Kitsch a la Cova: «Els autosuficients no demanem res»

Amb gairebé trenta anys de trajectòria musical a l'esquena, els Kitsch de Banyoles es reinventen amb un nou projecte que els permet continuar fent música amb energies renovades gràcies a la confluència establerta amb Món a la Cova, excantant dels desapareguts Casual, que aporta a la nova banda un plus de foscor a una formació que de sempre s'ha destacat per un rock alternatiu allunyat dels circuits comercials.

La nova banda, batejada com a Kitsch a la Cova, va començar a prendre consistència arran de l'actuació conjunta al festival (a)phònica de Banyoles del 2014. D'aleshores ençà, Lluís Costabella (guitarra), Joan Pairó (baix) i Món a la Cova (veu), han estat treballant per modelar el seu primer disc, de títol homònim i que parteix del vell repertori de Kitsch més algunes cançons de Casual per donar sortida també a quatre temes nous i dues versions canòniques del rock gòtic, She's in parties de Bauhaus i First & Last & Always de The Sisters of Mercy.

Desenganyats amb una escena musical que sempre els ha arraconat i defensors insistents de la seva independència, els Kitsch, ara ja Kitsch a la Cova, posen per davant de tot la seva llibertat creativa més enllà de cap vel·leïtat comercial. Ni fan favors ni els demanen i per això ho tenen clar: "Els autosuficients no demanem res".

- Kitsch a la Cova és el punt de trobada entre Kitsch i Món a la Cova. Aprofiteu aquest moment de confluències polítiques per establir una confluència musical?

- Joan Pairó: La confluència és la culminació de col·laboracions que havíem anat fent amb el Món des de fa molts anys, des del 2000 que ens vam conèixer i vam començar a compartir escenari amb Casual.

- Món a la Cova: Recordo que vam col·laborar en altres coses, com quan em vau ajudar per fer Pàtria, una cançó meva en solitari que ara hem recuperat com a Pàtria Blues.

- Lluís Costabella: I aviat vam fer composicions junts. Amb l'Elektrocàustic, cap el 2005, en Món ja cantava dos temes, Vanitati mundi, que l'hem mantinguda al disc, i The Passenger. De fet, que alguna cançó d'aquella època s'hagi recuperat demostra que en aquell moment ja eren prou importants.

- Vanitati Mundi, a més, té lletra de Verdaguer.

- L.C.: Sí, Vanitati mundi, La vanitat del món, va sortir d'uns papers de la meva iaia, on sortia el text amb un taüt enmig però enlloc deia que fos de Verdaguer. Va ser posteriorment que vam saber que era de Verdaguer, i penses que donen premis per musicar poemes i nosaltres res.

 - Us fascina Verdaguer, oi?

- L.C.: És que Verdaguer és molt Verdaguer, que sortia als bitllets de 500 pessetes amb aquella barretina antològica. Era el Morrisey de l'època. Ara en publicaran els exorcismes, perquè era capellà i practicava exorcismes. Ja em va agradar molt el que va fer en Roger Mas, però encara dóna per molt més, perquè és un dels grans oblidats.

- Parleu de premis que no us donen, però ja us hi presenteu?

- L.C.: No, perquè penso que això dels premis han de venir a casa, picar a la porta i dir-te, té. És com les subvencions, que és això de fer cua, pidolant? Els autosuficients no demanem res. Nosaltres som catalans de pro i per això el premi ens el donaran pòstum. És el funcionament normal de Catalunya, quan estas a punt de palmar-la et recorden. Però poca broma, un cop vam rebre una carta de Jordi Pujol felicitant-nos per la nostra tasca divulgativa del català. Era als anys noranta i deuria ser en any d'eleccions. Suposo que era perquè no ens passéssim a l'anglès.

- Almenys us van agrair els serveis prestats, que ara sembla que no es porta gaire.

- L.C.: Sí, això es cert.

- Anem al disc. El repertori inclou quatre cançons noves, dues versions d'altres grups i vuit reversions de temes de Kitsch i Casual. Com ha anat tot plegat?

- J.P.: És el producte d'un rodatge de fa un parell d'anys, quan vam tenir clar que volíem fer un projecte nou, ja que tant Kitsch com Casual ja no fèiem res i vam voler tirar endavant aquesta nova idea.

