90 anys de la mort de Durruti, un dels grans enigmes de la Guerra Civil

Cultura

El líder anarquista, membre de la FAI, va morir d'un tret al front de Madrid, en un episodi que encara avui desperta la polèmica entre els historiadors

Publicat el 20 de novembre de 2026 a les 20:41
Actualitzat el 20 de novembre de 2026 a les 20:44

Aquest 20 de novembre es compleixen 90 anys de la mort d’un dels mites de la història contemporània de Catalunya, el líder anarquista Bonaventura Durruti, quan es trobava al front de Madrid, en plena Guerra Civil. El dia abans havia anat a inspeccionar el front, en plena batalla a la Ciutat Universitària, on la pressió de les tropes franquistes era enorme i posava en perill la defensa de la capital republicana. La seva mort violenta està encara avui envoltada per l’enigma.

Sembla que Durruti va sortir del seu cotxe per esbroncar un grup de milicians que estaven en actitud indolent o tal volta volien fugir del front. Al tornar al cotxe, una bala el va ferir de gravetat. Traslladat a l’hospital ubicat a l’Hotel Ritz de Madrid, va agonitzar durant hores. La bala estava instal·lada a tocar del cor i no era operable. Mai s’ha sabut d’on va sortir la bala mortífera. 

Inicialment, es va dir oficialment que havia estat un incident fortuit de la seva arma. Després, que el responsable era un enemic que resistia dins de l’Hospital Clínic. També que podia haver estat algun dels milicians a qui s’havia adreçat. O un agent infiltrat, fos dels franquistes o dels serveis soviètics, enemics a mort del moviment anarquista. El cert és que el fet va causar un impacte profund i el seu enterrament a Barcelona va ser una de les grans manifestacions populars de l’època. Se n’anava un mite.

Membre de Los Solidarios

Nascut a Lleó el 1896, Durruti va créixer en el si d’una família de treballadors del ferrocarril. Ell va aprendre un ofici en un taller de mecànica i molt aviat la seva tasca obrera va conviure amb un esperit rebel que el va fer connectar amb l’ideari anarquista. Des del 1917, quan es va convocar una vaga revolucionària que va fracassar, la seva vida va ser un continu de fugides, exilis a França, retorns i accions armades. 

Va formar part del grup Los Solidarios, amb els seus inseparables Francisco Ascaso i Joan Garcia Oliver, que van protagonitzar accions terroristes com l’assassinat de Juan Soldevila, arquebisbe de Saragossa. L’adveniment de la República no el va asserenar i va aprticipar en diverses vagues revolucionàries. Es va adscriure al sindicat llibertari CNT, però dins del magma anarcosindicalista es va adherir a la FAI, la Federació Anarquista Ibèrica, que representava la branca més extrema dels anarquistes, oposada a les tesis dels anomenats trentistes, la gent com Joan Peiró que optava per una acció sindicalista i dialogant amb les autoritats.

Aquest home que tenia coratge i fusta de líder, i que defensava destruir l’Estat, va assaborir el poder quan, a l’esclatar la Guerra Civil, una Generalitat superada va haver d’acceptar la formació del Comitè de Milícies Antifeixistes, on el bloc CNT-FAI era dominant. Va ser un període excepcional, amb una Catalunya sota el poder anarquista i uns governants, amb el president Lluís Companys i el conseller en cap Josep Tarradellas, del tot superats fins que el maig del 37 la Generalitat va poder recuperar cert control. En aquells mesos, Durruti va instal·lar el seu despatx a la seu de la patronal Foment del Treball. Certament, eren temps disruptius.

Durruti era la valentia de plantar cara a un exèrcit revoltat i també la radicalització anarquista amb els seus excessos a la rereguarda que tant de mal van fer a la causa republicana en els primers mesos de la guerra. El novembre del 36, davant el perill cert de la caiguda de madrid, va decidir plantar-se al front madrileny. Seria el seu darrer viatge.  

Escull Nació com la teva font preferida de Google