Júlia Jové (1994, Barcelona) i Xavi Navarro (1989, Mollet del Vallès) es van conèixer el 2014 a bord del vaixell de Mar i cel, quan tot just començaven a compartir escenari i a descobrir una complicitat que, amb els anys, ha anat més enllà de la feina. Ara tornen a coincidir com a protagonistes del musical Després de nosaltres que es pot veure a l’Espai Texas amb música en directe, escrit i dirigit per Jumon Erra i amb música de Miquel Tejada i Andrea Mir als teclats.
Tots dos van arribar al món de la interpretació moguts per una vocació que, en bona part, els venia donada de ben petits. Des d’aquella primera trobada fent Mar i cel, la relació entre tots dos ha evolucionat de companys de feina a parella, entre les llargues jornades compartides i les estones de complicitat que regala l’ofici. “Ella feia de grumet i jo de pirata, i ja trobaven moments per fer el tonto”, confessa en Xavi recordant aquells inicis. Una relació que ha anat creixent amb els anys i que ara, es retroba damunt l’escenari de la mà d’un nou musical que promet discussions postfuncions.
Amb ‘Després de nosaltres’ és la segona vegada que pugeu plegats a l’escenari?
Júlia (J): Sí, i era una mica el desig, tornar-nos a ajuntar per treballar plegats. Feia anys que buscàvem un text per coincidir de nou, malgrat que en cap cas hi entrava l'opció del musical. Teníem teatre de text, però de cop i volta el Jumon -el dramaturg- ens escriu i ens diu; “escolta, he somiat amb vosaltres i tinc una obra que podríeu fer”. La vam mirar, tractava sobre la parella, l'amor romàntic, volíem investigar sobre això i vam dir; fotem- li! És una història inspirada en El trio en mi bemoll, d'Eric Rohmer, i d’aquí aquesta exparella que es retroba, on ella el visita a ell per remoure una mica el vincle i per veure què ha quedat d'allò que van ser temps enrere. Xavi Navarro
Xavi (X): Són una exparella que van estar junts 10 anys i fa un any que ho van deixar i han fet camins per separat. Tot comença quan la Lena viu un moment difícil perquè se li ha mort la mare i es retroben a l’enterrament. Amb la mort de la mare, es replanteja i s’adona que vol tenir a la gent que estima a prop, perquè veu que tot això es pot acabar en qualsevol i no vol que les coses importants que té a la vida s'acabin. Aleshores, en aquesta nova trobada, fa que revisqui aquesta flama i que s’iniciï la història de si és possible poder ser amic del teu ex o no.
- Júlia Jové i Xavi Navarro
- Hugo Fernández
Obriu moltes preguntes! Què heu trobat investigant sobre l’amor romàntic?
X: El fet de conviure durant dotze anys com a parella ens ha permès conèixer moltes vessants i textures diferents de l’amor, i això és bonic perquè, d’alguna manera, també es reflecteix a l’espectacle. El viatge que fan els personatges ens porta a veure què passa després de tot aquest temps, com es manté l’espurna i què hi ha més enllà: les vivències, l’experiència compartida i tot allò que s’ha construït al llarg dels anys. Tot això es trasllada a l’obra a través de la Lena i l’Adrià, dos personatges que no existeixen, però que, d’alguna manera, expliquen aquest recorregut.
J: Sí, també hem investigat per què ens interessava parlar d’un moment molt concret: el d’ara, i de com entenem les relacions de parella. És tot un món, especialment en el context social que vivim, en què hi ha una gran diversitat de vincles i de maneres d’estar amb algú. Una de les qüestions que ens plantejàvem era què passa quan una relació s’acaba, en aquest univers dels ex i de les relacions que deixem enrere. De fet, ens hem trobat que hi ha gent a qui l’obra incomoda, perquè li genera ràbia que intentem reprendre aquest vincle. Quan el meu personatge truca a la porta de la seva exparella, hi ha espectadors que reaccionen amb un “deixa-la estar” o un “no la molestis”. És molt fort veure com la gent s’hi posiciona perquè és un tema que remou, que genera incomoditat i sobre el qual tothom sembla tenir una opinió.
A quina conclusió heu arribat; és o no és possible ser amic d’un ex?
