Carles Sans (1955, Badalona) va estar a punt de convertir-se en advocat, però el seu destí era un altre; l’escenari. Volia ser periodista, però va acabar estudiant dret per indicació del pare, una carrera que no el va convèncer ni tan sols durant els dos primers cursos. Va ser durant el servei militar, que va entrar en contacte amb un grup de teatre amateur i va descobrir la seva veritable vocació; “un món meravellós, el de la faràndula, això és el que jo vull”. Va deixar els estudis, la feina i la vida que tenia encarrilada per dedicar-se de ple a la interpretació, una decisió que a casa va provocar “un terrabastall important”, però que amb els anys, es convertiria en motiu d’orgull pels pares; “actuant, sentia el riure del meu pare des de platea”. D’aquell jove que va apostar per la faràndula, en sortiria un dels rostres més reconeguts de l’humor català, membre del Tricicle durant quatre dècades. 

Ara, després de més de 40 anys de trajectòria, Sans torna als escenaris amb Me’n vaig!, un espectacle que té gust de comiat, però que en realitat no en té res. Codirigit amb José Corbacho, el muntatge parteix d’experiències personals i anècdotes quotidianes que, passades pel seu particular filtre humorístic, es converteixen en històries “hilarants i plenes de tendresa”. El títol ja és tota una declaració d'intencions; l'actor es planteja canviar els escenaris “per una hamaca davant del mar”, tot i que no sembla tenir gaire pressa per desconnectar, tal com ens explica en aquesta conversa. De fet, ens confessa que no té hobbies, més enllà del Barça i la mateixa feina. 

Molts encara t’associaran amb “aquell del Tricicle”. Que en queda del Tricicle dins de Carles Sans? 
Moltíssim! Quan la gent ve a veure l'espectacle de Me'n vaig, no només veu un actor que explica coses divertides, sinó sobretot com les explica. En la meva essència, en el meu ADN hi ha tota la gestualitat, i la gent reconeix molt el Tricicle en el meu espectacle perquè això va implícit en mi mateix. Un dels èxits d'aquest espectacle és això, la unió entre el gest i la paraula. Sempre dic que si el Tricicle hagués nascut en l'era digital, hauria estat viral d’una forma brutal, perquè teníem una manera de comunicar molt d'avui en dia. Érem molt ràpids i això s’explica perquè teníem més visió televisiva que teatral. De fet, tenim un Instagram on, des d'aquí, convido a la gent que hi entri perquè hi ha tot de píldores de totes les coses que hem anat fent i funciona molt bé. 

Després de 43 anys junts, imagino que separar-vos hauria de ser difícil… 
Sí, al principi va ser estrany, sobretot per mi, que em vaig haver de replantejar si realment volia o no deixar d'actuar. Vaig fer un plantejament personal molt bèstia i, atrevir-me a fer aquest salt, que és un salt bastant complicat perquè la gent quan li canvies una peça del puzle diu; "vols dir, ara tu parlant sol, amb tot el que has fet amb el Tricicle?" Apareixen milions de dubtes, però fer el pas i assolir l'èxit que vaig tenir amb l’espectacle de Per fi sol -títol del tot irònic- i ara espero que també amb el de Me'n vaig, és una satisfacció molt gran. 

Alguns es pensaven que ens havíem enfadat, a vegades ens ho preguntaven, però simplement va ser el final d’una etapa. És molt difícil saber dir adeu, trobar el moment adequat, sobretot quan estàs omplint teatres. Nosaltres vam marxar omplint cinc teatres del Liceu, esgotant les entrades en hores. Tot això ho fa difícil, però era el moment i penso que està molt bé deixar-ho on ho vam deixar, estant a dalt de tot i no com un equip que es va apagant i el públic ja no segueix. Tenim una relació excel·lent, ens truquem sovint, malgrat que no ens veiem gaire perquè un viu a Sevilla i l’altre no para de viatjar per feina. 

Parla’ns d’aquest Me’n vaig, perquè justament no te’n vas enlloc, oi? 
No, Me’n vaig és un espectacle que reflexiona precisament sobre què faré a partir d’ara amb tot el temps lliure que, en teoria, tindré. “Ara que deixaré els escenaris” em plantejo una sèrie de possibilitats que, sobre el paper, semblen molt atractives: viatjar, fer esport, meditar, practicar ioga... Però, a mesura que les vaig desgranant, les acabo desmuntant totes. A la segona part de l’espectacle, en canvi, parlo de vivències molt més personals, d’històries que m’han passat de veritat i que són molt divertides, amb les quals el públic se sent molt identificat. Explico, per exemple, com és viatjar en cotxe amb la meva dona o dormir amb ella, perquè són dues activitats que requereixen unes condicions molt particulars. 

També hi ha una història que neix d'una pregunta que em va fer un nen; quan et prens una pastilla, com sap per a què serveix i on ha d’anar? A partir d’aquí, m’invento un esquetx molt divertit que aprofito per convertir en una mena d’homenatge a Pepe Rubianes. I també parlo de la meva estada a l’UCI arran de la covid, una experiència que en aquell moment no tenia res de divertida, però de la qual n’he sabut treure suc per convertir-la en comèdia. Hi ha una dita en el sector que diu que drama més temps és igual a comèdia. Qualsevol situació dramàtica, quan ha passat prou temps, pot acabar convertint-se en material humorístic. Després d’una guerra mundial, per exemple, s’han fet comèdies sobre aquell horror. En el meu cas, he pogut fer el mateix amb una experiència personal molt dura. 

