Passa de tant en tant en una ciutat com Barcelona que en un mateix dia hi ha unes quantes propostes d’oci on et llençaries de cap. És una sensació que s’incrementa proporcionalment amb l’arribada del bon temps. I ara ja estem aquí. Ahir mateix va passar això.
En un escenari de la ciutat, concretament a la sala Razzmatazz, el grup nordamericà Big Thief feia una de les seves parades de la gira europea, que també passarà per ciutats com València o Madrid. Adrianne Lenker, Buck Meek, Max Oleartchik i James Krivchenia han menjat pa amb tomàquet aquests dies, i nosaltres ahir vam tenir l’oportunitat de brindar amb ells a ritme de rock i folk.
Al mateix temps, uns carrers més amunt direcció Besòs, la Sala Beckett estrenava Derecho a pataleta. La missió més trepidant de les Espies de veritat, una obra de la Berta Prieto i la Lola Rosales (de la companyia Las Chatis de Montalbán). Són residents a la Beckett aquesta temporada i aquest text ha estat possible gràcies a un ajut per a l’escriptura teatral la temporada 2020-2021. La Belén Barenys, la Natàlia Barrientos i la Paula Vicente Mascó es posen a la pell de les superheroïnes més populars entre els últims millennials i, pel que va semblar ahir, estan divertidíssimes.
Paral·lelament, a Gràcia, els Cinemes Bosque acollien la preestrena d’Un cel de plom, que s'estrena aquest divendres i que s'inspira en el llibre homònim de Carme Martí. Una pel·lícula que explica la història de Neus Català, que va sobreviure a l'horror de Ravensbrück; dirigida per Miquel Romans, amb guió de Lydia Zimmermann i protagonitzada per Nausicaa Bonnín. L’ovació que es va veure en les imatges de la preestrena ja augura un èxit de taquilla.
I una mica més enllà, al carrer Montseny, al Teatre Lliure de Gràcia, es tornava a estrenar La mala dicció amb uns esplèndids Jordi Oriol, Paula Màlia i Carles Pedragosa. Quin un, el Jordi Oriol. Que bo que és. M’estaré de fer ballar les paraules perquè no ho faria mai amb la mateixa gràcia ni el mateix do de fluir que ell. Partint de Macbeth, el Marc i la Beth –acompanyats pel Seitó– s’endinsen en un bosc de lluentons i miren de decidir qüestions com si cal engarjolar o no l’ètica.
Passa de tant en tant en una ciutat com Barcelona que en un mateix dia hi ha unes quantes propostes d’oci on et llençaries de cap. Que vol dir que la ciutat és viva, que es mou, que és ambiciosa i que l’única solució que et proposa per combatre el FOMO –fear of missing out, por de perdre’t alguna cosa– que ella mateixa et provoca, és que en la teva tria hi hagi assegurat un encert. Jo, ahir, no només vaig encertar en l’opció d’oci sinó que, a més, vaig encertar en l’aposta gastronòmica, quedant-me a picar alguna cosa al Pez Luna de Gràcia.