L’escriptora mallorquina Laura Gost (Sa Pobla, 1993) ha explorat diferents maneres d’explicar històries, tot i que en la narrativa, és on ens confessa que se sent més completa. El 2018, amb només 24 anys, va guanyar un premi Goya pel curtmetratge d’animació Woody & Woody, una peça de diàlegs enginyosos que jugava amb la figura de Woody Allen. Vuit anys després, Gost continua explorant les possibilitats de la paraula, però és en la narrativa on troba l’espai que li permet desplegar-se amb més plenitud, aprofundir en la psicologia dels personatges, endinsar-se en allò que una càmera no pot mostrar i fer conviure la introspecció amb uns diàlegs que reivindica com una de les seves grans passions.
Ara acaba de publicar El preu de néixer (Proa), la seva quarta obra que ja s’ha traduït en deu idiomes i que prepara el salt a la gran pantalla. Amb una mirada que beu de la literatura, però també de la seva experiència en el cinema i el teatre, Gost continua explorant la condició humana i les complexitats que ens defineixen. Per conèixer millor la seva trajectòria, aprofundir en la nova novel·la i descobrir en quin moment vital i creatiu es troba, parlem amb ella un capvespre de tardor, minuts abans de la presentació del llibre a la Laie de Barcelona.
- Laura Gost
- Hugo Fernández
Recordes quan comences a escriure?
El primer conte que vaig escriure és de començaments del 2001, quan tenia set anys, i ja denota aquesta inquietud per contar històries. Es meu pare me va regalar una carpeta on les anava guardant i, com que a ca nostra es meus pares sempre han estat molt lectors i es cinema també hi ha estat molt present, de ben petita, amb nou o deu anys, ja tenia molt clar que volia ser escriptora. Som de sa generació de Harry Potter i pensar que hi havia algú que havia creat tot un univers pensat per a gent de sa meva edat em pareixia màgic.
Aquesta fascinació per contar històries s'alimentava també des plaer per llegir; m'agradaven tant es llibres que, quan se’m trencava un conte, retallava ses il·lustracions, me grapava ses pàgines i m'inventava una història nova, amb coberta i tot on posava es meu nom. Aquesta passió pels llibres físics encara dura. De fet, somio en tenir una paret plena de llibres, de dalt a baix. Sempre he vist sa lectura i s'escriptura com dues cares d'una mateixa moneda; m'agrada llegir històries, però també explicar-les. Es meus pares encara recorden que, amb nou o deu anys, ja els demanava si trobaven que es meu nom quedaria bé escrit en es llom d'un llibre, si tenia nom d'escriptora.
Què et responien?
Que sí, que era nom del que jo volgués ser (Riu). “És un nom per al que tu vulguis ser. Si ets escriptora, escriptora”. Però em fa gràcia aquesta idea de demanar-los si el meu era un nom adequat. (Riu.) Mon pare havia tengut durant dos anys una llibreria a sa Pobla. Ell s’ha dedicat a sa comunicació, però mai des d’un vessant gaire creatiu i ma mare tampoc no s’hi ha dedicat. Tot i això, a casa nostra sempre hi ha hagut una promoció de sa cultura i, sobretot, molta llibertat a l’hora d’acostar-nos a altres lectures. Mai no hi va haver un guiatge rígid de “ara et toca llegir això”, ni tampoc ens deien que una lectura no ens tocava per edat, sinó que tot era molt lliure; agafaves un llibre, el deixaves si no t’agradava... Hi havia molta llibertat. Per això, llegir sempre ha estat un espai de llibertat i, alhora, un refugi.
D’adolescent vaig ser bastant solitària i quan sentia que no trobava al meu entorn gent amb inquietuds semblants a les meves, saber que dins els llibres hi havia realitats, fins i tot promeses de futur on sí que existien aquestes complicitats, on es produïen històries i connexions que en aquell moment me feien somiar, era molt reconfortant. Pensava; “mira, això és possible”. Els llibres són una font d’expectatives i, per tant, a vegades també de decepcions i frustracions, perquè amb els llibres et fas unes expectatives molt altes del que serà sa teva vida adulta.
I s’estan complint?
