Agnès Busquets (1976, Tarragona) fa més de 20 anys que posa veu i cos a alguns dels personatges més emblemàtics del Polònia (3Cat), on ha fet de la imitació i la sàtira política una de les seves senyes d’identitat. Però la seva trajectòria va molt més enllà de la televisió; formada a l’Institut del Teatre, ha crescut entre els escenaris i el món audiovisual, amb uns orígens professionals vinculats a la Sala Trono de Tarragona i una vocació interpretativa que, segons explica, sempre ha tingut clara. El vincle amb la ciutat es manté ben viu, tant per la família i les amistats que hi manté, com pel llegat del seu avi, Josep Maria Terrassa, actor i locutor de ràdio molt estimat del Tarragonès. Per això, confessa com “alguna cosa de sang en l’ofici hi ha”.

Lluny de quedar-se amb els personatges que li han donat més popularitat, Busquets reivindica els projectes teatrals que li han permès explorar altres registres i connectar amb històries que van més enllà de la caricatura. També parla sense artificis de la seva manera de ser fora dels focus, es defineix com una persona social, però admet que la vergonya de vegades li provoca reaccions brusques. Una conversa sobre els orígens, l’ofici d’actriu i la distància entre la imatge pública i la persona que hi ha al darrere. Ara la trobem fent Bons i dolents, la primera obra escrita per Joel Joan que es pot veure fins al pròxim 29 de novembre al Teatre Condal de Barcelona. 

Més de 20 anys al ‘Polònia’! T’ho continues passant igual de bé que el primer dia? 
Hi ha hagut èpoques de tot. És una feina on cada dia rius i t'ho passes bé, però també hi ha jornades mega avorrides i moments en què la creativitat s'esgota. M'he plantejat deixar-ho alguna vegada, però mai ho he acabat fent, potser perquè no soc prou valenta. Quan ho hauria pogut fer, no ho vaig fer i, ara, ja ni m'atreveixo. El Polònia és casa. Potser estàs en un procés d'assaig, en un moment de la vida que estàs fatal, arribes allà i dius; d'acord, això és casa. 

Ens ho continuem passant molt bé perquè tenim molt bona relació i ens coneixem molt. Si un dia algú no està bé, té tot el suport dels altres. Allà hi ha passat de tot; ens hem casat, ens hem divorciat, hem tingut fills, se'ns han mort pares i mares... La vida. I és molt guai la família que s'ha creat entre els actors i l'equip de maquillatge. Al final, passem moltes hores junts i entre aquests equips, compartim moltes estones. 

Ara amb la Colau se’t pot girar feina… La votaràs? 
No sé a qui votaré, t'ho prometo, no en tinc ni punyetera idea. Estic molt perduda i cada cop confio menys en la classe política. Tinc la sensació que acaben convertint-se -no sé si perquè ja ho són de base o perquè s'hi tornen- en uns narcisistes i uns egòlatres. L'únic que volen és ser allà i no me'ls crec. Després diuen unes coses i es contradiuen quan toca votar, com amb el topall dels lloguers. “Sí, sí, votarem que sí”, i després voten que no. Sobretot en temes socials. Tinc la sensació que els importa ben poc la gent. Segur que tenen una preocupació i volen fer coses, però em sembla que acaben convertint-se més aviat en gent que fa passadissos. Estic molt desenganyada, però sí, els votarem, i què? S'ha d'anar a votar perquè, si no, se'ns mengen.

Sempre has rebut bon feedback per part dels personatges que imites? 
Sí, o, si més no, ho fan veure. Pel que fa als personatges, no són imitacions, sinó paròdies o caricatures. Ara estic fent la Margarita Robles, per exemple, i li busques un aire, un sospir. Me la van demanar d'un dia per l'altre, me la miro, veig que parla més o menys així, a batzegades i com que la veu no la sabré fer, confio en la caracterització. I així et llences als lleons. Si surt bé, bé; si no, no la tornes a fer i ja està. És evident si un personatge funciona o no. A vegades, és allò de dir: “mira, és que no me'n surto, que ho faci una altra”.

Però a totes les persones que he imitat, sempre he intentat ser molt educada i explicar-los que ho faig des de l'amor, que em faig meu el personatge i que intento que sigui guai i que agradi. Recordo una anècdota molt bona amb la Carme Ruscalleda. Vam coincidir en un sopar i jo estava asseguda al costat del Toni, el seu marit. Van fer un sorteig i els va tocar una nit d'hotel. Ell em va dir; “Queda-te-la tu, jo el que vull és estar a casa, que estem molt farts d'anar amunt i avall!”. I me la vaig quedar jo. (Riu) Van ser molt macos!

