L'estiu ha començat tot just ara, però fa setmanes que ja la tenim aquí. Em refereixo a aquella època de l'any que la ciutat s'omple de propostes a l'aire lliure i la programació en sales pateix les conseqüències de l'estacionalitat. Volem sortir fora, no ens tanqueu –sembla que hàgim de cridar. Ja han tingut lloc alguns dels grans festivals de música que acull Barcelona durant aquestes dates però en venen molts més repartits arreu del país. Jo aquest any encara no he fitxat enlloc.
Ara feia temps que no podia dir el mateix, però no he anat ni al Primavera Soundni al Sónar. Una ha de fer malabars amb els dies i enguany he prioritzat propostes que tenen lloc fora de Barcelona. No he estat als dos grans festivals que acull la ciutat però, en canvi, tinc una mica la sensació no haver-me perdut res. Ho vaig veure a través de les xarxes dels que sí que hi vau anar. Vaig veure la Rosalía amb el millor dels seus modelets emocionant-se per ser a dalt de l'escenari que tant ha gaudit com a espectadora i també vaig veure la Bad Gyal donant-ho tot en el seu xou de La Joia adaptat al format festival.
Val a dir, però, que vaig veure fragments d'aquests dos concerts i poca cosa més del que va passar dalt dels diferents escenaris però sí que vaig veure què passava a la pista. Durant els dies que tant un com altre festival estaven en dansa, els timelines de les meves xarxes socials es van omplir de fotos no d'artistes, sinó d'espectadors. Anàveu tots guapíssims. Es nota que vau treure les vostres millors gales. He vist crop tops de reixeta metal·litzada en noies que normalment van cordades fins dalt, plataformes de més de deu centímetres en gent que no es treu les avarques durant tot l'estiu i camises florals en els perfils més conservadors.
Quan li vaig preguntar a una amiga que què tal el Sónar aquest any em va dir que "bé, però jo només hi anava a servir moda". Probablement, la resposta més sincera i la que resumeix millor l'experiència actual dels festivals a la ciutat. Un abonament no és només l'entrada a desenes de concerts un rere l'altre, també és el bitllet per tenir via lliure per explorar la creativitat amb la indumentària. Una excusa per dur els maquillatges més extremats i les peces de roba més atrevides.
M'agrada la idea de trobar espais on la moda pugui reivindicar-se com a l'expressió artística que és. Cadascú amb la fila que vulgui (o que pugui!). Que la moda surti de les passarel·les per democratitzar-se entre la massa és celebrable. I tenir l'oportunitat, ni que sigui un cop l'any, de trencar amb l'estereotip del català seriós que vesteix només de cotó blanc, gris i beix s'ha d'aprofitar. Ha divertit veure què us heu posat aquests dies al Fòrum i a la Fira. Però també m'agrada pensar que mentre això sigui així, mentre les cròniques visuals que tinguem dels festivals siguin les estètiques i no les musicals, seguirà tenint sentit programar i seguirà tenint sentit anar-hi. Perquè és divertit mirar al voltant i veure com va vestida la gent, però també està bé anar als festivals a gaudir de la programació, que algú haurà pensat i seleccionat amb cura. La roba pot arribar a ser un gran espectacle, però sense desmerèixer la música.