Amb una veu dolça, suau i pausada, té lloc aquesta conversa amb Judit Neddermann (1991, Vilassar de Mar) un migdia de tardor, en una superilla de Barcelona on el sol encara escalfa. Ens rep amb un somriure radiant i amb unes arracades precioses que destaquen pels seus colors vius, un regal, ens explica, d’un admirador del Brasil. Filla de pares aficionats a la música, recorda com de petita a casa sempre hi ha estat present, i apunta com amb 2 o 3 anys, ja apareix en un vídeo cantant amb un micro a la mà sobre la veu de Pat Metheny. La tieta portava l’aula de música de Vilassar i, allà, va cursar tots els cursos de grau elemental i de grau mitjà. Més tard, es va apuntar al taller de músics a fer cant de jazz i amb l’Anna Català va aprendre la música brasilera. 

El primer grup que va formar va ser amb 13 anys amb els amics del poble, quan quedaven els dissabtes i es feien dir G de jazz o, més tard, Fade out. “Encara recordo la primera vegada que vam tocar a canvi d'un vermut a La Oca! Vaig al·lucinar com a canvi de cantar una estona em podien regalar olives, patates i un vermut”, exclama, “va ser com el primer intercanvi real amb espècies”, diu somrient. Els referents que l’han ajudat a formar-se i a inspirar-se per fer la música que crea són Joan Manuel Serrat, Sílvia Pérez Cruz, Carme Canela, Mayra Andrade, Maria Gadú o Lluís Llach, entre d’altres, que ens confessa com d’aquest últim, “en vaig aprendre com es pot arribar a expressar en català d’una forma molt sensible i tranquil·la, fent ús d’aquesta lírica que té que em fascina”.

Molts la coneixem com a cantautora, però va començar com a cantant de The Gramophone All Stars i de l’orquestra Coetus...
Sí, The Gramophone All Stars em van proposar que fos la cantant, vaig deixar el grup que tenia amb els amics i he estat durant 10 anys amb ells. Tenia 18 anys i vaig fer les proves d'accés al taller de músics per fer el grau superior. Em van acceptar i el primer any vaig tenir de professora la Sílvia Pérez Cruz. Ella va ser qui em va fer de pont per entrar a Coetus, un grup de Folklore de música ibèrica que ha marcat camí a molta gent que practica l’estil. El cantant principal era l'Eliseo Parra i la Sílvia hi anava com a convidada. En un moment donat, la Sílvia em va proposar com a substituta i això, juntament amb el moment en què Clara Peya també em va trucar per cantar al seu projecte, va representar un còctel important perquè vaig notar que tothom comptava amb mi i que podia tenir camí per recórrer. Durant molts anys vaig estar combinant molts projectes diferents, fins que vaig decidir fer les meves primeres cançons, que va coincidir amb el projecte final de carrera. Quan les vaig tenir fetes i vam fer el primer concert, vaig decidir gravar el meu primer disc i d'això ja fa 11 anys, quan comença el que tothom potser coneix més de la meva carrera com a cantautora.

Ser del Maresme i viure prop del mar l'ajuda a l’hora d’inspirar-se o de compondre?
Sí, em fa molt feliç viure a Vilassar. Sento la xarxa i el paisatge que em fa sentir a casa, perquè vaig créixer allà. Ara que últimament estic viatjant més, ho noto quan torno, la sensació de casa, que és molt única i que després de parlar amb molta gent diferent, no tothom la té. A Vilassar hi ha alguna cosa que em calma, i aquesta calma també m'ajuda a crear. A vegades, però, me n'he d'anar per sentir-me més lliure i per tenir la sensació de pàgina en blanc, que de vegades em passa quan estic lluny. 

A l’hora de compondre em neix bastant natural, de forma espontània. No tinc cap mena de mètode ni de rutina. Cada setmana és diferent de l'anterior, soc molt incapaç de fer alguna cosa de forma regular. Avui estic aquí, demà he d'anar a l'estudi a gravar i demà passat he d'agafar un tren per anar a fer un bolo. Cada dia és diferent, però sí que he detectat quines situacions m'inspiren, com per exemple el fet d’anar a veure un bon concert, de sortir mar endins o d’anar de vacances. Quan gaudeixo molt profundament d’una cosa, generalment després em venen les cançons. 

