona i ara ens n'anem cap a Madrid.