J: Sí que és possible. De fet, ens hem trobat amb molts més casos dels que ens imaginàvem de persones que venen a veure la funció amb les seves exparelles.
X: Fins i tot ens han dit que ha estat molt terapèutic, que s'han reactivat moltes converses de WhatsApp que potser feia anys que estaven aturades o en blanc. Vull dir que l'obra remou, i és molt interessant veure com el públic se sent partícip del que els passa a la Lena i l'Adrià. Són dos personatges amb molta entitat pròpia, però aconsegueixen que cadascú del públic faci seva la història i s'hi identifiqui en molts moments. Fins i tot hi ha espectadors que opinen durant la funció i sentim els seus comentaris! (Riuen.) És un tema molt viu.
El temps no ho cura tot?
J: Vull pensar que sí. De fet, n’hem parlat moltes vegades. Si ens passés una situació com aquesta, m’agradaria que fos possible, que hi hagués la intenció de no perdre’ns. Però també depèn de com acabi la relació, és clar. És complex, perquè pot ser que una persona vulgui deixar la porta oberta i l’altra la tanqui. I l’obra parla precisament d’això i incomoda per aquest motiu, perquè es veu qui té la porta més tancada i qui potser ha viscut la ruptura d’una manera més dolorosa. Llavors ens podem preguntar si és egoista que ella insisteixi a reobrir aquest vincle, o si, en realitat, està plantejant un escenari que no estem acostumats a considerar.
Les històries d’amor romàntic que hem vist a les pel·lícules dels 90 ens han inculcat molt aquesta idea del desamor, de passar pàgina i de refugiar-se en el gelat de xocolata. Per això, en un moment com l’actual, tan frenètic i tan marcat per l’individualisme i per la dificultat de mirar-nos als ulls, és interessant posar al centre una parella que intenta parlar de qüestions complexes i incòmodes, com ara què vol dir mantenir a la nostra vida les persones que hem estimat i que encara estimem.
- Júlia Jové i Xavi Navarro
- Hugo Fernández
X: Fins que vam començar a assajar l’espectacle, jo ho tenia molt clar; quan acabava una relació, per mi era un tancament radical. Però conèixer la història de la Lena i l’Adrià m’ha fet entendre que, de vegades, l’amor no depèn només de l’etiqueta de “parella”. L’amor és infinit, té mil formes i es transforma. Treure l’etiqueta a un vincle o a una relació amorosa no vol dir necessàriament que l’amor deixi d’existir, sinó que pot canviar de forma. Pots tenir incompatibilitats amb una persona amb qui havies construït un projecte de vida sense data de caducitat, per dir-ho d’alguna manera, però això no significa que tot sigui incompatible. Heu compartit projectes, il·lusions, vida, i tot això continua existint i formant part de vosaltres. Es tracta de veure com es transforma aquest vincle i quin tipus de pacte de bona convivència podeu establir entre tots dos ara.
Com a parella fora l’escenari, us ho haureu preguntat i ho haureu parlat; “Si mai ens passa…”
J: Sí, n’hem parlat moltes vegades. Ens hem estimat molt i ens continuem estimant profundament, i dubtem que això pugui desaparèixer mai. Crec que, si algun dia deixéssim de ser parella, faríem el que podríem per mantenir el vincle, igual que fan els personatges de l’obra. És molt bonic veure com dues persones intenten gestionar una situació complexa amb les eines que tenen. Espero que no ens passi mai, però, si fos així, tant de bo sabéssim fer-ho tan bé com ens ho imaginem ara.
X: El vincle que tenim és tan profund que va molt més enllà de la parella; per mi la Júlia és part de la meva família i no m’imagino una vida sense ella. Tot i que no desitjo que deixem mai de ser parella, si passés, estic convençut que no trencaríem aquest vincle. D’alguna manera, això també ressona a l’obra. Jumon ens coneix tan bé que, tot i que la història parteix de ‘El trio en mi bemoll’ d’Éric Rohmer, crec que també hi ha reflectit l’amor que ens tenim i la voluntat de fer que les coses vagin a millor. Això no vol dir, necessàriament, que la Lena i l’Adrià hagin de tornar a ser parella.
I tota aquesta trama, l’expliqueu cantant, també.