Ara la trobem acompanyada de Pau Figueres formant un duet fantàstic, on presenten 10 cançons originals noves i dues versions. Què hi trobem?
Els cinc primers discos sempre he treballat de la mateixa forma; creo les cançons sola, les porto al productor amb qui decideixo treballar i configurem els arranjaments per tocar amb la banda i els músics convidats. Els cinc primers discos es poden sentir molts músics, molts instruments i totes les cançons estan molt vestides. En aquest sisè disc amb el Pau, tenia moltes ganes de fer una cosa més íntima. Ell m'ha acompanyat al llarg de tota la discografia i li vaig proposar de firmar tots dos, que fos un disc on només sonés la seva guitarra i la meva veu, respectant molt el format de duet acústic. 

El resultat és molt fresc perquè vam arribar a l'estudi i ho vam fer tot amb deu dies, no ens ho vam pensar massa, volíem que quedés com una foto. Tenim molta seguretat com a duet perquè ens coneixem molt, ens inspirem mútuament a l'hora de tocar i les cançons en general són molt alegres excepte una, "Em plou a dins", que la vaig fer després d'un disgust. Totes les altres celebren les coses boniques de la vida, de la capacitat de connectar, d'estimar, de l'alegria de viure. Hi ha un poema preciós de la Mireia Calafell que es diu "No és veritat" i que el vam musicar junts. És un disc que ajuda molt a sentir-se en pau i a sentir-se bé.

Transmetre alegria és important en un moment en què predomina la foscor…
El món està travessant un període de foscor, de desil·lusió, de desesperança i de certa apatia amb el que representa bonic. Penso que es menystenen les coses boniques i això és molt greu, perquè de coses boniques n'hi ha moltes i són la gasolina per poder afrontar les terrorífiques, que també abunden i ho estem veient cada dia. És molt important mobilitzar-se i denunciar tot el que no està bé i tot el que ens allunya de la nostra millor versió com a humans, però també és molt important reivindicar el que és bo i el que ens eleva l'esperit. Sona molt religiós, però és així, el que ens eleva l'energia, la vibració. Sento que la meva missió en l'art és aportar amor, llum i bellesa. No ho puc escollir, em neix així i m'ho respecto, inclús quan veig que potser no és la tendència general, però aquesta és la meva, hi estic apostant per això. Intento fer-ho des de la consciència i des de la profunditat, perquè no és una alegria superficial d'anar a passar-ho bé una estona i ja està, realment és cantar-li a l'alegria de viure, travessant també tots els moments de dolor.

Que bonic. I d’aquí en neixen aquestes cançons...
El disc tenia 10 cançons noves que vam fer amb el Pau i després, vaig voler gravar un clàssic meu, el "Vinc d'un poble", que és una cançó que està fent un recorregut increïble. Per aquesta cançó vam convidar el Serrat perquè sento que és filla de les seves cançons i és un honor tenir-lo gravant amb nosaltres. Després vaig voler afegir aquestes dues versions que són "Hace un tiempo ya" del Pau Lobo i l'Arnau Figueres, perquè és una cançó que parla de somriure després d'un dol i sempre l'he sentit molt germana de les meves. M'hauria encantat compondre-la. 

En aquest disc estic intentant indagar molt en la llengua, en el català, en què dic, en què no dic i en com ho dic. A mesura que he anat avançant en els discos, cada vegada m'importa més com dic les coses. Al principi em sentia molt músic i les lletres eren quasi una excusa per poder cantar la melodia, el primer que em venia no ho revisava gaire. Ara m'hi esforço i quan canto el poema de la Mireia Calafell sento que té una potència en l'àmbit lingüístic molt gran. Cantar poesia no té res a veure, té una força que va més enllà de la cançó. Ara tinc moltes ganes de musicar poesia perquè sento que he dit molt des de mi i quan llegeixo poemes, noto com si algú em regues i necessites molt aquesta aigua.

La portada d’aquestes cançons que han fet amb en Pau és obra del seu germà. Quin significat té aquesta joia que serveix d’obertura?
L’Enric va estudiar joieria a la Massana i n’ha fet uns penjolls que també ven. Som 5 germans en total; ell, la Júlia -que és dissenyadora gràfica-, la Meritxell Neddermann, servidora i la Mireia, que és la lingüista que ens fa les correccions dels llibrets. Ara que està a l'ordre del dia processar molt la música perquè quedi perfecte, he fet tot el contrari, no he editat res amb l'ordinador, no he afinat cap nota. Ha estat un exercici de valentia perquè soc molt exigent i m'agrada que tot quedi perfecte. Estic aprenent a desconstruir i acceptar la música tal com la faig. 