Dius que “no seria mala idea canviar els escenaris per una hamaca davant del mar”, però no en tens gens de ganes… 
Exacte, el que faré és deixar de fer gires, però continuaré treballant. Ara he dirigit ‘El Tenoriu’ aquí al Coliseum, que és molt divertida, però continuaré treballant, tinc altres projectes i, per tant, el que es tracta és de no girar més. Les gires es fan molt feixugues, són moltes hores de cotxe, d'avions, d'hotels, d’hores d’espera fins que arriben les funcions i, tot això, ja es fa costa amunt. 

Però allò de l’hamaca davant del mar és el que li agradaria al Carles de veritat, o no? 
Segurament arribarà un moment que sí, però ara mateix m’he adonat que no. Recordo que en l’època de Tricicle, quan anàvem molt estressats, sempre somiava en deixar de treballar i deia; “Hòstia, me’n vaig a Eivissa, davant del mar!” Però ara m’he adonat que necessito continuar tenint activitat, continuar treballant, perquè això et manté viu, et manté actiu. Llevar-te al matí i no tenir res per què preocupar-te, ni tampoc cap estímul que et motivi, pot fer que els dies s’acabin assemblant massa els uns als altres. 

De fet, és una reflexió que també plantejo a l’espectacle. Cada vegada hi haurà més gent amb temps lliure, perquè la intel·ligència artificial ocuparà molts oficis i deixarà moltes persones sense feina. Per tant, ens haurem de començar a preguntar què podem fer amb tot aquest temps, com podem mantenir-nos actius i trobar nous estímuls. És una qüestió que, tard o d’hora, ens afectarà a tots. 

Totalment. Ens vols compartir alguna anècdota que no hagis compartit encara a l’espectacle? 
En tinc moltes d’anècdotes que encara em guardo, però sempre procuro que l’espectacle arribi a tothom. El públic és molt variat, de diferents edats i sensibilitats, i intento que tothom s’ho pugui passar bé. Hi ha històries que potser podrien ferir la sensibilitat d’algunes persones i prefereixo reservar-me-les. Avui dia, els que ens dediquem a l’humor hem d’anar amb compte amb segons què diem. Cadascú ha de tenir una certa capacitat d’autocontrol, perquè les paraules poden tenir conseqüències. 

També crec que és positiu que, amb el pas del temps, hàgim pres consciència que potser hi havia determinats col·lectius o temes sobre els quals no calia fer broma. Les societats evolucionen i això forma part d’aquesta evolució. És cert que, de vegades, en aquest intent de ser més curosos també es pot pecar per excés i passar-se de frenada, però cadascú ha de ser conscient de les conseqüències que poden tenir les seves paraules. Després hi ha còmics a qui això els preocuparà més i d’altres que menys, això ja és una opció personal. 

És gratificant fer riure? 
Fer riure és molt gratificant, és molt bonic, però també és molt difícil. Requereix una intensitat i una exigència professional importants. Pensa que fer riure vol dir sorprendre, la gent cada vegada té més informació, per tant, és més difícil sorprendre-la. Així i tot, quan ho aconsegueixes, és molt satisfactori. Durant l’hora i mitja que passo a l’escenari, veure com el públic riu una vegada i una altra és una satisfacció brutal. De fet, la gent riu entre tres i quatre vegades per minut! 

L’humor és molt precís. Tot allò que sembla improvisat, en realitat no ho és; un gag l’has de dir en el moment exacte i amb el to adequat. Si el dius un segon abans o un segon després, ja no funciona igual. La comèdia és un examen permanent, perquè vas dient coses amb l’objectiu que el públic rigui. Si riu, vol dir que el gag ha triomfat; si no, que és un fracàs. Un bon espectacle és el resultat d’una multitud d’encerts. Per això, quan algú em diu; “t’ho deus passar de conya a l’escenari”, li responc que sí, que m’ho passo molt bé, però que també hi ha una part de mi que està permanentment pendent que tot surti tal com ho hem assajat. 

I no hi ha cap punt d’improvisació? 
Hi ha dos tipus d’actors: els que són capaços d’improvisar i que, quan veuen que el públic està entregat, s’atreveixen a dir o fer alguna cosa diferent del que tenien previst, i els que prefereixen cenyir-se a una estructura que saben que funciona. Jo soc d’aquests segons. Tinc una partitura molt clara, sé que funciona i la segueixo per assegurar-me que no fallo. És cert que alguna vegada m’he atrevit a improvisar i pot haver sortit bé o no. Però, quan no funciona, penso; quina llàstima, perquè de l’altra manera funcionava. 

Me’n vaig l’has codirigit amb José Corbacho. Com ha estat, això?
Molt bé, perquè en José és un tio que conec de fa molts anys i que és fantàstic. M’agrada molt la seva manera d’entendre la comèdia. M’ha donat moltes idees i m’ha fet suggeriments molt encertats. D’alguna manera, necessitava una orientació, una mirada externa que m’ajudés a veure les coses des d’una altra perspectiva, que això sempre va molt bé, i ha estat tot un encert comptar amb ell. Així que ja ho sabeu, ara que venen les festes de Nadal és un regal magnífic venir al teatre perquè és regalar felicitat i alegria.