- L.C.: Nosaltres ja només teníem un tema pendent, Joia, que surt al disc i el canto jo, perquè havia de formar part d'un projecte de CD-Llibre, amb un conte pervers d'una nena que no vol ser-ho. Però ens vam enamorar de seguida dels temes nous, com Rosa rosari. Agafant coses d'aquí i d'allà hem traspassat el repertori al nou format, amb aportacions constants.

- M.C.: Cal recordar que les últimes gravacions de Casual van ser precisament dues versions de Kitsch pel disc d'homenatge Eskitschofrenia. Ja teníem clar que ens separàvem i vam voler fer aquells temes com la manera d'acomiadar-nos reconeixent els Kitsch com a influència principal. Després d'això, el repertori final d'aquest disc surt a partir d'una selecció natural. Al principi teníem llistats de 25 cançons, moltes de Kitsch, però vam haver de buscar espais de confluència on tots ens sentíssim còmodes.

- L.C.: I anar provant demana temps, perquè vam veure que hi havia cinc o set cançons que no ens portaven on volíem, però fins que no ho esbrines passa temps.

- En tot cas, tot va començar a rutllar a partir de la proposta del festival (a)phònica.

- J.P.: Sí, allò ens va anar molt bé per dirigir la nostra proposta, sinó hauríem continuat dispersos.

- L.C.: I consti que aquell concert va sortir fantàstic, però el tècnic de so va suar sang, perquè eren temes massa diferents, amb bases que no havíem tingut temps d'equalitzar. I després vam fer un segon concert a Vic que es va convertir en una bola de greus immensa. Vam veure que no pots presentar una història que no sona prou bé. Per això vam posar el fre i vam decidir començar a preparar el disc.

- M.C.: Penso que en aquell moment ens vam tirar a la piscina sense aigua, però allò va tenir l'avantatge que al tocar en directe vam poder veure què funcionava i què no.

- L.C.: Ara el disc té la velocitat i l'afinació molt acabada. Crec que en un món ideal ha d'estar prohibit gravar un disc sense haver-lo tocat al local d'assaig moltíssim, perquè et permet tocar les estructures de les cançons. És com si acabes d'escriure una novel·la i ja la portes a publicar, ai. Segur que si la revises o la deixes llegir a algú de confiança sortiran coses que no havies vist.
 
- Què ha estat el més complicat de tot plegat?

- M.C.: Trobar el to. Jo no havia treballat mai el tema del to com aquest cop, buscar que tothom se senti al mateix lloc.

- J.P.: Ja amb Kitsch trobar el to a les cançons ens va portar molt de temps.

- L.C.: I això és el que ens ha fet diferents. Hi ha un secret de família que ara ja es pot dir, perquè hi ha coses que ho canvien tot. Amb Kitsch les lletres les feia jo, però les melodies en Joan, però passa que en Joan està molt sord.

- J.P.: Una mica sí, tinc informes mèdics que ho acrediten.

- L.C.: I això feia que el Joan fes uns baixos molt aguitarrats, perquè així s'escoltava. D'aquí surten aquests baixos tipus Joy Division. I jo, com a bon punk, cantava allà on ell em portava, i tot plegat va crear una sonoritat. Després he sabut que era molt normal que quedés afònic a la segona cançó cantant en tons que no em van bé. Però és que m'era igual, jo no anava a cantar, anava a quedar afònic directament.

- M.C.: Hi ha edats que tocar és morir-se una mica només. Acabes afònic i amb mal de cap, però cremes tot el mal per uns dies.

- L.C.: Tocar era una pujada d'adrenalina. És agafar una guitarra, fer rrrrrram i veure com les parets tremolen, o tenir un micro i veure que si cantes el públic s'acosta i si crides s'allunyen. Per sort hem tingut tècnics molt seriosos que ens han protegit del ridícul.
 
- J.P.: Completament. La gent s'ha quedat amb unes determinades cançons i les coneix d'una determinada manera. Si fas una versió totalment diferent d'una cançó emblemàtica et pots trobar que la gent la trobi estranya. Hi ha cançons que preferim no tocar-les a no ser que sigui una versió molt especial i respectuosa que pugui competir amb l'original.

