Escriptora i professora de la UAB, Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975) ha mastegat l’obra de Mercè Rodoreda. Després d’elaborar diversos estudis acadèmics, ha penetrat en la vida de l’autora de La plaça del Diamant a través de la ficció. El 2024 va publicar Mercè i Joan (Edicions 62), Premi Proa de Novel·la, un relat entorn la relació entre Rodoreda i Joan Prat (Armand Obiols). Ara hi torna amb Nit blava a Ginebra (Proa), una novel·la construïda amb traça literària i un profund coneixement de la biografia de l’escriptora, que va patir un accident de tramvia a Ginebra que va sacsejar la seva vida. I la seva obra.  

Després de Mercè i Joan, continua amb la mirada novel·lada sobre Rodoreda.
Perquè trobava que em faltava explicar els anys més importants. Quan vaig escriure Mercè i Joan vaig quedar enganxada a la veu del narrador. Vaig voler crear el narrador, la figura de l’Àtic Dalmau, que recerca i ajuda la seva exparella, l’Aurora Darder, que està a punt de presentar una tesi sobre les obres perdudes de Mercè Rodoreda. Ell és especialista en Stevenson, però ha deixat l’acadèmia per dedicar-se a escriure i cantar. 

En la narració, representa que Mercè i Joan ha estat escrita després que Nit blava a Ginebra. Mercè i Joan és un encàrrec que li fa Aurora a l’Àtic Dalmau. És una novel·la diferent. Aquí tenim dos plans temporals, els anys 60 al costat de Mercè Rodoreda i Armand Obiols, una a Ginebra i l’altre a Viena. El que em permetia explicar, de passada, aquell temps, durant la Guerra Freda. 

Què feia a Viena?
Ell treballava de traductor a l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica. I després hi ha un altre pla el 2024, amb una parella separada, en què ella és a punt de presentar la tesi i ell l’ajuda. Faig un paral·lelisme perquè l’Obiols, durant tot el procés creatiu de Rodoreda, l’ajuda, és el primer lector, li fa suggeriments i ella n'incorpora la majoria. Un home que ajuda una dona. Jo això ho trobo interessant. L’Àtic Dalmau també ajuda l’Aurora.   

És un fet real l’accident de tramvia a Ginebra?
Totalment. L’única notícia que en teníem era la biografia d’Obiols de Quim Torra, del 2024, que quan repassa el que va fer a finals dels 50, diu que el 28 d’octubre del 1958 a les vuit del vespre, Rodoreda té un accident de tramvia quan anaven al cine i tornen a casa amb taxi. Jo no ho sabia i això que havia tingut accés a l’agenda d’Obiols, però no havia arribat a l’octubre. És just abans que ella comenci a escriure La plaça del Diamant, que està plena de tramvies i on la Colometa és a punt de morir dues vegades sota un tramvia, i s’hi parla molt de Gaudí i la seva mort.

Després de l’accident, en el llibre ella fa una referència a què ha estat a punt de morir com Gaudí. Ell li diu que hi ha una diferència: Gaudí va morir després de deixar una gran obra.
És clar. Imaginem què hauria passat si hagués mort o quedat incapacitada. Ens hauríem perdut les seves grans obres.

Aquest episodi va ser un tombant en la seva vida?
Si soc sincera, no ho sé. Va estar, pel cap baix, tres mesos convalescent. Ho va comentar en cartes a amics com Rafael Tasis. Va ser un fet important. A finals dels 50 i inicis dels 60, Rodoreda viu una transformació i Ginebra l’acompanya en aquesta transformació. La visita un metge, el doctor Naville, que la tracta. Quan Rodoreda rep la carta de l’editor Joan Sales dient-li que publicaran La plaça del Diamant i que és una gran novel·la, li envia un ram de roses al metge. 

Durant tota l’elaboració de la novel·la, la figura d’aquest metge l’acompanya. Més tard la tractarà del cor. És algú important a la societat ginebrina. A inicis dels 60, ella comença a escriure la novel·la Eine Kleine Nachtmusik, amb el nom d’una coneguda peça de Mozart. Fins ara en teníem identificats tres capítols, però els meus investigadors, amb Àtic Dalmau, n’han identificat més, i les dues veus que apareixen són les d’una escriptora i un metge. Tot passa a Ginebra i Basilea. És una novel·la biogràfica.

