Plora desconsoladament una adolescent en un dels bancs de Passeig de Gràcia de l’arquitecte Pere Falquers i Urpí. Bé, potser és injust per l'amiga que l’acompanya dir que ho fa desconsoladament, però és que ho intenta sense èxit. "Jo és que flipo amb els homes", l'hi diu, per mirar de mostrar que l'entén. No sé amb quants homes els ha donat temps de topar en aquesta vida, però cordeu-vos el cinturó, penso. El cas és que —pel que he pogut escoltar parant l’orella— el noi amb qui fa poc menys d'un any que surten encara no l’ha felicitat el Sant Jordi. I es veu que llevar-se segur que s'ha llevat perquè li ha fet fa una hora un like a Instagram.
Estan prou capficades en el seu drama particular —no tinc cap intenció de treure-li ferro a la situació, aquestes coses es poden viure com a autèntiques tragèdies— que no estan podent veure tot el que passa davant seu. Fa estona que l'editor de l'editorial que ocupa una de les parades de per allà a la vora està fent fotos de com li ha quedat el bodegó. Se'l veu orgullós perquè li explica a la persona que l'ajuda a la caixa que ja quan van pensar la col·lecció van preveure que tard o d’hora els títols podrien lluir un al costat de l’altre i no només amb els lloms apilats. "Fixa’t que les cobertes queden bé juntes, però que si agafes uns quants i els apiles, els lloms encaixen. Està tot pensat!”.
Una mica més enllà, intercepto una conversa d’ascensor entre dues llibreteres que tenen les parades una al costat de l’altre. Fent un cafè en un got de cartró, una, a l’altra: "Sembla que sigui una altra vida que patíem per si la pandèmia ens deixaria celebrar Sant Jordi, jo ahir no vaig poder dormir pensant en la calamarsada de l’any passat". L’altra fa que sí amb el cap i, salvada per la campana, ha d'atendre un client que li demana un llibre per la seva mare. "Què li agrada llegir a la seva mare?". Es creuen una mirada de complicitat, ja es veu que no és el primer cop que algú els demana recomanacions a cegues.
Fent cua a la parada de roses que hi ha allà mateix a la cantonada, un nen d’uns, no ho sé, vuit anys, fa una reflexió a la seva mare: "Com que a l’escola a mi ja em van regalar una rosa i un llibre quan vaig guanyar els Jocs Florals, ara et toca a tu i jo et regalo una rosa i un llibre, em deixes triar a mi la rosa?”. Ella no pot dissimular l’orgull i li fa una contraoferta: "Tu tries la rosa i jo trio el llibre". Guanyadora, penso. "D’acord, però ho pagues tot tu, eh, mama!". Ah, calla, no, guanyador ell.
Comencen a arribar els primers escriptors que seuen a signar llibres. A una cara que no reconec li ha tocat seure al costat d'un dels autors més venuts del Sant Jordi anterior, i de l’altre, i del de més enllà. Li fa una conyeta: "Només començar el meu primer Sant Jordi com a autor i ja tinc la millor competència asseguda al costat, a veure si algun dels teus lectors aprofita i compra el meu llibre". El dels best-sellers es nota que hi té la mà trencada: "Doncs farien bé de comprar-lo, el vaig llegir fa poc i em va entusiasmar, enhorabona".
L'adolescent que plorava segueix eixugant-se llàgrimes, entre les dues han anat trobant força d'alguna banda i han decidit que en els homes no s'hi pot confiar. Que entre elles es regalaran una rosa i un llibre. L’escena ha culminat incitant-la a deixar-lo i amb un "amigam adona-te'n" de colofó. No m'atreveixo a dir res perquè em delataria com a oient no autoritzada però em moro de ganes de girar-me i dur la contrària: "Amiga, tingues paciència que el dia només acaba de començar i encara et pot sorprendre".