J: Sí, amb una música que combina el pop melòdic amb l’electrònica. L’Andrea Mir, que és la pianista i la productora musical, barreja el piano en directe amb sintetitzadors i bases electròniques, cosa que dona a l’espectacle un so molt actual. La música aprofundeix en l’emoció, enllaça les escenes i acompanya el viatge dels personatges. No interromp l’acció, sinó que la fa avançar, és una peça fonamental perquè la història progressi.
X: La música funciona com un catalitzador. Hi ha moments en què les situacions són tan complexes que costa trobar les paraules per expressar el que sentim. Aleshores, les harmonies i el món oníric que crea la música ens permeten arribar directament al cor i a articular a través de les cançons, allò que als personatges els costa tant dir-se.
Com a actors, imagino que ha de ser un repte important combinar text i música. Com ho porteu?
J: Sí, i és una llàstima que el teatre musical estigui tan mal vist. De vegades, hi ha una certa superficialitat en alguns formats que pot fer que la feina que passa a l’escenari sembli fàcil, però és molt complexa. El públic sovint no n’és conscient, però els actors sí que sabem tot el que implica cantar mentre interpretes, requereix molta preparació, tenir cura de la veu com a instrument i un gran respecte per l’ofici.
X: Sempre poso l’exemple de l’Albert Salazar, amb qui vaig treballar la temporada passada a ‘Germans de sang’. Ell venia de fer ‘L’herència’, al Lliure, una obra de sis hores de text, i em deia que mai s’hauria imaginat cantar. És interessant veure com actors que han treballat sobretot amb text incorporen altres disciplines i acaben fent un musical, i com intèrprets habituals del musical també fan obres de text. Al final, com passa amb les etiquetes en les relacions, hem d’anar eliminant la distinció entre actor i actor de musical, perquè al final és un ofici.
- Júlia Jové i Xavi Navarro
- Hugo Fernández
De musicals creieu que se’n fan prou a Catalunya?
J: En el cas del teatre musical de creació, almenys, no se’n veu tant com voldríem, perquè no tenim la infraestructura ni els recursos necessaris per desenvolupar-lo amb tota la dignitat que ens agradaria. Falten diners i ajudes, i això fa que sovint acabem treballant en sales de petit format, que són les que poden acollir aquest tipus de propostes.
X: Produir teatre musical és molt més car que produir teatre de text, perquè requereix més equip i una infraestructura diferent. En el teatre privat cal rendibilitzar aquesta inversió i garantir prou setmanes d’exhibició. Si l’espectacle no funciona, pots deixar de tenir recursos per produir-ne d’altres. Això fa que sovint s’aposti per grans produccions, títols coneguts o intèrprets molt cotitzats i es crea un peix que es mossega la cua. Per això caldria més suport de les institucions públiques als processos de creació, com passa als Estats Units o al Regne Unit. Un musical no es pot crear en tres setmanes, ni en quatre, ni tan sols en un any. Per aixecar ‘Després de nosaltres’ hi hem estat treballant durant tres anys.
En fareu gira en acabar les funcions, a partir del pròxim 1 de novembre?
X: La començarem a meitat d'aquesta temporada -principis de 2027- i l’acabarem a inicis de la següent -al setembre de 2027-.
J: La idea és fer gira durant la primavera i s'adaptarà per poder-ho fer en altres formats, a la italiana.
Mentrestant, altres projectes on us podrem veure?
J: La setmana vinent començaré a assajar ‘El forat blanc’, de Sergi Belbel, que serà el primer musical que es farà a la Sala Beckett. És un espectacle fascinant en què no es repeteix cap escena i es mostren totes les combinacions possibles dels personatges, fins a un total de 63. Me les he hagut d’enumerar al guió per saber en quines surto i en quines no! Estic molt contenta de formar part d’aquesta aposta de la Beckett pel musical, que també posa la història i els personatges al centre. Estrenarem a principis de desembre.
X: I jo cap a Nadal, començaré la gira de ‘Mili KK’, de Marc Angelet, un espectacle que es va estrenar al Temporada Alta fa un parell d’anys. Farem gira per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, i esperem que funcioni tan bé com aquí a Girona, on el vam estrenar.