Hi va haver una relació intensa entre tots dos?
Com a mínim, platònica. No crec que la cosa anés més enllà. Això no s’havia dit mai. Diria que entre tots dos hi va haver una amistat molt forta. Ell era un home elegant, culte, venia d’una família de pastors calvinistes i professors de teologia. Això em va fer pensar en el fet que ella escrivís en una ciutat on va néixer el calvinisme. Hi ha una forta presència de la Bíblia en una obra com La mort i la primavera. Hi ha el Sermó del Paradís, el llibre de l’Apocalipsi. Els calvinistes són els que defensen les Escriptures per damunt de tot.  

Defineix La plaça del diamant com un mapa per salvar l’ànima. 
Sí. Hi ha una divinitat que governa la plaça, que és Nyx, la nit. Al primer capítol apareix la nit amb el carro de les estrelles. Els investigadors ho han estudiat i es correspon amb un altre carro que surt al final, el de la matinada, una altra figura mitològica. Tot el recorregut de la novel·la és una nit molt fosca fins arribar als inferns profunds, quan una mare és a punt d’assassinar els seus fills. Però això no passa. 

Com va explicar a Tasis, l’any 1960, tot acaba bé i Colometa pot casar els fills. Com podem saber que a La plaça del diamant hi ha la salvació de l’ànima? Ella treballa amb dos símbols. El de les balances, que estan pintades a l’entrada de casa seva i Colometa ressegueix cada dia, i el cor. Al capítol 46, ja al final, els aplega. A la galeria, Colometa està amb la seva filla Rita, sota el sol, i totes dues fan una ombra com si fossin una balança. En aquest moment, ella encarna un capítol del Llibre dels Morts egipci, amb la imatge d’Anubis pesant el cor. Hi ha tres nivells d’espiritualitat en la novel·la, la catòlica, la grecoromana i l’egípcia. A Rodoreda li interessava molt la cultura egípcia.  

Caram, sí que hi ha laberints en la novel·la.
Sí. Abans d’anar al més enllà, havies de passar el judici d’Osiris. Se’t pesava el cor en una balança. Si el cor pesava molt, el monstre se’l menjava. Però si no pesava, et salvaves. I Colometa se sent pesar el cor, però no pesa. Així sabem que Colometa se salva.

Però Rodoreda era una persona religiosa?
No religiosa, no era de missa, però coneixia la Bíblia de manera increïble. Era una persona espiritual. L’Obiols sí que era molt religiós. Ara, La plaça del Diamant està plena d’elements religiosos. 

Vol dir alguna cosa més sobre La plaça del Diamant? 
Voldria dir que durant tot el procés de creació va haver de vèncer moltes interrupcions, com passa a moltes dones escriptores. Virginia Woolf se’n queixava molt. Primer perquè va estar convalescent. Però una de les més increïbles és que va estar a punt de perdre la casa.

No em diguin que la volien desnonar…
Desnonada no, però va estar a punt de perdre l’habitatge quan el 1960 els diuen que han de deixar la casa de la rue Vidollet. Ella està escrivint La plaça del Diamant. Va haver de batallar, va anar a París per renovar els visats per poder renovar el contracte. Finalment, es van poder quedar.   

Què li falta fer sobre Rodoreda?
Estic fent un treball acadèmic sobre aquesta novel·la inacabada que hem esmentat, Eine Kleine Nachtmusik. Després, tinc molt avançat un assaig sobre Rodoreda i Obiols durant la Segona Guerra Mundial. Novel·la sobre Rodoreda no crec que en faci més. Voldré fer més novel·les, però d’altres temes. 

Després de treballar tant Rodoreda, què creu que hauríem de tenir al cap sobre ella?
La llàstima és que no hem posat nom a tot una generació d’escriptors que va fer una obra col·lectiva, preservar la llengua i la cultura catalana. I Rodoreda és una més de les que viu aquest encàrrec de fer grans obres pel seu país. No són l’exiliat Ulisses, que vol tornar a ser el rei. Són Enees, que porta els penats amb ell, el millor que té de la seva tradició per fer-la viure, encara que sigui en un altre lloc.

Per això, quan escriu La plaça del Diamant, connecta tant. Ella mateixa ho diu quan explica que la va escriure per reivindicar els homes que havien fet la guerra de bona fe. Posar en primer pla personatges normals i plens de bondat, que encara en quedaven.