Que bo! T’hi veus molt més temps al Polònia?
No ho sé... Fins que duri! Quant durarà? No ho sabem. Encara es manté en bon estat de salut. No miro ni les audiències ni les taquilles, no n’estic gaire pendent, la veritat, no hi penso gaire. Del principi quedem el Cesc, el Xavi Serrano, el Queco i jo. Per una banda, ho deixaria, perquè dius; “porto molts anys”, però, per l’altra, estàs bé, és un bon lloc i tens aquesta família. Tinc el cor dividit, però llarga vida al Polònia, amb mi o sense mi! 

Tu que et dediques a fer riure, què li fa riure a Agnès Busquets? 
Hòstia! (Pensa). Doncs tinc un humor molt variat, que no vol dir fàcil. Em pot fer riure des d’un vídeo d’ensurts que em miro en bucle, fins algú amb molt d’enginy. L’altre dia, per exemple, vaig veure un reel d’una orquestra amb un d’aquells filtres que fa que sembli que tothom està plorant, i em va fer molta gràcia. També ric molt al ‘Polònia’, amb el Cesc i la resta de companys al camerino. S’hi genera un ambient molt divertit, tant amb els companys d’escena com amb les companyes de maquillatge i perruqueria. I el meu fill també em fa molt riure, i jo diria que a ell també. A vegades el provoco, tot i que no passem el dia rient, perquè també hi ha algunes bronques i crits. 

A Bons i dolents també rieu? 
Encara no riem gaire, però riurem, perquè encara ens falta una mica de rodatge. Sí que riem amb les coses que ens passen; “Hòstia, aquí t'has equivocat”, “aquí no sé quantos”... L'altre dia, per exemple, el Joel em va fer una cosa en escena que vaig pensar; “Cabron, tio!”. Em va fer riure, però m'ho vaig haver de contenir perquè no se m'escapés. La gent, en canvi, riu moltíssim. Estic flipant! Amb aquesta obra ens vam tirar directament als lleons, sense fer cap assaig general. La primera prèvia, el dia 6, ja va ser amb el teatre ple i el públic pagant entrada, i no havíem fet ni un puto passi seguit! Va anar molt bé i cada dia va millor.

Amb la comèdia has de tenir el baròmetre connecta’t tota l'estona. Amb el drama pots desconnectar-te més del públic i estar amb tu, amb l'altre i amb la seva pel·lícula. Evidentment, no vol dir que no pensis en el públic, però amb la comèdia has d'estar absolutament connectat i tenir-lo molt present. Amb els anys també m'he reconciliat molt amb aquest gènere i he deixat de considerar-lo un gènere menor. Està molt bé que la Marta Buchaca hagi guanyat el premi al millor text original per una comèdia. Per fi es comença a premiar!

Expliquem de què va, per aquells que encara no tinguin l’entrada… 
És una crítica al bonisme. No sempre hem d'intentar ser els més bons, perquè tots tenim una part bona i una de dolenta, i els nostres principis no sempre són coherents ni inamovibles. Tot plegat, es barreja amb una cosa molt generacional que és la crisi dels 50, que pot petar, per una banda, o per una altra. En aquest cas, el personatge del Joel és un tio d’uns cinquanta i escaig anys que es pensa que en té vint. I té una dona -que és el personatge que interpreto jo-, que està conformada amb el que hi ha i que també beu molt per aguantar-ho tot. Són una parella benestant de Sarrià, mentre que l'altra parella potser seria més de Poble-sec o de Poblenou. En el fons, va de mirar de salvar la papereta, però ningú no en surt net.

Ara, fent càlculs pensava; 2026 menys 1976, tu ja els has fet els 50?
Encara no, els faig el pròxim 3 de novembre. Que la gent em feliciti i em convidi a coses! (Riu). Per sort, aquell dia no tenim funció perquè és dimarts. M'agradaria fer un fiestolo, però l'endemà segurament tindré Polònia i el cap de setmana amb funcions. De moment, sé que me'n vaig de cap de setmana sorpresa amb la meva parella, una nit romàntica, imagino, perquè no sé ni on em porten. També baixaré a Tarragona a dinar amb el meu pare i la meva germana. Però la idea és fer un fiestolo com Déu mana quan hagi acabat les funcions i trobi un cap de setmana lliure, perquè després començarem la gira. Tinc ganes de fer una festa de veritat! Estic recopilant reels divertits amb proves bastant absurdes per muntar un divertimento i que la gent faci molt el ridícul.

