Un gegant de l'audiovisual com Netflix s'ha atrevit amb tots els gèneres, estils cinematogràfics i temàtiques possibles. Tant en pel·lícules com en sèries, les seves creacions pròpies han passat des del western, l'animació japonesa, els relats medievals o els thrillers futuristes. Ara, però, la multinacional de l'entreteniment ha apostat per la seva pròpia versió del relat de Shakespeare sobre Enric V. El resultat és d'una sensació irregular però amb una intenció honesta i d'una brillantor visual notable.
El director David Michôd és l'encarregat de dirigit aquesta nova versió shakesperiana, que ja ha estat representada en la gran pantalla per eminències britàniques com Laurence Olivier, Kenneth Branagh, Tom Hiddleston i el nord-americà Orson Welles. L'actor encarregat de donar vida a la versió de 2019 per part de Netflix és Timothée Chamelet, el jove de 23 anys més cobejat pels grans directors de la indústria del cinema -ha estrenat fins a quatre pel·lícules aquest any-.
La història d'Enric V està basada en l'obra teatral de Shakespeare, data del segle XVII. La versió de Netflix profunditza en els seus origens i coronació, en com un jove hereu de la corona anglesa, es reivindica en la seva posició i lluita contra els francesos en la inacabable guerra dels Cent Anys. Després de la mort del seu pare, el Príncep Hal és coronat com a Enric V i afronta les lluites internes de la cort, la seva vàlua al camp de batalla i les traïcions d'època, dignes de qualsevol guió de Shakespeare.
La cinta, de producció australiana, és una aposta arriscada per part de Netflix. El primer error és escurçar els versos de l'autor anglès, un dels pilars de qualsevol obra que provingui de la seva ploma. La jugada té un flaire adolescent, per aproximar a un públic més jove, millenial i de consum ràpid en streaming, una obra amb una gran potència visual, un Chamelet en estat de gràcia i sense tantes floritures de guió.
El punt a favor de la pel·lícula és el realisme -un altre ingredient shakespearià- en l'ambientació, en especial les escenes bèl·liques. No té cap punt romàntic ni idealitzat: és la guerra medieval en estat pur, lenta, entrebancada, plena de sang, fetges, gemecs i molt de fang. Tot i això, el film és lent i amb unes interpretacions que mai acaben d'estar ben situades a lloc. L'aportació final de Robert Pattison en el paper del Delfí francès és per oblidar, sense cap mena de sentit ni encaix.
En definitiva, una versió irregular de Shakespeare per a Netflix, que serà tota una sorpresa per als ignorants de l'obra del més famós escriptor britànic i una absoluta decepció per als que es van fascinar veient a Olivier, Welles i Branagh interpretar a Enric V.