- M.C.: Quan vam començar amb aquest projecte vam veure que hi havia el perill que la gent pensés que ara a Kitsch hi canta una altra persona, però això seria un despropòsit. Per fer cançons com les feia Kitsch, que les faci Kitsch.
 
- L.C.: Sí, són completament canòniques, perquè buscàvem cançons on en Món pogués quedar com un senyor. A veure qui s'atreveix a cantar com en Peter Murphy o l'Andrew Eldritch. Tots sabem la diferència entre un que canta i un cantant, i ell és un cantant mentre jo canto perquè ningú més volia cantar. En Món de bon matí et deixa anar un "bon dia" que sembla sortit de la cova, com l'Iggy Pop, que et diu "bon dia" i ja t'espantes. Si no t'agraden les veus greus, doncs escolta la Caballé, però si t'agraden has de conèixer en Món. Un respecte, en Roger Mas té una veu greu molt maca, però on ell hi dóna un caire brillant en Món el dóna fosc, i penso que té una veu que cal apreciar. Amb tot això, quina cançó que ens agradi i ens sigui comuna a tots ens servirà per a que la gent vegi que tenim un cantant de puta mare? Doncs aquestes.
 
- A més de cançons de Kitsch com Hora fosca i El titella també en feu de Casual, com ara Gris.

- M.C.: Si, al disc hi hem inclòs Gris i Pàtria que és meva en solitari. Però en directe en fem un parell més.

- L.C.: El que hem fet és un projecte senyor, amb temes nous, cançons de Kitsch i Casual i les dues versions de Bauhaus i The Sisters of Mercy. De fet, volíem fer més versions, però entenem que és complicat que quedi com tu vols i, a més, també cal tenir en compte que has de pagar drets d'autor. Volíem fer un tema d'Alice Cooper i I know it's over de The Smiths adaptada al català, però quan tradueixes una cançó t'han de concedir permís i ho vam veure complicat. A més, abans tothom anava pel dret però ara si penges les cançons per internet has de pagar els cànons i t'has de plantejar si paga la pena.

- El disc apareix amb La Dalla Records, que sou vosaltres mateixos.

- L.C.: Sí, vam incloure el nom quan tancàvem el disseny. Pensa que en aquest disc ens ho hem mirat tot. En altres discos sempre hi havia coses que no controlàvem prou, però aquí tot està absolutament mirat. Sincerament, no podem fer-ho millor.

- M.C.: I en tot cas, que hagi sortit el CD és un miracle. La primera idea era fer alguna cosa junts, després fer un concert, després penjar tres o quatre cançons a internet, pensa que en Lluís em va jurar que no faria cap disc mai més. I al final tenim el disc.

- I que us ha quedat per fer en aquest disc?

- L.C.: Ens han quedat unes sis cançons fora, que és viable que surtin aquest any, i també tenim un projecte de vídeo estrambòtic.

- Per cert, el disc va acompanyat d'un DVD amb els videoclips de Joia de Marc Pellicer, Rosa rosari de Pol Robles i Traspàs, de Marc Martí.

- L.C.: Sí, tot i que el DVD ja és un format una mica obsolet. Tots tres han fet els videoclips per amor a l'art i per estima a Kitsch a la Cova. Els hem donat via lliure total i el resultat és increïble, sobretot amb la quantitat de vídeo infecte que hi ha ara.

- Hi haurà Kitsch a la Cova en directe?

- J.P.: De moment actuem el 13 de maig al Born Centre Cultural. Després aniran sortint coses.

- L.C.: En tot cas tenim clar que han de ser coses que valguin la pena i amb condicions, si no, no ho fem. El que demanem no és cap meravella, però hi ha uns mínims. Jo no surto de casa, em foto la pallissa i m'aixeco l'endemà a les sis per res.

- Kitsch és a punt de fer trenta anys. És pertinent fer una reflexió sobre el grup i aquest estigma que sempre heu tingut de ser un grup arraconat?

- J.P.: Com a reflexió ràpida només dir que portem trenta anys i continuem treballant. Això ja vol dir alguna cosa. Estem a gust, amb ganes de fer cançons i algun que altre concert, que vols més?