Crisi? 
De moment, no! Als 20 ja tenia la crisi, era com: “Ai…”. La meva terapeuta m'ho recorda i ens pixem de riure. Li deia; “És que ja ho tinc tot fet!”. Ara ho vaig acceptant i penso; “què collons, per tenir-ne 50 estic prou bé” (Riu). Tinc mal d'esquena, em vaig haver d'operar d'un ungler i no m'hi veig, però estic bé, ho tinc tot cobert. No és ben bé una crisi, però sí que hi ha aquesta sensació de pensar en tot allò que no has fet i que potser ja no tindràs temps de fer per la vida que portes. No sé, anar-te'n a viure fora sis mesos o un any. Penso més en l'àmbit personal que en el professional. Professionalment, que vagin venint coses, evidentment! Tot i que, com que estem tan encasellats, treballar en segons quins llocs ja ho descarto. 

Quin repte professional t’agradaria afrontar o quin projecte et faria especial il·lusió fer?
Continuar treballant ja és prou un repte professional. Arribar a la jubilació ja és tot un repte, perquè això sí que fa por: l’any que ve, què? Què vindrà? Encara no ho sé. M’encantaria treballar amb el David Selvas, que em dirigís, o repetir amb el Nelson o la Calòrica, que seria molt xulo. També m’agradaria que em truquessin per fer un Bertolt Brecht al Lliure, em vindria molt de gust. Ho havia fet a l’Institut del Teatre i m’ho passava de puta mare. La creació és molt guai de fer. 

Normalment, estic en projectes més mainstream, de teatre comercial, que benvinguts siguin, perquè collons, estàs fent teatre que et ve a veure molta gent. El teatre es fa pel públic, per canviar la societat i per fer catarsi tots plegats, però també en pots fer amb la comèdia i el mainstream. Es pot fer catarsi amb tot. També m’agradaria que sortissin més projectes audiovisuals. Em costa que pensin en mi i, si hi pensen, em relacionen amb comèdia. M’agradaria sortir d’aquest encasellament i que la gent s’atrevís a apostar per actors que estem associats a l’humor i a la comèdia, perquè també podem fer altres coses.

De feina no te’n faltarà!
No et pensis, la nostra és una feina en què hi ha mesos que no entra tot el que et pensaves que entraria, com qualsevol freelance. És una precarietat dins d'uns paràmetres, perquè soc una privilegiada, però si s'acaba la feina, he de demanar l'atur o tirar d'estalvis. I després et ve una clatellada d'hisenda perquè fas moltes feines i potser guanyes el mateix que algú que està fix en una empresa, però pagant el doble d'impostos.

Insisteixo, soc una privilegiada dins d'aquesta precarietat. Encara que sigui escanyada, puc pagar la hipoteca -que pago tota sola- i assumir tot el que comporta viure a Barcelona, amb uns supermercats que són caríssims. És fort, eh! Em sento com quan tenia vint-i-pocs anys, que anaves mirant cada despesa. I això és normal quan comences, però trobar-te en aquesta situació als 50, també és dur. A més, és una situació circumstancial; t'has divorciat, estàs sola... El sistema no està pensat per a això, has de viure en parella. 

La ciutat ens expulsa…
L'altre dia vaig veure en una cafeteria d'especialitat de Gràcia un cartell que deia; “El cafè per a la gent del barri”. I vaig pensar; “què vol dir, pels expats?”. Perquè ara resulta que la gent del barri són ells. Els tinc atravessadíssims, pobres! Els meus veïns són expats, els de davant i els de sota. Als de davant encara no els he sentit dir ni una punyetera paraula en català. Són francesos i, per proximitat, podrien fer un esforç! Els de baix, almenys, l'entenen, encara que no el parlin. Estic farta de veure pares i mares amb cotxets. Vull dir, aquesta gent no està de vacances, són persones que surten de l'escola i viuen aquí. Cobren el doble, no tributen i paguen el que els demanen, uns preus desmesurats pels d’aquí. Almenys, és el que veig al meu voltant. Que apliquin els topalls de lloguer ja!