En general me sent molt afortunada. Créixer també és aprendre a gestionar ses expectatives i a triar. Crec que ses tries que he anat fent, que sempre impliquen renúncies, les he pres des d’una certa convicció i sent que he tengut molta sort. Quan ets adolescent, es llibres te presenten tot un món de vides possibles, però, a mesura que et fas gran, has de prendre decisions i hi ha camins que ja es tornen irreversibles. Ara, per exemple, me sent en un moment molt dolç de sa meva vida, i això m’omple.
- Laura Gost
- Hugo Fernández
Un moment dolç que coincideix amb la publicació de El preu de néixer i tot el que l’acompanya. En quin context neix aquesta història?
És sa meva quarta novel·la i, com he intentat fer amb cada llibre, cercava explorar un nou registre i posar-me petits reptes com a autora. Com a lectora soc bastant eclèctica i m’agrada comprovar si soc capaç de moure’m en diferents gèneres. En aquest cas, me feia molta il·lusió jugar amb una narrativa de tensió, a mig camí entre es thriller psicològic i es thriller moral, amb personatges ambigus i dilemes que s’endinsen en ses zones grises de sa condició humana. No volia fer una tesi ni assenyalar qui són es bons i es dolents, sinó crear una novel·la que resultés incòmoda en qualsevol moment pels dilemes que planteja, d’aquesta societat que ha creat un nou principi legal pel qual cap infant pot arribar al món si ningú no mor abans per cedir-li el lloc.
Record perfectament quan va començar a prendre forma, estava embarassada de poc i caminava molt cada dia. Tenc un grup de WhatsApp amb jo mateixa que es diu “L’escriptora de contes”, on vaig anotant idees i pensaments, i record que aquesta història va créixer molt aviat. De seguida vaig tenir clars els elements i ses regles que regirien aquella societat. Crec que sa llavor va sorgir d’aquell moment vital, en què et planteges moltes coses i reps missatges contradictoris sobre sa maternitat i sa paternitat. Avui en dia hi ha qui considera egoista tenir fills i qui considera egoista no tenir-los. Facis el que facis, sempre hi ha algú disposat a jutjar-te. I vaig pensar; què passaria si aquest suposat egoisme tengués conseqüències col·lectives, polítiques i sociològiques realment macabres? Al final, més enllà de sa maternitat i sa paternitat, que són importants, sa novel·la planteja un conflicte més ampli, el que sorgeix entre es desig individual, un anhel que pot ser legítim i es propis escrúpols morals o es principis ètics.
En un context de sobrepoblació, d’escassedat de recursos i d’emergència climàtica. No tens esperança en la condició humana?
Sí, tenc esperança perquè crec que hi ha un element que continua molt present que és s’empatia, i aquesta és sa gran clau. Confio molt en s’empatia de ses persones. Quan parlam de sa gent com a massa, de vegades apareix aquest missatge de dir: “si tothom ho fa, per què jo he de ser diferent?”. És aquesta manera de justificar es malpensant que, si tothom actua igual, no cal qüestionar-se gaire res. Però, quan vas a ses persones concretes i a s’empatia que senten cap al seu entorn més proper, cap a sa seva realitat més íntima, crec que, sumant totes aquestes empaties, hi ha una tendència cap a voler fer es bé. I, a vegades, aquestes empaties s’ajunten i acaben generant un missatge molt potent. El que me genera desconfiança és quan sa massa serveix per no assumir responsabilitats, quan les dilueix. En canvi, quan passa just es contrari, quan és una unió de conviccions i principis, és sa gran força i és aquí on també resideix sa nostra esperança.
L’obra farà un salt a la gran pantalla. Què en sabem fins al moment?
Sí, una productora americana n’ha adquirit els drets i tot i que es projecte encara és molt incipient, sa idea és fer-ne una pel·lícula. Me fa molta il·lusió, sobretot perquè, encara que tenc una certa experiència amb es guió, vaig decidir que en aquest cas no hi volia participar. M’agrada pensar que serà una obra inspirada en es llibre, però fruit d’una altra mirada i d’una altra sensibilitat artística. A mi me falta perspectiva i distància per adaptar-lo. Mig seriosament, mig en broma, dic que passi el que passi, es llibre hi surt guanyant. Si sa pel·lícula va molt bé, també anirà bé es llibre i, si sa gent diu que es llibre era millor, també hi surt guanyant es llibre. (Riu) No puc dir quina és sa productora perquè hi ha un contracte de confidencialitat, però té seu a Los Angeles i a Mèxic. De moment, no sabem quan sortirà sa pel·lícula.
