En la seva primera etapa com a president, Joan Laporta es va caracteritzar per ser una persona perseverant amb les seves idees. Tot i tenir entrebancs, va mantenir la seva estructura esportiva fins les últimes conseqüències. Va apostar per un entrenador fins que el cicle es va esgotar i va donar les claus de la planificació futbolística a una sola persona durant els set anys que va durar el seu mandat. Del 2003 al 2010, l’únic cap absolut de la parcel·la futbolística va ser Txiki Beguiristain. Va ser una etapa esplendorosa amb un rumb clar, definit i ferm. La direcció va ser sempre la mateixa, amb un únic dubte a la banqueta que va acabar resolent Johan Cruyff: no a Mourinho, sí a Guardiola.
Txiki va dirigir la nau sense interferències de cap tipus. I encara que alguns fitxatges no sortissin com s’esperava, la línia d’actuació mai va canviar. Frank Rijkaard no va tenir un bon inici, però l’aposta era tan tenaç i la confiança que se li transmetia era tan creïble que va acabar funcionant. Dues lligues i una Champions només dos anys després que Laporta hagués rellevat Joan Gaspart en plena travessa pel desert. Agraït per l’esforç, la fidelitat i els mèrits aconseguits, el president va premiar Rijkaard amb una última temporada després d’un any en blanc. No s’ho mereix, repetia Laporta. No el va fer fora fins que aquell equip es va descompondre, sobretot per la vida que duien alguns dels futbolistes amb més pes. Ja ho va dir Deco en una entrevista recent: “Sortíem menys del que la gent es pensa, però més del que hauríem d’haver sortit”.
Laporta era un president intens, amb carisma, lleial amb qui s’ho mereixia i amb les idees molt clares. Se’l veia fort, fins i tot quan les circumstàncies duien al terratrèmol. En les crisis, Laporta treia caràcter i tossuderia. Mai va abandonar el seu camí. Però el Laporta del 2003 no és el Laporta del 2024. El president d’avui poc té a veure amb el líder admirat i respectat de la primera etapa. Segueix sent tossut i carismàtic, però la seva línia d’actuació ja no és clara. Des que va recuperar la confiança dels socis el març del 2021, el vaixell ha virat tantes vegades que el capità ha perdut les coordenades del port on ha d’acabar atracant.
Si del 2003 al 2010 el Barça va tenir un director esportiu i dos entrenadors, en els tres anys i mig que duu al càrrec, Laporta ja ha modificat dues vegades la direcció de futbol (va començar amb Mateu Alemany, Ramon Planes i Jordi Cruyff; ara només hi ha Deco) i ha acomiadat d’una manera força desagradable dues llegendes del barcelonisme com són Ronald Koeman i Xavi Hernández. De fet, l’acomiadament de Xavi és el clar exemple que Laporta no és el mateix president fort i tenaç del 2003: no el va fer fora al gener, quan Xavi va dir que plegaria al juny –“perquè és Xavi”-, tenia clar que marxaria i així ho va transmetre a la junta directiva -que tampoc apostava per la continuïtat de Xavi-; i la mateixa nit d’aquella junta el va ratificar després que el mateix Xavi li demanés seguir. No cal repassar què va passar quinze dies més tard.
Ara, l’aposta és Hansi Flick. El rumb canvia i el vaixell s’encamina cap a un altre moll. No queden massa més bales a la recàmera sabent, a més, que el soci ja no dirigirà la seva mirada a la banqueta. Que surti bé.