«No sé si ell o algú de l’equip de comunicació ha volgut que tornem a tenir clar que els membres del partit són liberals, que no descansen mai d’estar connectats amb la política, fins i tot quan consumeixen entreteniment»
Nacho Martín Blanco, durant un acte de campanya al Turó Park
|
Hugo Fernández
Va passar ja a les últimes eleccions municipals, quan a Nació vam fer els perfils culturals dels diferents candidats a l’alcaldia de Barcelona, que Daniel Sirera, candidat del Partit Popular, va triar propostes tan explícitament liberals que clamaven el cel. Ha passat el mateix amb el candidat del PP a les eleccions generals del proper 23 de juliol, Nacho Martín Blanco. No sé si ells o algú de l’equip de comunicació ha volgut que tornem a tenir clar que els membres del partit són liberals, que no descansen mai d’estar connectats amb la política, fins i tot quan consumeixen entreteniment. O gairebé mai, perquè sembla que Martín Blanco abaixa una mica la guàrdia quan obre Spotify.
Llibre
Un llibre, per a Nacho Martín Blanco:Sobre la llibertat, de John Stuart Mill. Si ens haguessin demanat una porra abans de fer aquests qüestionaris culturals, segurament tots hauríem descartat que el candidat del Partit Popular faria una aposta tan evident i triaria la bíblia del liberalisme. No sé si és que Martín Blanco patia per si no havia quedat prou clara la seva ideologia. Jo diria que, en aquest sentit, pot estar tranquil, l’ubiquem perfectament a la dreta de l’espectre. Una oportunitat perduda per demostrar-nos que té altres interessos lectors.
«Sobre la libertad», de John Stuart Mill
Pel·lícula
Una pel·lícula: El gatopardo, basada en l’obra homònima de Giuseppe Tomasi de Lampedusa. És un clàssic. Com a curiositat, El gatopardo és també una de les 10 pel·lícules preferides del director Martin Scorsese de tota la història del cinema. Explica la vida de Don Fabrizio Corbera, príncep de Salina, i de tota la seva família, entre 1860 i 1910, a Sicília. L’obra és una delícia, com tot allò que et fa viatjar a Sicília sense requerir un avió. És, també, l’obra que encunya el terme del gatopardisme, el que en política fa referència al fet que alguna cosa canviï perquè tot segueixi tal com està. Ja seria això, en aquest cas.
Sèrie
Una sèrie: Your honor. Una producció nord-americana del 2020 que s’inspira en una sèrie israeliana i que protagonista Bryan Cranston, que és d’aquells actors que un cop l’has vist a Breaking Bad ja no pots deixar de veure’l com a Walter White. En aquest cas, però, interpreta a un jutge de Nova Orleans que ha de protegir al seu fill després que aquest atropelli un motorista que, casualment, és fill del líder d’una banda criminal de la ciutat. Sempre està bé gaudir d’un bon thriller, i en el cas del candidat del PP, ha triat un drama legal.
Cançó
I, per últim, una cançó: Caminante no hay camino, de Joan Manuel Serrat. Alguna vegada tots hem fet allò de dir la cançó pel nom del seu vers més famós i no pas pel títol real, que en aquest cas és Cantares. Serrat va musicar el poema més popular d’Antonio Machado, el més jove de la generació del 98 i, tenint en compte poeta i intèrpret, ara pot sobtar que un líder d’una formació com el Partit Popular l’esculli com a tema preferit. M’hauria esperat més alguna cosa de Raphael o Julio Iglesias, per exemple.