- Laura Gost
- Hugo Fernández
N’estarem pendents. Satisfeta de les crítiques rebudes fins al moment?
Sí, en general, estic molt satisfeta de sa rebuda. Ara bé, tornant enrere, amb sa meva primera novel·la, ‘La cosina gran’, record que va tenir molt bona acollida i va ser es llibre més venut per Sant Jordi a Mallorca. Segurament, haver guanyat un Goya poc abans també va despertar una curiositat afegida. Tot i això, record dues ressenyes de mitjans balears que atribuïen es seu èxit al fet que era jove i a sa meva manera de ser, més que no a sa qualitat des llibre. Me va saber greu, perquè sentia que s’estava menystenint una feina de molts anys. Una de ses ressenyes, fins i tot deia que no havia llegit es llibre, però que no calia ser un geni per intuir-ne es contingut.
Crec que, afortunadament, això ha canviat. No m’ha molestat mai una crítica negativa si està fonamentada en allò que he escrit, forma part des joc. Però, en aquell cas, vaig sentir que hi havia més aviat un prejudici i una certa condescendència. Una ressenya s’ha de basar en es llibre, no en idees preconcebudes sobre qui l’ha escrit.
A Les cendres a la piscina retrataves una Mallorca en plena transformació, molt arrelada a l’àmbit familiar. Ara que aquesta transformació ja s’ha consumat, què en queda d’aquella illa?
Sí, totalment. De fet, escric Les cendres a la piscina perquè mon padrí patern va ser un d’aquests personatges protagonistes d’aquella transformació. Al capdavall, som es nets els qui ara en vivim ses conseqüències. Personalment ho visc amb molta preocupació i molta pena, sobretot per sa qüestió de s’habitatge, que és sa més urgent, però també per sa desaparició d’una identitat, d’uns trets culturals i d’una llengua que van perdent força. I, de fet, aquí a Barcelona passa una cosa bastant semblant.
Ara bé, crec que aquesta crítica al sistema s’ha de fer sempre des de s’autocrítica. No hem d’oblidar que nosaltres també formam part d’aquest model. No és que hagin vengut alemanys i ens hagin pres ses cases a cops de pal. Si volem fer una crítica contundent d’aquest sistema, l’hem de fer des d’una certa incomoditat davant ses nostres pròpies contradiccions. Perquè, si no, és molt fàcil parlar des d’una suposada superioritat moral. Sa majoria hem anat a viure a Barcelona i hem ocupat un pis que algú potser hauria trobat més rendible llogar a un parell d’estudiants que no a una família. O viatjam a l’estranger i contribuïm a massificar altres indrets. I ja no parlem de qui té familiars amb pisos turístics, que han venut cases o que consumeix en establiments que contribueixen a sa gentrificació. Hi ha una contradicció de fons que ens afecta a tots i crec que assumir aquesta incomoditat és necessari si volem qüestionar de veres es model que tenim.
Sí, de vegades convé més que ens mirem el melic…
Es tracta d’intentar ser coherent. A vegades, crec que xoquen inevitablement uns desitjos, unes expectatives i una certa idealització. A mi me passa, per exemple, quan xerr amb amics de sa desaparició des petits comerços o de llocs emblemàtics. Sempre pos l’exemple d’una merceria que tanca i dic; “Me fa pena que tanqui, però jo no hi he comprat mai ni un botó”. És a dir, no he contribuït gens a sa seva subsistència. I això també és incòmode, perquè, si no t’enganyes a tu mateix, ets conscient que hi ha un punt d’incoherència. Com a mínim, podem detectar-la, ser-ne conscients i mirar de treballar-hi.
Acabem; quina aventura vindrà ara?
Quan estic molt centrada en una novel·la, m’obligo a no pensar en històries noves, perquè tenc un component una mica obsessiu amb això. Si tenc una història nova en ment, només pens en aquella i, inevitablement, acabaria deixant obsoleta o massa aviat sa novel·la que acab de publicar, com si ja estigués pensant en sa següent. Per tant, ara m’obligo a no posar es focus allà. Van sorgint idees, però encara no n’hi ha cap de decisiva. Quan passi un temps, sa següent aventura serà seguir escrivint i, sobretot, seguir llegint i vivint, és a dir, tot el que ocorre al marge dels llibres que, ara mateix, és el més fascinant que tinc.