Amb aquesta idea, vaig pensar seria molt bonic que l'Enric que és tan creatiu ideés una joia amb tot això. Li vaig explicar la idea i em va ensenyar el resultat; quina meravella, això és un tresor! Amb la Júlia i l'Enric vam estar treballant tot el disseny i vam decidir que la portada fos només la joia. De fet, a l'Enric li dedico una cançó que es diu "Joia de l'univers" que parla d'ell i de la seva forma d'encarar la vida, que és molt inspiradora perquè és una persona que no jutja i que observa molt. Aparentment, va més lent, però perquè viu a molta profunditat. Estar al seu costat ens fa sentir a tots molt bé. Ara em falta una cançó per la Júlia, perquè ja li he fet cançons a tots els germans! (Riu).

Parlant de germans, una d’elles és la Meritxell Neddermann, on em ve el cap la fantàstica cançó, "Prec de Nadal", que tenen conjunta…
Sempre col·laborem per Nadal. El 2019 vam fer un disc, Present, que són tot versions de Nadales. La Meri és absolutament genial, és dels músics que més admiro del món per com entén la música, com compon, com acompanya -perquè ella també combina el seu projecte amb acompanyar a altres artistes-, també fa de productora i sessions on grava per a altra gent... És molt versàtil i és un goig poder treballar amb ella. De moment ho hem acotat a Nadal, perquè vam gravar aquest disc i cada any algun teatre o altre ens diu “que vinguin les Neddermann a fer les Nadales!”. És un concert molt bonic, molt tendre i familiar, on expliquem coses de la nostra família. Ara l'estic convencent per fer un altre disc de Nadales perquè soc molt flipada de Nadal, les Nadales em posen contenta, m'encanten!

Quina evolució diria que ha fet la seva música al llarg del temps?
Pel que fa a la sonoritat no ha canviat gaire, perquè sempre he apostat molt per aquest so més càlid, més acústic. Els músics gairebé a tots els discos són els mateixos i m'agrada molt haver defensat aquest univers perquè és el que em surt i vull intentar fer-ho cada vegada millor. Les lletres de l'últim disc m’agraden més, sento que en aquest sentit he evolucionat molt i també en el timbre, en la manera de cantar. Cada vegada he pogut anar més endins, almenys cantant em sento més madura que a l'inici. M'agrada molt quan algú està per casa i diu, “vaig a escoltar la Judit”, i que es trobi amb una mateixa coherència. La meva música ja té la seva autopista, i això l'altre dia m'ho deia en Pau tot filosofant. 

I filosofant… Què diria que és el millor i el pitjor de la seva feina? 
El millor és fer música; el moment de posar-m’hi, sigui sola o amb els companys dalt l'escenari. El pitjor és la gestió i la pressió de la indústria per encaixar. Les xarxes socials les trobo un aparador terrible. Tothom ha de trobar la manera de comunicar què estem fent a través de les xarxes, però l’algoritme és com una espècie de dictadura que em cansa molt. Últimament, estic fent l'exercici d'alliberar-me, de publicar la informació com em sembla, independentment de l’engagement, intentant no preocupar-me, però sempre hi ha una veueta allà que et recorda que l'engagement que tens va relacionat amb la feina.

Després existeix la pressió de la indústria pel que fa als streams, a les reproduccions, que també em sembla molt dura perquè hi ha moltes coses que passen musicalment que no s'estan quantificant a l'hora de tenir en compte el recorregut dels artistes. La quantitat de gent que ve als concerts, els que es compren el disc, la gent que ho escolta a casa seva, que les teves cançons es facin servir en un casament o en un naixement... Estar present en moments importants que marquen la vida de les persones. Constantment m’he de recordar que hi ha moltes coses que tenen molt de valor i que no computen en la voràgine que vivim. El meu camí està molt relacionat amb aquestes coses més emocionals, més de pell, i això és una lluita constant, confiar en el que faig i en com ho faig.

Què la veurem fer a partir d’ara?
Amb el Pau anirem fent concerts fins que el públic es cansi i, de cara a l'any vinent, tinc moltes ganes de musicar alguns poemes i de fer cançons noves. Estic preparant un concert que serà sola i que repassaré cançons antigues, però m'agradaria molt compartir amb la gent les cançons noves abans de ser gravades. No sé per què estic volent anar molt a la cèl·lula, perquè amb el Pau hem fet la desconstrucció de passar de banda a duet, i ara tinc ganes d'anar sola. A més, logísticament és més senzill i també perquè m'han sortit aquests bolos amb l'orquestra i tinc la sensació que l'any que ve serà com un ventall de molts formats; tindré l'orquestra, el duet i vull anar sola per tenir més espai amb el públic.